Em costa trobar les
paraules per descriure aquests quilòmetres. Suposo perquè no tan sols són
quilòmetres. La barreja de tot el viscut, de cada racó trepitjat, de tot lo
compartit, après i ensenyat; de tot lo sentit, palpat, gaudit i patit; de tot
lo somrigut i plorat; tot, absolutament tot, ho fa una mica indescriptible.
La cursa de les
curses, LA CURSA. La que tot corredor de muntanya hem desitjat, hem somiat, hem
anhelat córrer-la algun dia. Com el que vol pedalar al Tour de França, o jugar
un Barça-Madrid, o encistellar a la NBA... i com el que es posa l’americana
verda, després de fer els 18 forats perfectes... enfundar-nos l’armilla que ens
coronarà com a conquistadors.
Feia uns anys que
me la mirava de reüll, però la veia com una cosa enorme, fora de l’abast de
molts corredors com jo. Però com totes les coses que veus inaccessibles, i et piquen l’ullet, cada vegada t’atrauen més; fins que un dia el “no, no, no”,
passa a ser un “i perquè no?”. Convençuda i amb un nou somni entre mans, els
números es van fer petits. 168km ja no veia que fossin tants, els 9600+ els
volia pujar amb una escala, i els 3 països a trepitjar es toquen, per tant no
poden ser gaire lluny un de l'altre.
Un cop amb els
punts necessaris per participar-hi a la butxaca (ja que et fan acreditar
algunes curses que hagis fet, per demostrar que estàs capacitat per fer la
distància que demanes córrer), només calia esperar que en el sorteig de
dorsals, ens en toqués un. I així va ser.
Vaig anar omplint la motxilla d’il·lusió, de ganes, de
llargs entrenaments, de trencs d’alba ja a mitja muntanya i de postes de sol
tot baixant-la. Però també de molt respecte i fins i tot d’algunes pors. Però
com més s’acostava la data, més confiança tenia, i unes ganes boges de començar
a córrer apretaven.
Vam arribar a Chamonix molts dies abans, volíem
disfrutar de dies allà, aprofitar bé el viatge i conèixer la zona. La vall als
peus del massís del Mont Blanc, és un espectacle als ulls de tothom. Miris on
miris, veus paisatges de postal. Immenses muntanyes que s’aixequen amb una
alçada vertiginosa a pocs metres de les portes de les cases dels pobles. Un
parc d’atraccions per les cames del amants de la muntanya.
Van ser dies molt
intensos. Descobrint racons espectaculars, on cada metre trepitjat et convidava
a fer-ne més. “L’avui només sortirem una horeta”, de seguida es convertia en
dues o fins i tot tres. Sortir a entrenar era fàcil, amb aquelles muntanyes
l’impossible era quedar-se a casa.
Fàcils també eren
els riures, les estones familiars amb els amics eren un altre espectacle, però
no de la naturalesa. Un piló de més que bones estones compartides, amb molt bona gent, tant que ja s’han convertit en la família de Chamonix. Mil converses que arreglaven el món, mil consells, mil
receptes de cuina, mil birres, mil abraçades, un milió de carcajades...
Amb tot, la calma
que precedeix una cursa, aquesta vegada va arribar diferent. El dijous la Mila
corria l’OCC, vam dormir a Orsières
(Suïssa), on començava la seva aventura. No podia avituallar-la, però si
veure-la a diferents punts, per si més no, psicològicament donar-li suport.
D’Osières a Chamonix, els últims quilòmetres de la meva cursa, amb una petita
variació pujant a la Flégère, la
resta, tot igual des de Champex-Lac.
Li vaig encomanar que agafés apunts, així em podria descriure el recorregut i
jo fer-me una idea del que els hi esperaria a les meves cames ja més que
cansades, a aquelles alçades de cursa, quan em toqués passar-hi a mi. Les esperes als
punts on la trobava, feien que el meu cap es posés a imaginar com passaria jo
per allà. Com estaria? Quan seria? Quant tardaria més que ella a fer el mateix
tros? Seria capaç d’arribar fins aquí? I com estaria d’ànims? Feia un tros de
camí en sentit contrari, i tornant, intentava memoritzar-lo: puja, baixa, o
podré córrer aquí?
Tot i tenir el cap
més en la meva cursa que no en la de la Mila, disfrutava igual de veure’ls
córrer, encara que notava una intranquil·litat inusual. La Mila ho estava fent
més que bé, i a Trient, la família,
que arribava aquell dia, ja ens hi esperava, i això va fer que el cap deixés de
donar tantes voltes a tot.
La calor apretava
de valent, i veies patir als corredors; inevitable tornar a pensar com ho
gestionaria jo l’endemà. Després d’un final
duríssim, la Mila es va plantar a Chamonix
vencent totes les adversitats amb què es va trobar, fent així encara més
meritori el seu temps i posició. Quant em queda per aprendre, vaig pensar
mentre la recollia amb els braços oberts a l’altra costat d’arc.
