Jugant al pati de casa: CAMES DE FERRO

El nom de “Cames de Ferro” no anuncia una cursa plàcida, ni fàcil, ni de bon trepitjar, ni de bon fer, i molt menys perquè jo la faci quan les meves semblen de fusta. Els quilòmetres i el desnivell entaforat al llarg del recorregut, sí fan joc amb el nom de la cursa: 42km amb 3000m D+. Però tot i això, no ens la podíem perdre. Torna a arrencar una cursa a la muntanya emblema de la Garrotxa. Frontera amb la veïna Osona, el Puigsacalm torna a ser escenari d’una cursa a la que auguro molts anys de vida. Ha nascut una cursa autèntica de muntanya a casa nostre: per la seva duresa, pel seu recorregut tan ben trobat, i per la seva bellesa de racons espatarrants.

Al vell mig de la Vall d’en Bas, a Sant Esteve, és d’on partim. Hi ha 3 distàncies, i els de la marató i la mitja sortim junts. Malament... ja em veig amb el ganxo tots els primers quilòmetres. En som una bona colla de l’equip, i entre desitjos de molta sort i abraçades, ens anem col·locant sota l’arc de sortida.

No m’equivoco i la sortida és rapidíssima. Els de la mitja estiren, els de la marató segueixen, jo també, amb el cor a mil. Els primers 3 km són planers i per asfalt, per estirar el grup. Abans d’arribar a Joanetes crec que tots ja estem al nostre lloc. M’havia ajuntat amb en Salvador, que ha intentat estirar-me, però m’he quedat més enrere en una pujadeta, el meu motor taaaarda a posar-se a lloc, i el nanu està valent el punyetero. Travessem Joanetes, un petit avituallament que em salto i me’n vaig directe a encarar la pujada que ens ve ara. 3,5 km amb 650 de positius. Cap jup i mans als genolls i per amunt. A poc a poc i sense parar vaig guanyant alçada. Aquí, definitivament, tothom s’acaba posant al seu lloc. Es fa dur, però com que són els primers quilòmetres, les cames es queixen poc. Entre grimpada de pedres i esbufecs, en poc em planto sota el Barret. Aixeco la vista i tot el Puigsacalm ens queda al damunt.

Planegem cap a l’esquerra, una mica de descans que ens permet córrer arran de penya, fins abans d’encarar els ganxos per la canal vella. Mig quilòmetre enganxats a la paret, pujant més amb les mans que amb els peus. Tram molt tècnic que alenteix, però el pas per aquesta canal és impressionant.

Hem fet la pujada junt amb una noia, molt agradable l’hem anat fent petar. Un cop acabats els ganxos, tenim uns pocs metres per córrer, just fins sota el Puig Corneli. Les vistes de la Vall aquí, havien de ser impressionants, però la boira no ens les deixa gaudir. Coronem Puig Corneli i avall cap a Santa Magdalena i el refugi d’Emili Triadú. Segon avituallament, que paro poc, i vaig marxant tot fent queixalades.

Agafem la pista de Sta. Magdalena, fins al Coll de Joanetes. Aquí tornem a enfilar per corriol entre faig i fullaraca molla, per la ploguda del dia abans. He deixat la noia enrere, i sense voler-ho m’he enganxat a dos nois, que ara ells ara jo, anem estirant mentre anem pujant. Deixem Puig dels Llops a mà esquerra i correm per la Rasa Alta mentre ja sentim els crits d’ànims que reben els que arriben al Puigsacalm. 150m drets com una mala cosa i toquem el sostre de la cursa. Els crits d’ànims i els cops d’esquetllot em dibuixen un somriure i treuen una mica el patiment. Els ho agraeixo aplaudint-los. Ara em quedaria allà amb ells fent festa.

Em llanço avall, que aquesta baixada és per disfrutar-la. Un cop als Rasos de Manter, enlloc de baixar per la ruta clàssica i passar per la Font Tornadissa, tombem a l’esquerra cap al Puig de les Civaderes. Un puja i baixa constant, fins la última pujada del Tosell Gros, que la faig amb les dents serrades i el nas enganxat al terra.

Baixada per cordes i cadenes fins al Tosell Xic, baixant amb el riure sota el nas. Fa gràcia com homenarros amb molta planta, queden petits al pronunciar-se les baixades. Demano pas educadament, i ho agraeixen. Serà la inconsciència o l’adrenalina que desprèn això, el que fa avançar d’aquesta manera?

Enganxem ja el camí que porta a Font Tornadissa normal, hi ha trànsit, el Puigsacalm és una muntanya molt concorreguda. I per sorpresa sento un “ja sabia jo que aquest parell havien de ser per aquí!”. L’Alba Payàs d’excursió per casa nostre, quina alegria, inevitable para a fer una abraçada, que m’acaba d’empènyer per arribar a Bracons.

Avituallament al coll i una altre càrrega d’energia, els pitits d’en Jordi i la Maria fent magarrufes la carreguen. També hi ha en Toto que empeny.

Portem uns 13km, i casi ens hem cruspit la meitat del desnivell. Les cames estan tobes, però aniran fent. Em diuen que la Mila va molt bé, corren juntes amb la primera. Somric, deu estar disfrutant de valent.

Tiro, no em torbo més, la Serra de Llancers és llarga i la carenegem tota. Sortim de Bracons per pista, però de seguida la deixem per enfilar cap al cim de Pastera. Toca pujar i baixar, un trenca cames constant, que quan enganxem corriol per córrer a gust, de seguida se’t planta una altre pujada als morros. Els trams en cordes per pujar a la part més aèria de la serra, tornen a ser impressionants.

Ara, les vistes de la Vall, si que són espectaculars. La boira ha desaparegut i el sol brilla damunt la Vall ressaltant tots els seus colors.

Ens endinsem per fagedes immenses. No porten el nom de Jordà, però no li tenen res a envejar.

Llancers s’acaba, ens queda Sant Miquel de Castelló a sota, i mira que sembla amunt quan el mirem des de la Vall. Última pujada dreta fins la Tossa de Pibernat i ens regalen 1km per baixar disfrutant per corriol fins els Plans del Pedró. Aquí ens separem amb els de la mitja, ells ja baixen; a nosaltres ens queda un bon tros.

He atrapat a en Marc, i sortim junts de l’avituallament, compartirem uns quants quilòmetres. Amb la xerrameca que portem, la pujada al Puig Satoies es porta més bé. La calor apreta però al passar per sota bosc, ajuda a no patir-la tant.

Anem perdent alçada ja cap a la Solana de la Faja, comentem amb en Marc que val més que ens hi aprofitem que de seguida ens trobarem als peus de Cabrera i pujar-hi no serà gens planer. M’avanço per la pista de baixada, li dic que de seguida m’atrapa. Passem els prats de la Faja i a dos passes ja enfila la pujada a Cabrera. Mig quilòmetre que et roba l’alè, t’accelera la respiració, t’alenteix els passos i t’explota les cames.

Casi a toca el cim, unes veus que criden, en Xevi i la Laura, una alegria trobar-los allà, que acaben d’empènyer per fer els últims passos i trepitjar les lloses de Cabrera. Un regal pels ulls les vistes que té aquesta atalaia.

Les escales de Cabrera xoquen als meus peus com lloses d’una tona. Sota el coll tenim avituallament, aigua fresca que el sol apreta de valent i la baixada cap al Pla d’Aiats és més oberta. Baixo ràpida, el corriol es deixa córrer molt bé, no és tècnic i això fa que les cames no hagin de rumiar tant i avancin més lleugeres. Zig-zaguegem pel torrent d’Aiats, que refresca per segons l’ambient, abans de trepitjar el seu pla i ens caigui al damunt una onada de calor infernal per tot el llarg del prat. M’afanyo a travessar-lo, però sembla que s’allargui a cada passa que faig. Per fi s’acaba i ens tornem a endinsar per sota bosc. Del pla hem de pujar a Aiats, torna a ser una pujada curta però duríssima. La calor m’ha ben estobat i la pujada se’m fa lenta, farregosa, eterna. Petit tram encordat que ens deixa al Grau de l’Escaleta, racó impressionant.

Amb penes i treballs l’acabo de pujar i ja sóc sobre els cingles d’Aiats. Tornem a tenir unes vistes impressionants: Rupit, Pruit, Tavertet i els pantans de Sau i Susqueda, fins i tot el Far des de l’altra banda de casa.

Agafo una mica d’aire fins pujar el Puig de la Bastida, des d’on es pot veure tota la volta que portem feta. El Puigsacalm em pica l’ullet, com dient-me: “Lau... estàs rebentada eh?” Doncs sí! M’has deixat ben toba.

Avall, cap al Pla de les Soques per pentinar-nos tot el Collsacabra per la Serra de Mateus. Hi ha trànsit, molt de trànsit, 3000 bicis que estan corrents la Cabrerès. Ens fem nosa, nosaltres a ells i ells a nosaltres. Intento avançar tan ràpid com puc, per acabar aquest tram compartit, quan abans millor, però es fa complicat haver d’anar sortejant bicis, ara a la dreta, ara a l’esquerra, com una cursa d’obstacles. Per fi els deixem i, per pista, arribem a l’Hostalot. Ep! Tornen a ser-hi en Jordi i la Maria amb els pitits. Quina enveja, jo també vull anar amb les motxilles a coll i ale! M’animen, queda poquet, 9km i mig i ja estaré. Tot de baixada diuen... ho dubto, perquè no s’han deixat cap pujada per fer-nos pujar, i si en queda alguna... també la pujarem. Arrio, les cames tenen ganes d’acabar.

Passem pel Grau i baixem pel camí Ral d’Olot a Vic o de Vic a Olot, dependrà d’on s’agafi no?

Creia que podria baixar més ràpid, però les cames no tiren, i les pedres humides d’aquest camí em porten més d’un ensurt.

Deixem el camí Ral i ens endinsem per bosc a tocar d’un rec. Corriol que molt a poc a poc guanya una mica d’alçada i de cop ens fa baixar per creuar el rec que vorejàvem. Alço la vista i se m’escapa un “wow” en veu alta. El Salt de l’Olla o de les Fogoses apareix davant meu. Impressionant. Inevitable no aturar-me per mirar-lo amb uns ulls més que oberts plens d’admiració.

Un grapat d’aigua a la cara i som-hi. Tornem a tenir cordes per passar pel mig d’uns pedrots enormes, les cames ja ajuden menys que poc, són els braços que tiren amunt.

Continuem per corriol, les romegueres em freguen les cames, em recorden que encara les porto posades.

Anem perdent alçada, el corriol no para de baixar. Sortim a la carretera asfaltada que et du a Falgars, i a pocs metres d’ella, agafem corriol que indica els Hostalets, això vol dir que queda poc.

Trepitjo asfalt d’un veïnat dels Hostalets, al fons veig un avituallament, l’últim. Les senyores m’animen, d’un tros enllà els saludo, em demanen què necessito i els contesto que “arribar”. No m’aturo, els hi dono les gràcies i segueixo corrents. Creia que entraríem dins el poble, però no és així, desviem cap a l’esquerra, a les cases més perifèriques del poble. Passem per camps de blat que, amb el seu color d’or lluent, ja estan a punt de ser segats. I el que us deia: no s’han deixat cap pujada per fer-nos pujar. Un últim regal en forma de 100m verticals, que amb més pena que glòria, les cames aconsegueixen sobrepassar-lo.

Ara sí, l’últim quilòmetre i mig i ja ho tindrem. El Pla de la Cau es fa llarg, els pollancres que voregen el Fluvià són més alts del compte, els camps de blat no s’acaben mai... Un peu a l’asfalt, després l’altre i un altre cop el que ja hi havia posat primer... enfilo els carrers de Sant Esteve, giro a mà esquerra i l’arc d’arribada ja m’espera al cap d’avall de la recta, i uns braços oberts a l’altra banda, el meu premi.

Que dura, que bonica, quins paratges tan espectaculars que tenim. Quin recorregut tan ben buscat, sense deixar-se cap racó especial per fer-nos veure i conèixer. Gaudint de valent d’una cursa de muntanya en estat pur. I quan gaudim i patim per igual, l’esforç val el doble. Llarga vida a aquesta Cames de Ferro.