dijous, 5 de novembre del 2015

UTMB 15 - EL GRAN VIATGE

AVÍS: És llarga, molta llarga aquesta crònica. Tant com les 40h per fer-la a peu.





Em costa trobar les paraules per descriure aquests quilòmetres. Suposo perquè no tan sols són quilòmetres. La barreja de tot el viscut, de cada racó trepitjat, de tot lo compartit, après i ensenyat; de tot lo sentit, palpat, gaudit i patit; de tot lo somrigut i plorat; tot, absolutament tot, ho fa una mica indescriptible. 





La cursa de les curses, LA CURSA. La que tot corredor de muntanya hem desitjat, hem somiat, hem anhelat córrer-la algun dia. Com el que vol pedalar al Tour de França, o jugar un Barça-Madrid, o encistellar a la NBA... i com el que es posa l’americana verda, després de fer els 18 forats perfectes... enfundar-nos l’armilla que ens coronarà com a conquistadors. 


Feia uns anys que me la mirava de reüll, però la veia com una cosa enorme, fora de l’abast de molts corredors com jo. Però com totes les coses que veus inaccessibles, i et piquen l’ullet, cada vegada t’atrauen més; fins que un dia el “no, no, no”, passa a ser un “i perquè no?”. Convençuda i amb un nou somni entre mans, els números es van fer petits. 168km ja no veia que fossin tants, els 9600+ els volia pujar amb una escala, i els 3 països a trepitjar es toquen, per tant no poden ser gaire lluny un de l'altre.

Un cop amb els punts necessaris per participar-hi a la butxaca (ja que et fan acreditar algunes curses que hagis fet, per demostrar que estàs capacitat per fer la distància que demanes córrer), només calia esperar que en el sorteig de dorsals, ens en toqués un. I així va ser.


Vaig anar omplint la motxilla d’il·lusió, de ganes, de llargs entrenaments, de trencs d’alba ja a mitja muntanya i de postes de sol tot baixant-la. Però també de molt respecte i fins i tot d’algunes pors. Però com més s’acostava la data, més confiança tenia, i unes ganes boges de començar a córrer apretaven.




Vam arribar a Chamonix molts dies abans, volíem disfrutar de dies allà, aprofitar bé el viatge i conèixer la zona. La vall als peus del massís del Mont Blanc, és un espectacle als ulls de tothom. Miris on miris, veus paisatges de postal. Immenses muntanyes que s’aixequen amb una alçada vertiginosa a pocs metres de les portes de les cases dels pobles. Un parc d’atraccions per les cames del amants de la muntanya.










Van ser dies molt intensos. Descobrint racons espectaculars, on cada metre trepitjat et convidava a fer-ne més. “L’avui només sortirem una horeta”, de seguida es convertia en dues o fins i tot tres. Sortir a entrenar era fàcil, amb aquelles muntanyes l’impossible era quedar-se a casa.




Fàcils també eren els riures, les estones familiars amb els amics eren un altre espectacle, però no de la naturalesa. Un piló de més que bones estones compartides, amb molt bona gent, tant que ja s’han convertit en la família de Chamonix. Mil converses que arreglaven el món, mil consells, mil receptes de cuina, mil birres, mil abraçades, un milió de carcajades...





Amb tot, la calma que precedeix una cursa, aquesta vegada va arribar diferent. El dijous la Mila corria l’OCC, vam dormir a Orsières (Suïssa), on començava la seva aventura. No podia avituallar-la, però si veure-la a diferents punts, per si més no, psicològicament donar-li suport.

D’Osières a Chamonix, els últims quilòmetres de la meva cursa, amb una petita variació pujant a la Flégère, la resta, tot igual des de Champex-Lac. Li vaig encomanar que agafés apunts, així em podria descriure el recorregut i jo fer-me una idea del que els hi esperaria a les meves cames ja més que cansades, a aquelles alçades de cursa, quan em toqués passar-hi a mi. Les esperes als punts on la trobava, feien que el meu cap es posés a imaginar com passaria jo per allà. Com estaria? Quan seria? Quant tardaria més que ella a fer el mateix tros? Seria capaç d’arribar fins aquí? I com estaria d’ànims? Feia un tros de camí en sentit contrari, i tornant, intentava memoritzar-lo: puja, baixa, o podré córrer aquí?
Tot i tenir el cap més en la meva cursa que no en la de la Mila, disfrutava igual de veure’ls córrer, encara que notava una intranquil·litat inusual. La Mila ho estava fent més que bé, i a Trient, la família, que arribava aquell dia, ja ens hi esperava, i això va fer que el cap deixés de donar tantes voltes a tot.

La calor apretava de valent, i veies patir als corredors; inevitable tornar a pensar com ho gestionaria jo l’endemà. Després d’un final duríssim, la Mila es va plantar a Chamonix vencent totes les adversitats amb què es va trobar, fent així encara més meritori el seu temps i posició. Quant em queda per aprendre, vaig pensar mentre la recollia amb els braços oberts a l’altra costat d’arc.






L’alegria corria entre abraçades de felicitacions dels amics i família, vaig fer un pas enrere al mateix temps que clicava un botó mental, que posava en modo ON, el meu viatge particular per la UTMB. Per igual, uns nervis entraven per la boca de l’estómac. Vaig començar a tenir pressa, la gent m’atabalava i només volia marxar d’aquella plaça a buscar tranquil·litat i serenor per trobar la calma que tant necessitava. La Mila, em va mirar i se’n va adonar. De seguida va sacrificar el seu moment per posar-se ja el seu vestit d’incondicional (quin sol). Un sopar amb la família, parlant de tot menys de la cursa, va fer que arribés la calma i pogués posar-me dins el llit per absorbir al màxim les hores de descans.

Divendres. En diuen el dia D, no? El que passa és que el desembarcament no és a alguna platja, sinó a Chamonix. Els nervis es desperten com jo i també fan el ronso al llit com jo. Hi ha un silenci estrany dins la furgoneta. Tots són a fora esmorzant, jo no vull llevar-me encara, vull aprofitar el màxim d’hores en posició horitzontal, moure’m poc, em dóna la sensació que com menys em bellugui, més energia guardaré per quan més me’n falti, com qui va en punt mort per no gastar gasolina (il·lusa de mi).

El matí es fa llarg, massa llarg. Massa estona fins l’hora de la sortida. El cap ja va a mil. Entren un piló de dubtes i els nervis angoixen; no és normal que estigui tant nerviosa. Per més que em repeteixi que els nervis no serveixen per res, no hi ha manera de treure-me’ls del damunt. Començo a pensar que què carai faig jo atrevint-me a fer una bestiesa així? Qui m’ha manat que em posi en aquests fregats? Això em queda massa gran per mi. Vols dir que saps on t’has posat? T’has mirat bé els números?

Ho tinc tot preparat: el traje de festa damunt al llit apunt per enfundar-me, la motxilla amb tot el material obligatori (quin pes), el perfil memoritzat, el berenar apunt... només falta treure’m del damunt, aquest coi de neguit. Mentre la Mila acaba de fer el dinar, surto a fer un passeig tota sola, necessito com sigui treure’m aquests nervis del damunt. Després de caminar 10’ i sense deixar de mirar el blanc enlluernador del Mont Blanc, agafo el telèfon i marco el número d’emergències. 10 dies sense sentir aquella veu, i com la nena petita que amb plors la posen damunt el pit de sa mare, aquesta l’acarona una mica i li parla fluixet; arriba la calma i tot es veu d’una altre manera. Què ho fa que una mare ho curi tot?

Una dutxa i el vestit de gala, que a les festes s’hi ha d’anar arreglat. Dues hores abans, amb la motxilla a l’esquena, el dorsal a les mans i els quecs descordats, ja camino cap a la sortida. Chamonix està farcit de gent. Potser és per la cara d’espantada o el dorsal en mà, que la gent no deixa de mirar-me i amb cops de caps, somriures i algun copet a l’espatlla, em desitgen molta sort. “Allez madame, bonne courage”. Per res m’agrada ser el centre d’atenció, però avui Chamonix és el centre del món, i els corredors, uns herois que ens dirigim cap a les trinxeres. Agafo més fort la mà de la Mila i apreto el pas. A la plaça ja hi comença a haver forces corredors,  tots busquem l’ombra, el sol que cau a aquestes hores, encara és de justícia, fa molta calor; segurament sigui una de les edicions més caloroses. Nosaltres també busquem una ombra als primers graons que pugen a l’església, no massa lluny de l’arc.  Crec que és un bon lloc per no sortir amb els del pelotón del mig, i no escaldufar-me amb el sol. La Mila em deixa uns minuts, li toca passar el parte via satèl·lit als de Catalunya que ens segueixen. Em quedo sola, intento aïllar-me de la multitud que va passant ara cap a un costat, ara cap a l’altre. Menjo i bec. M’escolto i em parlo: “tens moltes ganes d’aquesta cursa, ets on somiaves ser, perquè tens tants dubtes? Has de viure-ho al màxim, com sempre, has vingut a gaudir”.

Uns crits de “eeee Lau”, em treuen de les meves cabòries. Arriben en Pau i en Jordi, els companys d’equip, i amb ells la Mila, en Xevi i la Laura. Parlem, parlem i parlem... Els nervis surten en forma de paraules.





L’espera passa ràpid i queda poc perquè donin la sortida. En Jordi té lloc privilegiat, surt al primer caixó, s’ho va ben guanyar. Ens abracem i ens desitgem tota la sort del món, li dic que quan acabem hauré endevinat la posició en què quedarà. Somriu, el veig amb molta força. Sé que ho hauré pronosticat bé.