L’alegria corria
entre abraçades de felicitacions dels amics i família, vaig fer un pas enrere
al mateix temps que clicava un botó mental, que posava en modo ON, el meu
viatge particular per la UTMB. Per igual, uns nervis entraven per la boca de
l’estómac. Vaig començar a tenir pressa, la gent m’atabalava i només volia
marxar d’aquella plaça a buscar tranquil·litat i serenor per trobar la calma
que tant necessitava. La Mila, em va mirar i se’n va adonar. De seguida va
sacrificar el seu moment per posar-se ja el seu vestit d’incondicional (quin
sol). Un sopar amb la família, parlant de tot menys de la cursa, va fer que
arribés la calma i pogués posar-me dins el llit per absorbir al màxim les hores
de descans.
Divendres. En diuen
el dia D, no? El que passa és que el desembarcament no és a alguna platja, sinó
a Chamonix. Els nervis es desperten
com jo i també fan el ronso al llit com jo. Hi ha un silenci estrany dins la
furgoneta. Tots són a fora esmorzant, jo no vull llevar-me encara, vull
aprofitar el màxim d’hores en posició horitzontal, moure’m poc, em dóna la
sensació que com menys em bellugui, més energia guardaré per quan més me’n
falti, com qui va en punt mort per no gastar gasolina (il·lusa de mi).
El matí es fa
llarg, massa llarg. Massa estona fins l’hora de la sortida. El cap ja va a mil.
Entren un piló de dubtes i els nervis angoixen; no és normal que estigui tant
nerviosa. Per més que em repeteixi que els nervis no serveixen per res, no hi
ha manera de treure-me’ls del damunt. Començo a pensar que què carai faig jo
atrevint-me a fer una bestiesa així? Qui m’ha manat que em posi en aquests
fregats? Això em queda massa gran per mi. Vols dir que saps on t’has posat?
T’has mirat bé els números?
Ho tinc tot
preparat: el traje de festa damunt al llit apunt per enfundar-me, la motxilla
amb tot el material obligatori (quin pes), el perfil memoritzat, el berenar apunt...
només falta treure’m del damunt, aquest coi de neguit. Mentre la Mila acaba de
fer el dinar, surto a fer un passeig tota sola, necessito com sigui treure’m
aquests nervis del damunt. Després de caminar 10’ i sense deixar de mirar el
blanc enlluernador del Mont Blanc, agafo el telèfon i marco el número
d’emergències. 10 dies sense sentir aquella veu, i com la nena petita que amb
plors la posen damunt el pit de sa mare, aquesta l’acarona una mica i li parla
fluixet; arriba la calma i tot es veu d’una altre manera. Què ho fa que una
mare ho curi tot?
Una dutxa i el
vestit de gala, que a les festes s’hi ha d’anar arreglat. Dues hores abans, amb
la motxilla a l’esquena, el dorsal a les mans i els quecs descordats, ja camino
cap a la sortida. Chamonix està farcit
de gent. Potser és per la cara d’espantada o el dorsal en mà, que la gent no
deixa de mirar-me i amb cops de caps, somriures i algun copet a l’espatlla, em
desitgen molta sort. “Allez madame, bonne courage”. Per res m’agrada ser el
centre d’atenció, però avui Chamonix
és el centre del món, i els corredors, uns herois que ens dirigim cap a les
trinxeres. Agafo més fort la mà de la Mila i apreto el pas. A la plaça ja hi
comença a haver forces corredors, tots
busquem l’ombra, el sol que cau a aquestes hores, encara és de justícia, fa
molta calor; segurament sigui una de les edicions més caloroses. Nosaltres
també busquem una ombra als primers graons que pugen a l’església, no massa
lluny de l’arc. Crec que és un bon lloc
per no sortir amb els del pelotón del mig, i no escaldufar-me amb el sol. La
Mila em deixa uns minuts, li toca passar el parte via satèl·lit als de
Catalunya que ens segueixen. Em quedo sola, intento aïllar-me de la multitud
que va passant ara cap a un costat, ara cap a l’altre. Menjo i bec. M’escolto i
em parlo: “tens moltes ganes d’aquesta
cursa, ets on somiaves ser, perquè tens tants dubtes? Has de viure-ho al màxim,
com sempre, has vingut a gaudir”.
Uns crits de “eeee
Lau”, em treuen de les meves cabòries. Arriben en Pau i en Jordi, els companys
d’equip, i amb ells la Mila, en Xevi i la Laura. Parlem, parlem i parlem... Els
nervis surten en forma de paraules.
L’espera passa
ràpid i queda poc perquè donin la sortida. En Jordi té lloc privilegiat, surt
al primer caixó, s’ho va ben guanyar. Ens abracem i ens desitgem tota la sort
del món, li dic que quan acabem hauré endevinat la posició en què quedarà.
Somriu, el veig amb molta força. Sé que ho hauré pronosticat bé.
La Mila té
recances de marxar, jo tampoc vull que
marxi. Ens abracem. L’abraçada és llarga, no la puc deixar anar, no la vull
deixar anar. Fins que ella em separa una mica, em mira fixament als ulls, i
abans d’estampar-me un petó, em diu: “Sé
que diumenge al matí, t’esperaré a aquest costat d’arc”.
Quedem en Pau, en Bernat
i jo, i 2000 persones més, que ens anem apinyant, tot fent passets petits cap a
sota la sortida. En Pau encara parla i parla i parla.... Li demano permís per
enganxar-me a ell aquests primers quilòmetres, per sortir ràpid de la multitud,
llavors ja cadascú al seu ritme; em contesta que si cal m’estira.
L’speaker no para
de xerrar, no sé què diu, fa estona que no l’escolto. Un calfred em recórre
tot el cos i se’m posa la pell de gallina, ja van pel número 7 del compte
enrere. Som-hi! Que ja hi som. Comencem a moure’ns molt a poc a poc, sense
exagerar tardem més d’un minut a passar per sota l’arc, i sort que no estàvem
lluny. Anem caminant. No deixo de buscar a banda i banda els meus, però de
tanta gent que hi ha no trobo cap cara de casa.
Trotem una mica
quan comença la corba del carrer principal. Una multitud a cada costat, i
nosaltres com formiguetes al mig. Tothom crida, tothom aplaudeix. Crits d’ànims
que ens encoratgen per aquest llarg viatge. És impressionant la gent que hi
arriba a haver, el carrer és molt llarg i no deixem de passar entre la multitud
fins ben acabat el poble. El cor em va a mil, i no és per la velocitat, que és
nul·la, sinó per totes les emocions que han fet pinya aquí davant al pit, i ara
exploten. Una explosió de sentiments tan forta, que sense adonar-me’n fa fora
els nervis. Ha set travessar l’arc i al segon pas als adoquins, ha fet que
marxessin tots els dubtes, les pressions i les pors, i em recordés del que
havia vingut a fer: VIURE-HO!
De seguida que
podem accelerem el pas, anem avançant a gent per sortir del marullo. Però abans
de deixar Chamonix, la claca de Berga
i Manresa (quina sorpresa), acaba de donar ales. Els primers 8 quilòmetres són
plans, al menys el dibuix mental que tinc fet del perfil així m’ho diu, però
després de 3km, un cop passem Les
Gaillants, sortim de l’asfalt i trepitgem terra, com una mena de bici-carril
en forma de fals pla. Petites pujades i plans que durant 5km ens serveixen per
trobar el nostre lloc, el nostre ritme, per situar-nos i dir a les cames que
això ja ha començat.
Tinc en Pau pel
davant, però cada vegada el veig més lluny, fins que li perdo la pista. Amb 40
minuts arribo a Les Houches. El
poblet torna estar arrebossat de gent animant. No pots parar de donar gràcies i
saludar. La gent, em dona la sensació, que animen per igual del primer a
l’últim que els passa pel davant. La força amb què llancen els “Allez, allez
brava”, t’impulsa i penso que pot arribar a ser perillós. Les cames al
sentir-ho, posen una marxa més, i com el seny no les sàpiga frenar, això no
anirà bé. Calma Lau, que això és tan i tan llarg...
Paro poc a
l’avituallament, però bec molt, fa molta calor. Surto del poble, encara amb
crits d’ànims, i desenfundo els pals: primera pujada amb cara i ulls. Caminant
a pas lleuger pugem per una pista ample i dreta (l’UTMB ens comença a ensenyar
les dents). Continua havent-hi gent al llarg de tot el camí, entre ells unes
veus que em criden. Són en Mikel i la Roser. Ostres tu quina alegria veure’ls
allà. En Mikel em segueix uns metres, mentre el torno a felicitar per la seva
OCC, ell no para de donar-me ànims. Quin valent!
No deixem de pujar
mentre la tarda va caient. Abans d’arribar al capdamunt del Col de Voza, el capvespre ens regala una
imatge espectacular del Mont Blanc. Aquest ens queda a mà esquerra, el sol va
marxant i només queda il·luminat tot ell. Redueixo el pas, no vull perdre’m
aquesta imatge.
Pocs metres
planejant i de seguida comença la baixada. Toca desfer més metres dels que hem
pujat. 8km rectes avall fins Saint-Gervais,
el primer punt on veuré els meus.
Descendim per
trossets de pista d’esquí fins que entrem dins de bosc. Sóc imprudent? Vaig
ràpid i estic avançant a gent que baixa amb molta cautela, però baixar
m’encanta i m’ho estic passant d’allò més bé. Amb menys d’una hora sóc a baix,
ja trepitjant els carrers del poble, que torna estar petat de gent. Quina
festassa que tenen muntada. Un llarg carrer abans de l’avituallament, on la
gent fa de túnel, els nens et paren la mà perquè els xoquis els 5, tothom
crida, tothom anima, “l’Allez Laura” no deixa de sonar, i al revolt, 10 braços
oberts... carregada de benzina dels de casa.
L’avituallament és
gran, menjo bé, menjo molt. Osti tú! Aquest formatge francès que bo que està.
No bado massa, trec el frontal que ja s’està fent fosc, més abraçades i surto.
Al pròxim avituallament podré rebre ajuda, ja em torbaré allà.
10km em separen del
pròxim punt. Anem pujant, però el desnivell és poc. Puc anar corrents amb el
meu “trote burriqueru”. Passem per corriol i entre bosc, però no ens queda
lluny la carretera que uneix els pobles, sentim els cotxes que hi passen. Fem
unes últimes pujades amb el nas casi enganxat al terra i ja sentim els crits de
la gent que anima als que ja han arribat. Això fa que acceleri, aquetes veus et
donen ales. Creuo un riu i encaro la última pujada amb les mans als genolls, la
respiració accelerada i un somriure d’orella a orella; semblem professionals,
tenim la gent enganxada al costat que s’ajup amb nosaltres per cridar-nos a cau
d’orella: amunt! Amunt! Això és impressionant, d’on surt tanta gent?
Les Contamines, on l’any passat
plovia a bots i barrals, i érem nosaltres qui animava. Avui hi arribo corrents
i amb una nit esplèndida. Dins l’avituallament, molta gent també, tothom amb
els seus, cuidant-los i mimant-los. Em costa trobar a la Mila. Per fi la veig,
ja em té tota la parada muntada. Ens somriem, em mira bé de d’alt a baix, i em
diu que em veu molt bé, li contesto que estic molt bé, m’ho estic passant molt
bé. Menjo. Pregunto per tothom. La Mila em posa al dia: en Pau acaba d’arribar,
ha d’estar per aquí dins. Com? No pot ser. Algo li ha de passar, algo no li va
bé. No és normal que sigui aquí. La Núria tampoc va massa bé, la Mila acaba de
trobar la colla que tot just marxava. Com? No pot ser, algo no va bé tampoc. I
en Jordi no l’ha vist. Perfecte! En Jordi va bé doncs.
Motxilla, energia i
ganes carregades i tornem-hi. Ens tornem a despedir amb una llarga abraçada, no
ens tornem a veure fins a Courmayeur,
ja a Itàlia. Comencem a endinsar-nos als colls més alts de la cursa, i la zona
més inaccessible.
Intento trobar en
Pau abans de marxar, però no hi ha manera; espero que ja hagi sortit.
Aquest tros me’l
conec, dies abans hi vam venir a entrenar amb la Núria. Poso el pilot automàtic
a velocitat de creuer fins a Notre-Dame
de la Gorge, una pista amb molt poc pendent, que ressegueix el riu de la
vall, ens hi porta. No trigo a arribar-hi. Quina una que n’hi tenen muntada
aquí també. Fogueres, música a tot drap i la gent al ritme del que sona no
deixa d’animar.
Comença aquí una de
les pujades més llargues. M’ho agafo en calma, costarà guanyar aquests metres
fins tocar la punta del Croix du Bonhomme.
A més que he fet aquests 35km relativament ràpids per mi, doncs amb més calma i
pujant per pista em permet donar una mica de treva a les cames. Casi al punt
mig de la pujada, tenim un avituallament. La
Balme, un petit oasis al mig de la pendent. Seguint consells ara sí carrego
aigua; i torno a menjar mentre m’assec 2 minuts. Deixem pista i enfilem ja per
corriol, en mig de grans massissos. Ja fa unes hores que és negre nit, i tot
just m’adono ara de la immensa lluna que ens vigila; ja ho deia jo que aquesta
nit tenia algo d’espectacular. La llum que fa projecte les ombres dels grans
blocs de pedra que ens estan envoltant. Amb el dit puc resseguir els perfils ben
marcats de cada una. Diria molt que ens estem perdent un paisatge impressionant
per ser de nit.
Com més pugem, més
em costa, sembla que no s’acabi mai més aquesta pujada; però de cop, a pocs
metres veig una tenda muntada amb gent i un esquetllot que fan sonar. Em
sorprenc, no hi ha control de pas? Pregunto si ja som d’alt, em diuen que som
al Coll, ens queda 1km per acabar d’arribar al cim. Necessito menjar,
busco algo a la motxilla, i mentre mastego, segueixo amunt. Després de seguir
pujant 15minuts, per fi arribo al Bonhomme.
Hi fa molt fred. Casi estem a 2500 m d’altitud, i bufa molt de vent. Mentre
busco guants i paravents, arriba un noi, i sense demanar permís ni dir bona
nit, em vomita casi als peus. Osti tú! Ja anem així? Crido al noi de la Creu
Roja, per si el pot ajudar, i jo, amb presses i l’estómac regirat, m’afanyo cap
avall. El descens és dret, en forma de zig-zag. És ràpid també, tot i les
pedres soltes, es deixa córrer bé.
Sota el Bonhomme, hi ha un petit poblet, Les Chapieux, on agraeixo arribar ja, la
baixada tot i ser ràpida, se m’ha fet dura. Tenim control de material, tot a
lloc. El caldo de l’avituallament es posa molt bé. No em complico a menjar,
entren bé les coses fàcils i toves, la pasta i els dolços, no sé perquè, no em
venen gens de gust. Surto. Puc trotar, anem per asfalt i seguim per asfalt
durant uns bons quilòmetres que s’estan fent pesats i lletjos. El tros es fa
més amè xerrant amb altres corredors. Pot ser és la cursa més internacional per
la varietat de banderes que hi corren. Abans de dirigir-te a algú, tots fem com una reverència tot mirant
el dorsal per la bandereta que hi duem i saber-nos ubicar. “Española! Ole
España!” “No, no, je suis Catalana”. “Oh! No! I’m Catalan”. Hi ha qui li costa
entendre-ho, i qui no. Em topo amb un noi que em fa la mateixa pregunta, sense
afegir-hi “l’Ole!”, i li responc el mateix. Ell insisteix:
- Yes, Catalonia is in Spain.
- No, no – somric. Catalonia in IN
Spain, but is NOT Spain. It’s a politicaly dificult.
- Ah! Ok! But isn’t dificult for me
– ara somriu ell. I’m Bosnian.
Es clar, què els hi
haig d’anar a explicar jo a uns que tenen un màster en conflictes polítics. Lo
nostre vindria a ser més aviat senzill al seu costat. Tan simple com
separar-nos, m’acaba dient. Ojalà tothom ho veiés com ell.
Mentre intento fer
carrera en polítiques exterior, sense adonar-me’n, ja hem deixat l’asfalt
enrere i estic fent ziga-zagues tot guanyant metres amunt, cap al Col de la Seigne. Lenta i a passos
petits vaig avançant. M’aturo i la imatge que tinc a l’esquena és espectacular,
tot de llumetes ressegueixen el camí que acabo de fer. Com un immens centpeus
il·luminat, serpenteja pujant al meu darrera. Jo també en formo part, i els de més
amunt meu em deuen veure com un punt insignificant il·luminat, que intenta
seguir els seus passos.
Al cim, uns pocs
voluntaris que aguanten el fred i el vent que torna a fer. Faig un esbufec
apoiant-me entre els dos pals, les
altres meves dues cames, que ajuden a pujar. M’abrigo, faig una queixalada i
m’afanyo a baixar. La pendent torna a ser dreta, però de seguida s’acaba. Ja no
baixo com abans. Les baixades se’m comencen a fer tan dures com les pujades,
els genolls es queixen perquè ja no em llenço avall, i ells han de frenar
massa. Tan bon punt acaba el descens, tornem
a pujar. Ni un metre de pla des de fa uns bons quilòmetres. El nom del Col des Pyramides Calcaries, se’l té ben
guanyat. No hi ha camí, sinó que pugem per blocs de pedra calcaria, seguin les
fites reflectants. Els pals fan nosa, no es claven enlloc, i les cames fan mal,
han d’apretar massa.
Al cim, igual que
l’anterior, una petita tenda amb voluntaris, i ja som a Itàlia, la meva
estimada Itàlia. No m’aturo, vaig concentrada mirant al terra i on poso els
peus, les pedres no s’acaben i la baixada és igual. Comencen a queixar-se les
cames, aviat portaré 12 hores corrents i d’aquí poc es farà clar, potser amb la
llum del dia, carreguem energia.
Tinc al cap que el
pròxim poble ja és Courmayer, i al
ser gran, des d’on baixem ja l’hauríem d’estar veient, al menys les seves
llums, però no hi ha manera. Fins que no arribo a baix, no m’adono que vaig
equivocada. Sóc al Lac Combal. Miro
el perfil de l’avituallament, i no, no sóc a Courmayer, em queda un bon cim i una llarga baixada, 13km que
traduït són unes 3 hores. Quin cop de pal al cap. M’assec abatuda, i a xarrups
petits em prenc un caldo que em torna una mica la temperatura al cos. Començo a
caminar. S’està fent de dia mentre vorejo el llac que està cobert de boira. Una
bona foto de postal.
Resignada, enfilo
cap a l’Arête du Mont-Favre. Crec que
se m’està fent més costerut del que és pels ànims que porto. Hi arribo cansada,
aquesta hora que s’està fent clar però encara no, sempre em mata. Vaig tan
lenta com ho fa l’albada a sortir. Em torno a asseure. El sol ja despunta per
darrera les muntanyes que acabo de pujar i baixar, pujar i baixar.... Quins
colors té el matí....
Ara si que ens
queda Courmayer als peus, i necessito
una abraçada com l’aigua que bec. Baixada corriolera fins al Col Chècroit, on al refugi de les pistes
d’esquí, ens ofereixen macarrons per esmorzar, mentre fan una classe de zumba a
l’aire lliure. Només afluixo el pas al costat de la noia que m’escaneja el
dorsal, i segueixo pista avall. La baixada és infernal, trams on els arbres
aniria bé que estiguessin encoixinats per parar-nos. Sembla que hi ballem, ara
amb un ara amb l’altre. El genoll dret crida que necessita arribar. Sembla
estrany però agraeixo trepitjar asfalt. El pavelló està ple de gent, i
l’entrada torna a ser triomfal. Abans d’entrar, ja tinc els braços que tant
esperava. Parada i fonda, que la nit ha set molt llarga.
El panorama de dins al pavelló és desolador. Totes les cares que miro les veig cansades, imagino la que dec fer jo. La Mila em mira, em posa al dia de tot, males notícies. Em renya i em felicita a l’hora. Em veu bé, jo no m’hi veig tant. Em diu que ara ja s’aixecarà el dia i que amb l’escalfor del sol, ho veuré tot diferent. Em canvio de roba, em pimpollo, tot reomplert altra vegada, una última cullerada i sant tornem-hi. Ens trobem a Suïssa, m’etziba la Mila. Buf! Que lluny que em sembla.
A primera hora del
matí, els carrers de Courmayer,
poblet de la Vall d’Aosta, ja
rebossen vida. Ens barregem amb els habitants, mentre ells van a comprar el pa,
nosaltres seguim amb la nostre lluita interna.
Pujar al Bertone se’m fa un infern literalment.
Quanta raó tenia la Mila, que al sortir el sol ho veuria d’una altre manera.
Tant altre manera, que casi ni ho veig. El sol escalfa de valent, fa moltíssima
calor. Com pot ser que porti aquesta pajara si no fa ni mitja hora que he
menjat i no paro de beure? Tinc la sensació de fer els passos a càmera lenta,
com si no hi hagués gravetat. Em consolo avançant a gent que està fent el
mateix camí que nosaltres (la ruta a aquest refugi és molt concorreguda), tot i
que no sé si em deixen passar per pena amb la cara que dec fer.
Arribo com puc i
m’abraono sota un dipòsit d’aigua on un voluntari molt alegre em refresca de
d’alt a baix (com en saben aquests italians). No em ve de gust res de
l’avituallament, agafo dos vasos de coca-cola i busco una ombra. Hi ha gent
dormint, i marejada per la calor. Penso que he de marxar ràpid, no fos cas que
m’encomanés de la son que porten o de més calor de la que ja tinc.
Del Bertone al Bonati em poso en ralentí: pulsacions baixes i al trot. Un va i ve,
amb unes vistes espectaculars del Mont Blanc des de la banda italiana, i els Grans Jorasses i les seves llengües de
glaç que en baixen.
Segueix el bon
“troteburriquero” fins arribar a Arnuva.
Continua fent molta calor. Menjar costa tant com beure, em planto immòbil
davant la taula de l’avituallament sense saber què em ve de gust, o què em ve
menys de gust. Has de menjar, sinó no tirarem Laura.
A 300m de
l’avituallament hem de travessar un riu, baixa amb poca aigua però busco algun
lloc una mica més fondo, m’hi poso de peus, m’hi ajupo amb els genolls dins
l’aigua i em mullo tota. Sóc jo o aquesta calor ens fondrà a tots? Després de
caminar 10’ ja vaig tota eixuta i torno a tenir calor.
Sé que toca una
pujada dura fins al Grand Col Ferret,
però no en sóc conscient de lo dura que és fins que arribo a un repetjó que fa
la pujada que estic fent, aixeco el cap per veure quin cim és el Ferret, i no deixo de pujar-lo fins
tenir el clatell que em toca a l’esquena. Òstia Santa! (perdó) Em deixo caure
de culs a terra (casi com queia l’Arale quan alguna cosa era surrealista). Porto 100km a les cames, i he de pujar allà
d’alt? Però si des d’allà segur que aixecant la mà es pot agafar algun núvol!
Em venen tots els mals i el “què coi hi faig jo aquí”, ja ressona. Et creies
capaç de fer aquesta bestiesa? Que il·lusa que ets! Que valenta et creus i ara
no tens pebrots ni de moure’t.
Em trec la
motxilla, faig un llarg trago d’aigua, agafo el telèfon i truco a la Mila (tot
sense treure-li la vista a la punta més alta).
- No puc – li deixo anar primer.
- Com que no pots? Explica!
- No puc! Estic rebentada, porto una
gran pajara pel sol. El genoll em fa molt mal. Sóc a l’altre costat de la Vall
on sou vosaltres, i veus la muntanya més alta que tens al davant? Doncs al
darrera n’hi ha una altre encara més alta, que ara l’haig de pujar i baixar, i
no puc. Bla, bla, bla...
- Fem una cosa, jo i la teta
comencem a pujar per un costat i tu per l’altre. Quan menys t’ho esperis ens
trobarem, baixem juntes i aquí baix ho arreglem tot entre tots.
Ho recullo tot, em
cordo la motxilla, m’aixeco lentament, esbufego i començo a fer passets. Ui!
Espera, que em deixo l’ànima aquí terra.
2km amb 500+
arrossegant els peus, movent-me com un autòmat, parant varies vegades, intentant
expulsar-me aquest pajarón del damunt a cops d’aigua. Quin viacrucis tan agònic
fins d’alt. Se m’està fent etern, i com més pujo, més sembla que s’allunyi el
cim.
Amb més pena que
treball toco la punta del Ferret,
trepitjo terres Suïsses ja. El maleeixo, deixo anar un renec en veu alta i tiro
per avall. Vull trobar als de casa quan abans. Aconsegueixo córrer al baixar
tot i les queixes del genoll. La cama de fusta no està per tants quilometres,
fa temps que avisa.
A mig descens, a la Peule, un petit oasis en forma de
dipòsit d’aigua on un senyor no es cansa de dutxar-nos amb una mànega. Perquè
no trobo a la Mila encara? Tan llarg és aquest costat? Continuo baixant i ja la
veig, em queda lluny, però aquest córrer és inconfusible. Tardo encara 10’ a
que em reculli a trossets. La llarga abraçada li dóna temps per fer un puzle de
1500 peces de mi, però alguna no acaba d’encaixar gaire bé. Trobem la teta i en
Guillem més avall, i fem la baixada junts. Parlar em desconnecta de la cursa i
funciona.
Arribem a la Fouly veient‘ho
tot d’una altre manera. Em torno a agafar l’avituallament amb calma. Menjo bé,
fa hores que no ho estic fent gens bé, sembla que es torna a posar bé el que
engoleixo, el caldo i el formatge tornen a estar d’allò més bons. Ordeno
pensaments: què he fet i què em queda. Palplantada davant el panell on tenen el
perfil penjat, ho medeixo a pams. Un pam i 3 dits, contra 5 dits junts. Les
matemàtiques ditals, diuen que em queda molt poc; la realitat és que aquest
poc, porta tants elements externs que hi haig de sumar, que es farà etern.
Divideix i venceràs, deia algú. Cinc parts, cinc metes i tocaràs el cel.
Surto convençuda,
convencent als de casa. Quina muntanya russa d’emocions, quin garbuix de
pensaments i sensacions. Pobre cap, va a mil. Fa poc més de dues hores estava
donant ordres de parar, es veia incapaç i incrèdul, i ara... m’està dient tot
el contrari i a més, convençut del que diu. Ja us dic jo que no és la llengua
el múscul més fort del cos, sinó el cervell. Quanta raó té la més gran d’aquest
esport quan diu que els primers 60/70km els fas amb les cames i la resta amb el
cap.
Llargs quilòmetres
de pista ens fan perdre més alçada fins a Praz
de Fort. Torno a portar el pilot automàtic endollat. La repetició monòtona
del trot, cada vegada em fa més mal al genoll. Travessem el poble i ens posem
per mig de bosc tornant a guanyar metres verticals fins sortir a una pista
asfaltada, on a banda i banda hi ha gent que ens continua aplaudint. Arribo a Champex-Lac quan torna a caure la nit.
Puc tornar a rebre
assistència i ja tinc els meus dos escuders amb tota la parada feta. Quina sort
arribo a tenir. Caldo, pa amb formatge, flam de la mama, gel i un remiendo pel
genoll, roba i sabates netes, m’abrigo i el frontal al cap. 4 trossos, 4 metes,
3 últimes pujades.
Torno a arrencar,
converso amb uns catalans durant uns quants quilometres, així passen bé. Comença
la pujada a La Giète. Ens hem ajuntat
un bon grup, no sé si és per la nit o el ritme, però va bé, així uns estiren
als altres i ens anem tornant. La pujada és dura, amb trams de pedra on els
pals fan nosa i cal agafar-se amb les mans. Ningú diu res. Ningú afluixa el
pas, el ritme no és lent. Em sobte l’esforç titànic que estem fent tots a
aquestes alçades de cursa, per anar guanyant metres a aquest mur. Ningú gosa
parar, ni proposar una treva entre tots. Què és això que ens empeny? L’orgull?
L’Amor propi? No ho sé definir, però jo també m’hi aferro.
Esbufegant deixem
la pujada enrere, seguim uns metres caminant, mentre planegem per uns prats, la
cames sense avisar es posen a trotar, i deixo al grup enrere. Pocs metres de
baixada i arribo a una petita cabanya, La
Giète. M’escanegen el dorsal. No m’aturo més. No m’adono del temps que
passa fins baixar al Col de la Forclaz,
on fugaçment torno a trobar els meus. 10’ i a Trient podrem tornar a trobar la calma.
Em pregunten. No sé
respondre, és com si hagués estat amb la ment fora de joc. No sé si he tingut
fred o calor, si m’he cansat massa o si ha set dur. Estic bé, no patiu, el
genoll encara el porto enganxat.
Trient, 3 cases que
formen un poble, com els 3 trossos que em queden, com les 3 metes que resten. 2
pujades, enormes pujades, però només 2.
He agafat fred i
m’he abrigat, però l’ascens comença a pocs metres només sortir de
l’avituallament, i la roba sobra. Zigzaguegem sumant i sumant i sumant metres
en alçada, però pocs en distància. Els braços fa estona que també fan mal de
tant apretar amb els pals. Llarga, farregosa i eterna la pujada; Catogne no arriba mai. La lluna plena
que no deixa de seguir-nos es deu fer un fart de riure dels meus penosos
passos. No deixo de tornar-li la mirada, fins que es confon amb el foc que
tenen encès a l’avituallament. Una carpa al mig del camí, que convida poc a
quedar-m’hi. Avall, que m’esperen a Vallorcine.
La ment comença a jugar males passades. Els elements de la muntanya agafen
formes. Visions d’arbres que semblen persones, roques que semblen objectes. Em
poso a riure, si no estigués avisada que la falta de descans i de dormir,
provoca visions a la ment que no són reals, seria fàcil espantar-se. El curiós
del cas, és el que veus o a qui veus. Pot ser que el subconscient també hi
jugui la seva part? Seria un bon tema per fer-ne un estudi això.
La qüestió és que,
ben acompanyada, ja trepitjo les pistes d’esquí de Vallorcine i faig la última baixada, dreta com una mala cosa, fins
al poble. El quadre que em trobo és per riure: la meva germana dormint amb el
cap damunt una taula, i la Mila amb una cara llarga i els ulls mig tancats,
casi al limbo. Sembla que estiguin més cansades elles que jo. Realment pot
arribar a ser més esgotador avituallar que córrer. Es mereixen més que el meu
agraïment etern. Els hi porto un cafè i alguna cosa per menjar, després ja em
cuidaran elles a mi.
La últim pujada, 2
trossos, 2 metes, el cel i després la glòria.
Estic rebentada,
comença a clarejar, comença la meva hora fatídica, la meva pitjor hora. Em
torno a abrigar, tinc més fred ara que a d'alt dels cims. Camino fins a Col des Montets, uns 3 km que van pel
costat d’un rierol, amb poc desnivell. Un altre tram que ja conec, amb en Paco
i la Mila hi corríem més alegrement fa uns dies. Arribo al coll, penso que és
la última. En tenia 11 de comptades, 11 punxes molt més altes que la resta de
punts. 11, i només me’n queda una. A passos petits, lents, casi no es percep
moviment, però avanço. Les cames fan tant de mal que ni me les sento. Van per
lliure, s’han independitzat de la resta del cos. Distrec la ment mirant-me les Aiguilles Rouges a mà dreta, imposa la
seva bellesa. I mentre, a mà esquerra, el sol ja treu el cap per darrera les Aiguilles du Midi començant a il·luminar al Mont Blanc. M’embriago d’aquesta bellesa espatarrant, mentre arribo a la Tête aux Vents. Torno a ser a França, li
acabo de donar la volta a tot el massís del Mont Blanc. En serio? M’aturo, no
em vull perdre detall. Baixo la vista, i a la llunyania es veu la Flégére, i encara més enllà Chamonix. Ja ho tinc això? Ja ho tinc!
M’és un suplici
arribar a la Flégére. Em costa fins i
tot dir “Bounjour”. M’ofereixen Coca-Cola. Dec fer una cara de pomes agres...
Me la bec d’un glop, un plàtan i somric. “Merci beaucoup. Au bientôt.” Pistes d’esquí avall. Entro a bosc. Le
Petit Balcon Sud, amb vistes privilegiades del Mont Blanc. Em deixo
acariciar per les flors de tots colors de La
Floria, mentre se’m dibuixa un
somriure als llavis. Em venen al cap totes les imatges d’aquests dos llargs
dies. Hi veig borrós, unes llàgrimes apareixen als ulls vidriosos. És l’alegria
que explota per aquí. Em marxen tots els mals. Corro, sí, corro. M’acabo de fer
experta en l’art de regatejar a la memòria, no recordo el mal de cames de fa
uns instants; només recordo el que he arribat a gaudir. Avanço corredors que
semblen moribunds, fa uns instants jo també ho semblava. Poso un peu als
carrers de Chamonix. Deixo anar un
crit, i m’emborratxo de les felicitacions de tota la gent que hi ha als carrers
del poble, ens reben com a herois.
Al centre, a pocs metres de l’arribada, els
de casa, els meus, a tots, també als 3 que no hi són i voldria que hi fóssin; els que empenyen quan jo no puc, la meva força quan ja no
me’n queda... 10 braços oberts, els hi faig cabre a tots. Mil gràcies Pep, Moca, Guillem i Martí!!! En
Paco, la Carolina i els nens. En Xevi i la Laura més enllà. Última recta. Alça
aquí! En Pau, la Montse, l’Anneta, l’altre Pau, la Jess, l’Unai, en David,
l’Alba, la Sara, la Judhit i els braços de la Núria. Mil gràcies Berga i
Manresa.
Últims 50m, el cel, la glòria, la màgia al creuar l'arc d'arribada, aquell moment de felicitat indescriptible que sents i et recórrer per tot el cos. I... la incondicional. Un milió de gràcies
a tu, per TOT, per viure amb mi aquest somni i fer-lo realitat! Sense tu res!
I llavors... aquell
somriure tonto. Aquell somriure que se’t queda a la cara durant tot el dia,
després de fer l’amor un matí. Aquell somriure de quan has fet una malifeta.
Aquell somriure de quan et creus invencible, poderós, que ho pots tot. Aquell somriure que se’t queda
quan t’adones del que acabes de fer. Aquell somriure de la victòria, no havent
guanyat res, i al mateix temps havent guanyat tant!
Recorregut:
Perfil:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada