Anhelem el que no tenim, per
defecte, les persones som així. Valorem poc el que tenim. Donem la importància
justa o mínima a tot, quan ho tenim per una cosa normal, quan ho tenim per una
cosa segura, quan creiem que no ens faltarà mai. Llavors, arriba una dia, fins i tot sense
adonar-nos-en, sovint sense saber el perquè, que ens quedem sense. I, a córrer
cuita, comencen les lamentacions, comencen els autoretrets, l’enyorança, el
malestar... i el valor, el que no hi donàvem ara en té, i en té molt.
Valorar cada instant, el que
tenim, a qui tenim, el que vivim, amb qui vivim i amb qui ho vivim... Ens hem
acostumat a fer-ho quan ens falta quelcom, quan ens falta algú, quan algú
nostre ja no ens recorda, quan no podem fer el que tant ens agrada fer, quan
ens falta temps,quan ens sobren les ganes i ens falta el poder, ... i ho fem tard. Valorar... hauria de ser una suma constant de moments, que mai ens donés un resultat final, sinó que no poguéssim deixar d'afegir-n'hi.
Lesionar-se té això... (a part de tenir molt de temps per pensar) d’un cop, et fa valorar tot el que tenies amb els dos peus a terra, tot el que vivies, tot el que senties... i que tan enyores.
P.D. Tinc unes ganes boges de córrer!!!