La Mila té recances  de marxar, jo tampoc vull que marxi. Ens abracem. L’abraçada és llarga, no la puc deixar anar, no la vull deixar anar. Fins que ella em separa una mica, em mira fixament als ulls, i abans d’estampar-me un petó, em diu: “Sé que diumenge al matí, t’esperaré a aquest costat d’arc”.

Quedem en Pau, en Bernat i jo, i 2000 persones més, que ens anem apinyant, tot fent passets petits cap a sota la sortida. En Pau encara parla i parla i parla.... Li demano permís per enganxar-me a ell aquests primers quilòmetres, per sortir ràpid de la multitud, llavors ja cadascú al seu ritme; em contesta que si cal m’estira.

L’speaker no para de xerrar, no sé què diu, fa estona que no l’escolto. Un calfred em recórre tot el cos i se’m posa la pell de gallina, ja van pel número 7 del compte enrere. Som-hi! Que ja hi som. Comencem a moure’ns molt a poc a poc, sense exagerar tardem més d’un minut a passar per sota l’arc, i sort que no estàvem lluny. Anem caminant. No deixo de buscar a banda i banda els meus, però de tanta gent que hi ha no trobo cap cara de casa.


               


Trotem una mica quan comença la corba del carrer principal. Una multitud a cada costat, i nosaltres com formiguetes al mig. Tothom crida, tothom aplaudeix. Crits d’ànims que ens encoratgen per aquest llarg viatge. És impressionant la gent que hi arriba a haver, el carrer és molt llarg i no deixem de passar entre la multitud fins ben acabat el poble. El cor em va a mil, i no és per la velocitat, que és nul·la, sinó per totes les emocions que han fet pinya aquí davant al pit, i ara exploten. Una explosió de sentiments tan forta, que sense adonar-me’n fa fora els nervis. Ha set travessar l’arc i al segon pas als adoquins, ha fet que marxessin tots els dubtes, les pressions i les pors, i em recordés del que havia vingut a fer:  VIURE-HO!


De seguida que podem accelerem el pas, anem avançant a gent per sortir del marullo. Però abans de deixar Chamonix, la claca de Berga i Manresa (quina sorpresa), acaba de donar ales. Els primers 8 quilòmetres són plans, al menys el dibuix mental que tinc fet del perfil així m’ho diu, però després de 3km, un cop passem Les Gaillants, sortim de l’asfalt i trepitgem terra, com una mena de bici-carril en forma de fals pla. Petites pujades i plans que durant 5km ens serveixen per trobar el nostre lloc, el nostre ritme, per situar-nos i dir a les cames que això ja ha començat.

Tinc en Pau pel davant, però cada vegada el veig més lluny, fins que li perdo la pista. Amb 40 minuts arribo a Les Houches. El poblet torna estar arrebossat de gent animant. No pots parar de donar gràcies i saludar. La gent, em dona la sensació, que animen per igual del primer a l’últim que els passa pel davant. La força amb què llancen els “Allez, allez brava”, t’impulsa i penso que pot arribar a ser perillós. Les cames al sentir-ho, posen una marxa més, i com el seny no les sàpiga frenar, això no anirà bé. Calma Lau, que això és tan i tan llarg...

Paro poc a l’avituallament, però bec molt, fa molta calor. Surto del poble, encara amb crits d’ànims, i desenfundo els pals: primera pujada amb cara i ulls. Caminant a pas lleuger pugem per una pista ample i dreta (l’UTMB ens comença a ensenyar les dents). Continua havent-hi gent al llarg de tot el camí, entre ells unes veus que em criden. Són en Mikel i la Roser. Ostres tu quina alegria veure’ls allà. En Mikel em segueix uns metres, mentre el torno a felicitar per la seva OCC, ell no para de donar-me ànims. Quin valent!
No deixem de pujar mentre la tarda va caient. Abans d’arribar al capdamunt del Col de Voza, el capvespre ens regala una imatge espectacular del Mont Blanc. Aquest ens queda a mà esquerra, el sol va marxant i només queda il·luminat tot ell. Redueixo el pas, no vull perdre’m aquesta imatge.


Pocs metres planejant i de seguida comença la baixada. Toca desfer més metres dels que hem pujat. 8km rectes avall fins Saint-Gervais, el primer punt on veuré els meus.
Descendim per trossets de pista d’esquí fins que entrem dins de bosc. Sóc imprudent? Vaig ràpid i estic avançant a gent que baixa amb molta cautela, però baixar m’encanta i m’ho estic passant d’allò més bé. Amb menys d’una hora sóc a baix, ja trepitjant els carrers del poble, que torna estar petat de gent. Quina festassa que tenen muntada. Un llarg carrer abans de l’avituallament, on la gent fa de túnel, els nens et paren la mà perquè els xoquis els 5, tothom crida, tothom anima, “l’Allez Laura” no deixa de sonar, i al revolt, 10 braços oberts... carregada de benzina dels de casa.

L’avituallament és gran, menjo bé, menjo molt. Osti tú! Aquest formatge francès que bo que està. No bado massa, trec el frontal que ja s’està fent fosc, més abraçades i surto. Al pròxim avituallament podré rebre ajuda, ja em torbaré allà.





10km em separen del pròxim punt. Anem pujant, però el desnivell és poc. Puc anar corrents amb el meu “trote burriqueru”. Passem per corriol i entre bosc, però no ens queda lluny la carretera que uneix els pobles, sentim els cotxes que hi passen. Fem unes últimes pujades amb el nas casi enganxat al terra i ja sentim els crits de la gent que anima als que ja han arribat. Això fa que acceleri, aquetes veus et donen ales. Creuo un riu i encaro la última pujada amb les mans als genolls, la respiració accelerada i un somriure d’orella a orella; semblem professionals, tenim la gent enganxada al costat que s’ajup amb nosaltres per cridar-nos a cau d’orella: amunt! Amunt! Això és impressionant, d’on surt tanta gent? 
Les Contamines, on l’any passat plovia a bots i barrals, i érem nosaltres qui animava. Avui hi arribo corrents i amb una nit esplèndida. Dins l’avituallament, molta gent també, tothom amb els seus, cuidant-los i mimant-los. Em costa trobar a la Mila. Per fi la veig, ja em té tota la parada muntada. Ens somriem, em mira bé de d’alt a baix, i em diu que em veu molt bé, li contesto que estic molt bé, m’ho estic passant molt bé. Menjo. Pregunto per tothom. La Mila em posa al dia: en Pau acaba d’arribar, ha d’estar per aquí dins. Com? No pot ser. Algo li ha de passar, algo no li va bé. No és normal que sigui aquí. La Núria tampoc va massa bé, la Mila acaba de trobar la colla que tot just marxava. Com? No pot ser, algo no va bé tampoc. I en Jordi no l’ha vist. Perfecte! En Jordi va bé doncs.

Motxilla, energia i ganes carregades i tornem-hi. Ens tornem a despedir amb una llarga abraçada, no ens tornem a veure fins a Courmayeur, ja a Itàlia. Comencem a endinsar-nos als colls més alts de la cursa, i la zona més inaccessible.

Intento trobar en Pau abans de marxar, però no hi ha manera; espero que ja hagi sortit.

Aquest tros me’l conec, dies abans hi vam venir a entrenar amb la Núria. Poso el pilot automàtic a velocitat de creuer fins a Notre-Dame de la Gorge, una pista amb molt poc pendent, que ressegueix el riu de la vall, ens hi porta. No trigo a arribar-hi. Quina una que n’hi tenen muntada aquí també. Fogueres, música a tot drap i la gent al ritme del que sona no deixa d’animar.






Comença aquí una de les pujades més llargues. M’ho agafo en calma, costarà guanyar aquests metres fins tocar la punta del Croix du Bonhomme. A més que he fet aquests 35km relativament ràpids per mi, doncs amb més calma i pujant per pista em permet donar una mica de treva a les cames. Casi al punt mig de la pujada, tenim un avituallament. La Balme, un petit oasis al mig de la pendent. Seguint consells ara sí carrego aigua; i torno a menjar mentre m’assec 2 minuts. Deixem pista i enfilem ja per corriol, en mig de grans massissos. Ja fa unes hores que és negre nit, i tot just m’adono ara de la immensa lluna que ens vigila; ja ho deia jo que aquesta nit tenia algo d’espectacular. La llum que fa projecte les ombres dels grans blocs de pedra que ens estan envoltant. Amb el dit puc resseguir els perfils ben marcats de cada una. Diria molt que ens estem perdent un paisatge impressionant per ser de nit.

Com més pugem, més em costa, sembla que no s’acabi mai més aquesta pujada; però de cop, a pocs metres veig una tenda muntada amb gent i un esquetllot que fan sonar. Em sorprenc, no hi ha control de pas? Pregunto si ja som d’alt, em diuen que som al Coll, ens queda 1km per acabar d’arribar al cim. Necessito menjar, busco algo a la motxilla, i mentre mastego, segueixo amunt. Després de seguir pujant 15minuts, per fi arribo al Bonhomme. Hi fa molt fred. Casi estem a 2500 m d’altitud, i bufa molt de vent. Mentre busco guants i paravents, arriba un noi, i sense demanar permís ni dir bona nit, em vomita casi als peus. Osti tú! Ja anem així? Crido al noi de la Creu Roja, per si el pot ajudar, i jo, amb presses i l’estómac regirat, m’afanyo cap avall. El descens és dret, en forma de zig-zag. És ràpid també, tot i les pedres soltes, es deixa córrer bé.

Sota el Bonhomme, hi ha un petit poblet, Les Chapieux, on agraeixo arribar ja, la baixada tot i ser ràpida, se m’ha fet dura. Tenim control de material, tot a lloc. El caldo de l’avituallament es posa molt bé. No em complico a menjar, entren bé les coses fàcils i toves, la pasta i els dolços, no sé perquè, no em venen gens de gust. Surto. Puc trotar, anem per asfalt i seguim per asfalt durant uns bons quilòmetres que s’estan fent pesats i lletjos. El tros es fa més amè xerrant amb altres corredors. Pot ser és la cursa més internacional per la varietat de banderes que hi corren. Abans de dirigir-te a  algú, tots fem com una reverència tot mirant el dorsal per la bandereta que hi duem i saber-nos ubicar. “Española! Ole España!” “No, no, je suis Catalana”. “Oh! No! I’m Catalan”. Hi ha qui li costa entendre-ho, i qui no. Em topo amb un noi que em fa la mateixa pregunta, sense afegir-hi “l’Ole!”, i li responc el mateix. Ell insisteix:

- Yes, Catalonia is in Spain.
- No, no – somric. Catalonia in IN Spain, but is NOT Spain. It’s a politicaly dificult.
- Ah! Ok! But isn’t dificult for me – ara somriu ell. I’m Bosnian.

Es clar, què els hi haig d’anar a explicar jo a uns que tenen un màster en conflictes polítics. Lo nostre vindria a ser més aviat senzill al seu costat. Tan simple com separar-nos, m’acaba dient. Ojalà tothom ho veiés com ell.

Mentre intento fer carrera en polítiques exterior, sense adonar-me’n, ja hem deixat l’asfalt enrere i estic fent ziga-zagues tot guanyant metres amunt, cap al Col de la Seigne. Lenta i a passos petits vaig avançant. M’aturo i la imatge que tinc a l’esquena és espectacular, tot de llumetes ressegueixen el camí que acabo de fer. Com un immens centpeus il·luminat, serpenteja pujant al meu darrera. Jo també en formo part, i els de més amunt meu em deuen veure com un punt insignificant il·luminat, que intenta seguir els seus passos.
Al cim, uns pocs voluntaris que aguanten el fred i el vent que torna a fer. Faig un esbufec apoiant-me entre els dos  pals, les altres meves dues cames, que ajuden a pujar. M’abrigo, faig una queixalada i m’afanyo a baixar. La pendent torna a ser dreta, però de seguida s’acaba. Ja no baixo com abans. Les baixades se’m comencen a fer tan dures com les pujades, els genolls es queixen perquè ja no em llenço avall, i ells han de frenar massa. Tan bon punt acaba el descens, tornem  a pujar. Ni un metre de pla des de fa uns bons quilòmetres. El nom del Col des Pyramides Calcaries, se’l té ben guanyat. No hi ha camí, sinó que pugem per blocs de pedra calcaria, seguin les fites reflectants. Els pals fan nosa, no es claven enlloc, i les cames fan mal, han d’apretar massa.

Al cim, igual que l’anterior, una petita tenda amb voluntaris, i ja som a Itàlia, la meva estimada Itàlia. No m’aturo, vaig concentrada mirant al terra i on poso els peus, les pedres no s’acaben i la baixada és igual. Comencen a queixar-se les cames, aviat portaré 12 hores corrents i d’aquí poc es farà clar, potser amb la llum del dia, carreguem energia.
Tinc al cap que el pròxim poble ja és Courmayer, i al ser gran, des d’on baixem ja l’hauríem d’estar veient, al menys les seves llums, però no hi ha manera. Fins que no arribo a baix, no m’adono que vaig equivocada. Sóc al Lac Combal. Miro el perfil de l’avituallament, i no, no sóc a Courmayer, em queda un bon cim i una llarga baixada, 13km que traduït són unes 3 hores. Quin cop de pal al cap. M’assec abatuda, i a xarrups petits em prenc un caldo que em torna una mica la temperatura al cos. Començo a caminar. S’està fent de dia mentre vorejo el llac que està cobert de boira. Una bona foto de postal.





Resignada, enfilo cap a l’Arête du Mont-Favre. Crec que se m’està fent més costerut del que és pels ànims que porto. Hi arribo cansada, aquesta hora que s’està fent clar però encara no, sempre em mata. Vaig tan lenta com ho fa l’albada a sortir. Em torno a asseure. El sol ja despunta per darrera les muntanyes que acabo de pujar i baixar, pujar i baixar.... Quins colors té el matí....

Ara si que ens queda Courmayer als peus, i necessito una abraçada com l’aigua que bec. Baixada corriolera fins al Col Chècroit, on al refugi de les pistes d’esquí, ens ofereixen macarrons per esmorzar, mentre fan una classe de zumba a l’aire lliure. Només afluixo el pas al costat de la noia que m’escaneja el dorsal, i segueixo pista avall. La baixada és infernal, trams on els arbres aniria bé que estiguessin encoixinats per parar-nos. Sembla que hi ballem, ara amb un ara amb l’altre. El genoll dret crida que necessita arribar. Sembla estrany però agraeixo trepitjar asfalt. El pavelló està ple de gent, i l’entrada torna a ser triomfal. Abans d’entrar, ja tinc els braços que tant esperava. Parada i fonda, que la nit ha set molt llarga.


 


El panorama de dins al pavelló és desolador. Totes les cares que miro les veig cansades, imagino la que dec fer jo. La Mila em mira, em posa al dia de tot, males notícies. Em renya i em felicita a l’hora. Em veu bé, jo no m’hi veig tant. Em diu que ara ja s’aixecarà el dia i que amb l’escalfor del sol, ho veuré tot diferent. Em canvio de roba, em pimpollo, tot reomplert altra vegada, una última cullerada i sant tornem-hi. Ens trobem a Suïssa, m’etziba la Mila. Buf! Que lluny que em sembla.


A primera hora del matí, els carrers de Courmayer, poblet de la Vall d’Aosta, ja rebossen vida. Ens barregem amb els habitants, mentre ells van a comprar el pa, nosaltres seguim amb la nostre lluita interna.

Pujar al Bertone se’m fa un infern literalment. Quanta raó tenia la Mila, que al sortir el sol ho veuria d’una altre manera. Tant altre manera, que casi ni ho veig. El sol escalfa de valent, fa moltíssima calor. Com pot ser que porti aquesta pajara si no fa ni mitja hora que he menjat i no paro de beure? Tinc la sensació de fer els passos a càmera lenta, com si no hi hagués gravetat. Em consolo avançant a gent que està fent el mateix camí que nosaltres (la ruta a aquest refugi és molt concorreguda), tot i que no sé si em deixen passar per pena amb la cara que dec fer.

Arribo com puc i m’abraono sota un dipòsit d’aigua on un voluntari molt alegre em refresca de d’alt a baix (com en saben aquests italians). No em ve de gust res de l’avituallament, agafo dos vasos de coca-cola i busco una ombra. Hi ha gent dormint, i marejada per la calor. Penso que he de marxar ràpid, no fos cas que m’encomanés de la son que porten o de més calor de la que ja tinc.

Del Bertone al Bonati em poso en ralentí: pulsacions baixes i al trot. Un va i ve, amb unes vistes espectaculars del Mont Blanc des de la banda italiana, i els Grans Jorasses i les seves llengües de glaç que en baixen.





Segueix el bon “troteburriquero” fins arribar a Arnuva. Continua fent molta calor. Menjar costa tant com beure, em planto immòbil davant la taula de l’avituallament sense saber què em ve de gust, o què em ve menys de gust. Has de menjar, sinó no tirarem Laura.
A 300m de l’avituallament hem de travessar un riu, baixa amb poca aigua però busco algun lloc una mica més fondo, m’hi poso de peus, m’hi ajupo amb els genolls dins l’aigua i em mullo tota. Sóc jo o aquesta calor ens fondrà a tots? Després de caminar 10’ ja vaig tota eixuta i torno a tenir calor.

Sé que toca una pujada dura fins al Grand Col Ferret, però no en sóc conscient de lo dura que és fins que arribo a un repetjó que fa la pujada que estic fent, aixeco el cap per veure quin cim és el Ferret, i no deixo de pujar-lo fins tenir el clatell que em toca a l’esquena. Òstia Santa! (perdó) Em deixo caure de culs a terra (casi com queia l’Arale quan alguna cosa era surrealista).  Porto 100km a les cames, i he de pujar allà d’alt? Però si des d’allà segur que aixecant la mà es pot agafar algun núvol! Em venen tots els mals i el “què coi hi faig jo aquí”, ja ressona. Et creies capaç de fer aquesta bestiesa? Que il·lusa que ets! Que valenta et creus i ara no tens pebrots ni de moure’t.
Em trec la motxilla, faig un llarg trago d’aigua, agafo el telèfon i truco a la Mila (tot sense treure-li la vista a la punta més alta).

- No puc – li deixo anar primer.
- Com que no pots? Explica!
- No puc! Estic rebentada, porto una gran pajara pel sol. El genoll em fa molt mal. Sóc a l’altre costat de la Vall on sou vosaltres, i veus la muntanya més alta que tens al davant? Doncs al darrera n’hi ha una altre encara més alta, que ara l’haig de pujar i baixar, i no puc. Bla, bla, bla...
- Fem una cosa, jo i la teta comencem a pujar per un costat i tu per l’altre. Quan menys t’ho esperis ens trobarem, baixem juntes i aquí baix ho arreglem tot entre tots.


Ho recullo tot, em cordo la motxilla, m’aixeco lentament, esbufego i començo a fer passets. Ui! Espera, que em deixo l’ànima aquí terra.

2km amb 500+ arrossegant els peus, movent-me com un autòmat, parant varies vegades, intentant expulsar-me aquest pajarón del damunt a cops d’aigua. Quin viacrucis tan agònic fins d’alt. Se m’està fent etern, i com més pujo, més sembla que s’allunyi el cim.





Amb més pena que treball toco la punta del Ferret, trepitjo terres Suïsses ja. El maleeixo, deixo anar un renec en veu alta i tiro per avall. Vull trobar als de casa quan abans. Aconsegueixo córrer al baixar tot i les queixes del genoll. La cama de fusta no està per tants quilometres, fa temps que avisa.





A mig descens, a la Peule, un petit oasis en forma de dipòsit d’aigua on un senyor no es cansa de dutxar-nos amb una mànega. Perquè no trobo a la Mila encara? Tan llarg és aquest costat? Continuo baixant i ja la veig, em queda lluny, però aquest córrer és inconfusible. Tardo encara 10’ a que em reculli a trossets. La llarga abraçada li dóna temps per fer un puzle de 1500 peces de mi, però alguna no acaba d’encaixar gaire bé. Trobem la teta i en Guillem més avall, i fem la baixada junts. Parlar em desconnecta de la cursa i funciona. 



Arribem a la Fouly veient‘ho tot d’una altre manera. Em torno a agafar l’avituallament amb calma. Menjo bé, fa hores que no ho estic fent gens bé, sembla que es torna a posar bé el que engoleixo, el caldo i el formatge tornen a estar d’allò més bons. Ordeno pensaments: què he fet i què em queda. Palplantada davant el panell on tenen el perfil penjat, ho medeixo a pams. Un pam i 3 dits, contra 5 dits junts. Les matemàtiques ditals, diuen que em queda molt poc; la realitat és que aquest poc, porta tants elements externs que hi haig de sumar, que es farà etern. Divideix i venceràs, deia algú. Cinc parts, cinc metes i tocaràs el cel.

Surto convençuda, convencent als de casa. Quina muntanya russa d’emocions, quin garbuix de pensaments i sensacions. Pobre cap, va a mil. Fa poc més de dues hores estava donant ordres de parar, es veia incapaç i incrèdul, i ara... m’està dient tot el contrari i a més, convençut del que diu. Ja us dic jo que no és la llengua el múscul més fort del cos, sinó el cervell. Quanta raó té la més gran d’aquest esport quan diu que els primers 60/70km els fas amb les cames i la resta amb el cap.

Llargs quilòmetres de pista ens fan perdre més alçada fins a Praz de Fort. Torno a portar el pilot automàtic endollat. La repetició monòtona del trot, cada vegada em fa més mal al genoll. Travessem el poble i ens posem per mig de bosc tornant a guanyar metres verticals fins sortir a una pista asfaltada, on a banda i banda hi ha gent que ens continua aplaudint. Arribo a Champex-Lac quan torna a caure la nit.



Puc tornar a rebre assistència i ja tinc els meus dos escuders amb tota la parada feta. Quina sort arribo a tenir. Caldo, pa amb formatge, flam de la mama, gel i un remiendo pel genoll, roba i sabates netes, m’abrigo i el frontal al cap. 4 trossos, 4 metes, 3 últimes pujades.



    



Torno a arrencar, converso amb uns catalans durant uns quants quilometres, així passen bé. Comença la pujada a La Giète. Ens hem ajuntat un bon grup, no sé si és per la nit o el ritme, però va bé, així uns estiren als altres i ens anem tornant. La pujada és dura, amb trams de pedra on els pals fan nosa i cal agafar-se amb les mans. Ningú diu res. Ningú afluixa el pas, el ritme no és lent. Em sobte l’esforç titànic que estem fent tots a aquestes alçades de cursa, per anar guanyant metres a aquest mur. Ningú gosa parar, ni proposar una treva entre tots. Què és això que ens empeny? L’orgull? L’Amor propi? No ho sé definir, però jo també m’hi aferro.

Esbufegant deixem la pujada enrere, seguim uns metres caminant, mentre planegem per uns prats, la cames sense avisar es posen a trotar, i deixo al grup enrere. Pocs metres de baixada i arribo a una petita cabanya, La Giète. M’escanegen el dorsal. No m’aturo més. No m’adono del temps que passa fins baixar al Col de la Forclaz, on fugaçment torno a trobar els meus. 10’ i a Trient podrem tornar a trobar la calma.

Em pregunten. No sé respondre, és com si hagués estat amb la ment fora de joc. No sé si he tingut fred o calor, si m’he cansat massa o si ha set dur. Estic bé, no patiu, el genoll encara el porto enganxat.

Trient, 3 cases que formen un poble, com els 3 trossos que em queden, com les 3 metes que resten. 2 pujades, enormes pujades, però només 2.

He agafat fred i m’he abrigat, però l’ascens comença a pocs metres només sortir de l’avituallament, i la roba sobra. Zigzaguegem sumant i sumant i sumant metres en alçada, però pocs en distància. Els braços fa estona que també fan mal de tant apretar amb els pals. Llarga, farregosa i eterna la pujada; Catogne no arriba mai. La lluna plena que no deixa de seguir-nos es deu fer un fart de riure dels meus penosos passos. No deixo de tornar-li la mirada, fins que es confon amb el foc que tenen encès a l’avituallament. Una carpa al mig del camí, que convida poc a quedar-m’hi. Avall, que m’esperen a Vallorcine. La ment comença a jugar males passades. Els elements de la muntanya agafen formes. Visions d’arbres que semblen persones, roques que semblen objectes. Em poso a riure, si no estigués avisada que la falta de descans i de dormir, provoca visions a la ment que no són reals, seria fàcil espantar-se. El curiós del cas, és el que veus o a qui veus. Pot ser que el subconscient també hi jugui la seva part? Seria un bon tema per fer-ne un estudi això.
La qüestió és que, ben acompanyada, ja trepitjo les pistes d’esquí de Vallorcine i faig la última baixada, dreta com una mala cosa, fins al poble. El quadre que em trobo és per riure: la meva germana dormint amb el cap damunt una taula, i la Mila amb una cara llarga i els ulls mig tancats, casi al limbo. Sembla que estiguin més cansades elles que jo. Realment pot arribar a ser més esgotador avituallar que córrer. Es mereixen més que el meu agraïment etern. Els hi porto un cafè i alguna cosa per menjar, després ja em cuidaran elles a mi.

La últim pujada, 2 trossos, 2 metes, el cel i després la glòria.

Estic rebentada, comença a clarejar, comença la meva hora fatídica, la meva pitjor hora. Em torno a abrigar, tinc més fred ara que a d'alt dels cims. Camino fins a Col des Montets, uns 3 km que van pel costat d’un rierol, amb poc desnivell. Un altre tram que ja conec, amb en Paco i la Mila hi corríem més alegrement fa uns dies. Arribo al coll, penso que és la última. En tenia 11 de comptades, 11 punxes molt més altes que la resta de punts. 11, i només me’n queda una. A passos petits, lents, casi no es percep moviment, però avanço. Les cames fan tant de mal que ni me les sento. Van per lliure, s’han independitzat de la resta del cos. Distrec la ment mirant-me les Aiguilles Rouges a mà dreta, imposa la seva bellesa. I mentre, a mà esquerra, el sol ja treu el cap per darrera les Aiguilles du Midi començant a il·luminar al Mont Blanc. M’embriago d’aquesta bellesa espatarrant, mentre arribo a la Tête aux Vents. Torno a ser a França, li acabo de donar la volta a tot el massís del Mont Blanc. En serio? M’aturo, no em vull perdre detall. Baixo la vista, i a la llunyania es veu la Flégére, i encara més enllà Chamonix. Ja ho tinc això? Ja ho tinc!




M’és un suplici arribar a la Flégére. Em costa fins i tot dir “Bounjour”. M’ofereixen Coca-Cola. Dec fer una cara de pomes agres... Me la bec d’un glop, un plàtan i somric. “Merci beaucoup. Au bientôt.”  Pistes d’esquí avall. Entro a bosc. Le Petit Balcon Sud, amb vistes privilegiades del Mont Blanc. Em deixo acariciar per les flors de tots colors de La Floria, mentre se’m dibuixa un somriure als llavis. Em venen al cap totes les imatges d’aquests dos llargs dies. Hi veig borrós, unes llàgrimes apareixen als ulls vidriosos. És l’alegria que explota per aquí. Em marxen tots els mals. Corro, sí, corro. M’acabo de fer experta en l’art de regatejar a la memòria, no recordo el mal de cames de fa uns instants; només recordo el que he arribat a gaudir. Avanço corredors que semblen moribunds, fa uns instants jo també ho semblava. Poso un peu als carrers de Chamonix. Deixo anar un crit, i m’emborratxo de les felicitacions de tota la gent que hi ha als carrers del poble, ens reben com a herois.

Al centre, a pocs metres de l’arribada, els de casa, els meus, a tots, també als 3 que no hi són i voldria que hi fóssin; els que empenyen quan jo no puc, la meva força quan ja no me’n queda... 10 braços oberts, els hi faig cabre a tots. Mil gràcies Pep, Moca, Guillem i Martí!!! En Paco, la Carolina i els nens. En Xevi i la Laura més enllà. Última recta. Alça aquí! En Pau, la Montse, l’Anneta, l’altre Pau, la Jess, l’Unai, en David, l’Alba, la Sara, la Judhit i els braços de la Núria. Mil gràcies Berga i Manresa. 

Últims 50m, el cel, la glòria, la màgia al creuar l'arc d'arribada, aquell moment de felicitat indescriptible que sents i et recórrer per tot el cos. I... la incondicional. Un milió de gràcies a tu, per TOT, per viure amb mi aquest somni i fer-lo realitat! Sense tu res!





I llavors... aquell somriure tonto. Aquell somriure que se’t queda a la cara durant tot el dia, després de fer l’amor un matí. Aquell somriure de quan has fet una malifeta. Aquell somriure de quan et creus invencible, poderós, que ho pots tot. Aquell somriure que se’t queda quan t’adones del que acabes de fer. Aquell somriure de la victòria, no havent guanyat res, i al mateix temps havent guanyat tant! 



  















Recorregut: 






Perfil: 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada