Jugant al pati de casa: de setembre 2014

Encara amb ressaca d’UTPirineu, els llençols es resisteixen a desenganxar-se. Més que ells, crec que sóc jo qui els agafa amb força perquè no marxin. Tornem a ser a Sant Joan de les Abadesses, aquest cop per córrer la clàssica Taga Evo 2040. 26 km que ens porten des de St. Joan al Taga, pujant primer al Puig Estela, i tornada a St. Joan.

El cel s’ha despertat enteranyinat i fa fresqueta; no fa bon dia per sortir a passejar, però si fa molt bon dia per córrer. Ben d’hora ja hi ha corredors amunt i avall, recollir dorsals, escalfar… M’ho miro amb els ulls mig clucs i tot menjant a poc a poc des de dins la furgo. Vaig tard (com sempre), la Mila fa estona que feineja i jo tot just trec lleganyes. Em vaig canviant mentre faig les últimes queixalades i amb un salt anem a recollir el dorsal. Avui és de roba, ens agrada, les curses es van innovant.

Sóc mala corredora i sempre he pensat que ja escalfava els primers quilòmetres de cursa, eeeee... error: amb les cames fredes no anem a enlloc. Per tant avui que la pujadeta és només començar, escalfo, poc, però escalfo. Una volta, una pujada, unes escales i una baixada ja em serviran, que pel micro ja ens estan cridant, 3 minuts i sortim.

Passeig Comte Guifré ja encarats cap a l’objectiu. Ens posem força endavant, molt apilonats, som colla i tots els colzes es toquen. Faig posar la Mila al davant, ja ens veurem a l’arribada. A mà esquerra sota l’arc s’aixeca un braç amb una pistola; estic apunt d’aixecar els braços, com si m’haguessin dit: “mans en l’aire!”. Casi no sento el tret que ja avancem, poc a poc, l’embussada no agafa velocitat fins sortir dels carrerons i ja agafar el pont que ens porta a l’altre costat del poble.

Pujadeta, les cames es queixen...que es queixin! M’avança mig peloton. Per cert! Fa estona que ja he perdut la pista a la Mila, i això que només fa 3 minuts que hem arrencat. Ens tornem a embossar en unes escales on ja deixem enrere el poble per decantar-nos cap a l’esquerra uns 500m a través de la ruta del ferro, on aprofito (ja que és l’únic tros pla del recorregut), per posar una marxa més i avançar uns quants corredors. De seguida girem a mà dreta i agafem una pista que comença a pujar una mica, que de seguida es va estrenyent fins convertir-se en un corriol. El grup encara no està estirat i pel corriol anem pujant en processó. Em costa entendre els corredors que no tenen paciència i bufen per sota el nas, obrint els braços tot exclamant-se sense sorolls. Dues opcions: o sortiu davant de tot i correu com els més ràpids, o demaneu educadament si el corredor del davant es pot fer a un costat i avançar-lo tot dient gràcies. I tampoc entenc als corredors que sabent que van a un ritme inferior al corredor del darrera, no es poden fer a un costat i deixar passar, o deixar anar un: “si vols passar fes un xiulet, ok?”

Distreta tot mirant aquesta pel·lícula, arribem a Códol, al primer avituallament. Casi ni m’aturo, duc motxilla i ja he anat bevent, tan sols agafo un grapat de grana seca i a continuar. Enfilem un altre corriol, troto i camino als trossos més drets, però la majoria de corriol és corrible, va fent un va i vé com si el bosc et gronxés. Així ens anem endinsant a la Baga del Joncar, on ens hi trobem un terreny molt més humit que fins ara, amb trossos ben embarrats de fang. I així, xip-xap, ens hem cruspit ja 8 kms. Arribem al Collet de Can Camps, on trobem el 2n avituallament. En aquest, sabent el que ve pel davant, carreguem bé dipòsits. Puig Estela ens mira des de les alçades, li torno la mira de reüll dient-li ja vinc, ja vinc. És la mateixa pujada que a l’Emmona, per tant ja sé el pa que hi donen i vaig conscienciada. No m’entretinc i vaig marxant tot menjant. Sento un que em crida. No podia fallar, sempre que trepitgem les seves terres en Juanjo hi és.

Última queixalada i anem per feina. Cap jup, mans als genolls, dents serrades i.... amunt, amunt, amunt... A poc a poc, pas a pas i sense parar, així vaig guanyant metres. Costa, però tot i així avanço a alguns corredors. A mitja pujada, petit avituallament, que tots els corredors agraïm, un bufet allà al mig carrega energia, per encarar el tros més dret dels cingles de Maús. Els enfilem com podem, per arribar a un petit repetxó sota la última pujada dreta com una mala cosa de Puig Estela. Corono el cim amb un vent fred i les primeres gotes que cauen. No m’entretinc pel fred, però no em puc estar d’aturar-me uns segons per contemplar les vistes. El cel està tapat, però ens deixa veure tots els Pirineus d’una banda, i per l’altre les vistes arriben fins a Montserrat.

Toca carenejar un tros en baixada, però vaig lenta, el terreny és pedregós i molt tècnic, fins trepitjar herba altre cop per fer una petit pujadeta al Puig de Coma d'Olla i ja baixar cap a la Portella d’Ogassa.

Tot baixant del Coma d’Olla, ja em creuo amb els corredors més ràpids que jo, que ja baixen del Taga. Els que en baixen ens animen que ja hi som, que ja és la última pujada i toquem el sostre de la cursa; els que pugem els animem que ja ho tenen, últims quilòmetres de baixada i ja hi seran. Em torno a posar el mono de treball, mans als genolls, cap jup i apretant que ja ho tinc això. La pujada és dura, però no tant com l’anterior de Puig Estela; amb alguns repetxons que m’atreveixo a trotar, i sense parar, a pas ferm i trepitjada forta, cap jup altre cop a la següent pujada. Amb aixecades de vista per veure si veig baixar a la Mila o ja hauré fet tard i no ens creuarem. Però no he fet tard, amb una ullada la veig uns quants metres més amunt, ens animem mútuament i m’avisa que a d’alt m’esperen, la meva dosi d’energia. Últims metres de pujada i un “som-hi teta” em fa treure un somriure entre els esbufecs que faig. Abraçada de la princesa de casa i petons de la sister, que em carreguen la motxilla d’energia. Últims passos amb el cap jup que casi em salto el control per fitxar i m’han d’avisar que marqui; rient els dic que pels cansats com jo els han de posar les balises als terra, casi trepitjant-les perquè les veiem bé.

Volta a la creu i sense encantar-me gaire, que fa un vent fred que pela i tornen a caure gotes, faig una ullada a les vistarres que hi ha des del cim i barreta energètica en mà, desfaig el camí baixant tant com donen les cames. Com xalo baixant, que fàcil eh? En baixada tots el burros tiren, aix!

Baixada fins la portella i aquí enfilem la última pujada del dia, curta però intensa del Puig de Coma d’Olla. Sense arribar al seu cim, ens desviem a la dreta, a través d’un camp a través, on comença la baixada que, ara si, ja no deixarem fins a tornar a arribar al poble de Sant Joan. Vertiginós descens d’uns 200 m abans d’endinsar-nos dins el bosc dels Escalers, on continuem baixant per un corriol trialer. Salt aquí, salt allà aviat el tenim superat sortint a camp més obert a mitja pujada de Puig Estela, on trobàvem l’avituallament que tant hem agraït a la pujada, ara casi ni ens el mirem i seguim corrents avall, tornant a desfer el camí que havíem fet servir per pujar fins a la Collada de Camps. Control de pas aquí, girem cap a l’esquerra on després d’uns pocs metres de pista agafem un corriol que segueix baixant, tècnic com els ja baixats, que ens fa estar alerta quan ja els quilòmetres fan de les seves a les cames, i aquestes si estàs despistat van on volen.

El corriol ens deixa a una pista que planeja fins al poble. Baixem les escales que ja havíem trepitjat, i baixem els carres que porten al pont, el pugem, el baixem, la gent aplaudeix i ens anuncien que ja arribem. Una última pujadeta per creuar la carretera que divideix el poble i entre aplaudiments que em donen la benvinguda i em feliciten, enfilo la recta del passeig Comte Guifré, on l’arc d’arribada espera que el creu-hi , sota mateix: uns braços oberts i uns genolls pelats. De reüll, com de costum, miro el crono mentre anem comentant lo durilla que ha set, les pedres al camí que hem trobat però amb encert hem anat avançant; el recorregut xulíssim, els seus trams més tècnics i el més corribles, el que ens ha arribat a agradar, lo bé que ens han cuidat a als abundants avituallaments, el marcatge impecable i el mal que fan les cames a l’acabar, compensat pel que ens han fet disfrutar.

Aquests passejos pel ripollès ens encanten!