"El que no et mata, et fa més fort"
Andorra se’m
resisteix. La Mític em pot. La salvatge i agresta terra andorrana no em deixa
passar més enllà de Margineda.
Fa uns quants anys
ja, quan feia poc que corria i les ganes van poder al sentit comú, em plantava
a la línia de sortida d’Ordino. Amb el temps veig que poc preparada i amb més
entusiasme i il·lusió que cap i cames. Aquella vegada, l’estómac es va tancar i
en pocs quilòmetres correguts, no deixava entrar res, i tot el que jo intentava
posar-hi, ell ho treia. La opció va ser no posar-hi res, però si no es posa
benzina al motor, aquest no tira. I a Margineda es va apagar.
Tot i això vaig
sortir meravellada d’Andorra. Només la coneixia blanca i freda, i al tastar les
seves muntanyes verdes i resseguir els seus llacs tan blaus, em va robar un
trosset de cor.
Aquest any em
tornava a posar sota l’arc de sortida a Ordino; amb les mateixes ganes i il·lusió
de la primera vegada, però amb molt més cap i més cames, amb molta més experiència
i amb molts més quilòmetres passejats.
10 de la nit.
Ordino bull mentre, a ritme de tambors, ens col·loquem darrera la línia de
sortida. Envoltada d’amics dins i fora de la zona de corredors, i sota l’atenta
mirada de la incondicional, comença la festa. Focs d’artifici que l’ocasió bé
s’ho val i GO!
Sortim esperitats
pels carrers d’Ordino darrera la llum del nostres frontals. Primers quilòmetres
d’asfalt on els poblets passen ràpid i van posant-nos en situació: Sornàs, la
Cortinada i Llorts, l’últim que trepitjarem aquesta nit. Aquest darrer,
arrebossat de gent on els seus crits i aplaudiments sonen a desitjos de bona
nit! Ales per encarar la primera pujada, curta però dura, en forma de toc
d’atenció: Ei! Que això ja ha començat!
Baixem durant 2km
abans de topar-nos amb una forta pujada fins al Coll de les Cases. Petit replà,
crec que és el primer que trobem per agafar aire pels 100m d+ fins a un altre
coll i baixar fins a les Bordes dels Prats Nous. Entrem dins de bosc, per un
corriol ondulat, corrent i disfrutant, quan desconnecto pensant ves a saber què
i patapam! Entrebancada i de morros al
terra. Les mans arriben abans que el nas. M’aixeco, m’espolso i, jo, somriure i
genolls pelats tornem a arriar.
Arribo al refugi
del Pla de l’Estany, primer avituallament. Mentre ho omplo tot, bidons, panxa i
cames, aixeco la vista, a mà esquerra el Comapedrosa saluda, li pico l’ullet i
mentalment li dic: ja vinc. Acabo d’aixecar el cap i m’encanto amb el piló
d’estrelles que hi ha avui al cel. Arranco
de nou, sé que això no deixa de pujar fins damunt el sostre d’Andorra, o sigui
que piano piano. Anem pujant per caminet herbós fins que desapareix tota
vegetació i trepitgem pur mineral. Enormes blocs de pedra, barrejat amb pedra
solta i trams de neu. Costa avançar, la pujada es fa dura, tan física com
psicològicament. Ja per si sol, al ser un tros tècnic, t’has de concentrar, amb
la llum del frontal encara costa més. Uns últims 100m casi com una paret
vertical i ja trepitjo la Collada del Forat dels Malhiverns. M’abrigo. Guants
també, fa molt vent aquí d’alt, i encara bufarà més, més amunt. La pujada no
s’ha acabat, 10 minuts zigzaguejant i trepitjo el sostre d’Andorra. Abans de
coronar el cim, ja sento la gaita que durant tota la nit no deixa de sonar al
cel andorrà. Quin moment tan místic. M’aturo, gaudeixo de l’instant,
m’emborratxo amb tots els sentits... fins que un cop de vent fred em torna a la
cursa. Em llanço avall fins vorejar l’estany Negre, trepitjo neu i una mica més
enllà, a les basses de l’estany Negre, em torno a aturar. Davant meu se’m
planta una lluna enorme i reflexada a les basses, tornen a pintar un moment
perfecte. Tan encantada estic que amb la baixada i sense agafar-me a les
cordes, me’n vaig de cul a terra i patino un bon tros avall. Continuo baixant
fins al refugi de Comapedrosa. Menjo i bec caldo ben calent, la nit s’està
cobrant les primeres víctimes, alguns es queden aquí.
Surto
amb les forces renovades. Tornem a guanyar alçada paulatinament per un camí
herbós, abans d’agafar un corriol pedregós on el pendent es pronuncia. Però de
seguida arribo a la cresta. Som a la Portella de Safons. Baixem fins a vorejar
el pic Negre. Pugem, baixem, pugem, baixem... aquí no hi ha res pla. Crestegem
fins a arribar al Port de Cabús. 3 km de baixada per arribar a Setúria on
agafem unes pistes d’esquí, deu ser una vermella això com a mínim, perquè s’enfila
que no vegis fins al Coll de la Botella. Avituallament, amb parada i fonda.
Caldo ben calent, altre cop, per escalfar-me l’ànima i trosset d’un pica-pica
que m’invento perquè les cames no defalleixin. Canvi de piles al frontal, que
també s’han cansat de fer llum, com jo. Tornem-hi. Ens posem dins de bosc per
corriol que deixa córrer bé. Travessem les pistes de Pal i ens tornem a posar a bosc abans d’arribar a
la Collada de Montaner. Trepitgem frontera hispano-andorrana. La pujada es
torna a accentuar de valent, sembla que d’aquí poc clarejarà, la negra nit ja
no és tan negra. Pujo poc a poc, se’m fa dura aquesta cresta. Lentament també sembla
que se m’acosta algú per darrera amb el seu frontal, però al girar-me veig que
no, que és el dia, que desperta darrera meu. Declaro instant màgic aquest
moment d’arribar al cim del Bony de la Pica. Dono una volta de 360º sobre meu,
el paisatge és espectacular. El perfil de tots els cims d’Andorra queda
dibuixat per la llum de l’albada.
Passo
el control del cim i al baixar un mica, hi ha control mèdic. Tot correcte i
advertida de la baixada, és molt tècnica, amb passos amb cadenes i tot. Baixo
prudentment, però sense encantar-me. Avanço a gent de la Ronda, quins valents
aquests. Deixo la canal i arribo al Coll de les Comes. Aquí comença una baixada per bosc de pinassa, el
terra tou reconforta els peus, que per fi poden trepitjar una mica bé i planer.
Tot i això, les arrels que en surten, juguen alguna mala passada. Amb això que ja sóc al poblet d’Aixàs. Sé que en poc
haig d’arribar a Margineda, i on descansaré d’aquesta nit tan llarga. M’entra
la pressa per arribar-hi. Faig una última pujada fins al Coll Jovell i ja ens
endinsem al bosc. 2km i 500m d- per trepitjar els carrers d’Andorra la Vella.
La
baixada és pronunciada però zigzaguejant
es baixa molt bé corrents. Les cames
desitgen arribar. El descens se m’està fent molt llarg , em dóna la sensació
que fa molta i molta estona que estic baixant. De cop, sense saber com i sense
adonar-me de res, em trobo notant que estic caient i obrint els ulls. No sóc a temps a posar les
mans i caic tot picant de costat en una roca del camí que sobresurt i de morros
a terra. Em mig incorporo. M’assec bé. Què acaba de passar? M’he entrebancat?
No! M’he adormit? No ho entenc, jo no he notat res, cap símptoma de
cansanci més fort del normal, i son...
tampoc.
Entre
cabòries acabo d’arribar a Margineda. Hi tinc bossa de vida. Em calmo mentre em
rento la cara, em canvio la roba...vaig a buscar menjar, i m’assec a ordenar el
cap. Com més estona estic asseguda, més cansada estic i m’apodera la son, ara
si. Sento que algú em crida, és el Neli. S’adormia i s’ha quedat al pavelló a
dormir, però diu que no segueix, que plega. Jo només penso amb tot el que
encara em queda pel davant, i mitja nit més que tornaré a enganxar. Plego! No
ho aguantaré. Amb la pena, em descalço
el dorsal, es torna a quedar a Margineda (puta Margineda). Em sembla que
faig bé, en aquests moments només m’ho sembla.
La
Mila està corren, tinc ganes que arribi i de l’abraçada que ho cura tot de
l’arribada.
Ja
a casa, cansada dels pocs quilòmetres, de la llarga nit, de les poques hores
dormides, del viatge... penso que un altre dutxa abans de posar-me al llit i
agafar un son ben profund, anirà molt bé. Em planto davant el mirall, em topo
cara a cara amb mi mateixa. Em miro, però no em veig. Deixo anar un sospir mentre
em trec la roba. Em recolzo amb les mans al moble de davant el mirall, aixeco
el cap i em torno a topar cara a cara amb mi. Em miro, em veig. Faig cara
cansada, ulls petits, algun quilo de menys, algunes arrugues de més , la cara
cremada del sol... Baixo a poc a poc les parpelles, nego amb el cap, tornant a
deixar anar tot l’aire dels pulmons. Amb ell surt la recança i els pensaments
d’un “i si hagués continuat?”. Amb el
cap cot em poso sota l’aigua, encara freda, i deixo que s’ho endugui tot. Només
vull quedar-me amb el bon gust de boca que m’han deixat els quilòmetres
correguts, la salvatjada que és aquesta cursa, un autèntic rock&roll de
terreny. L’espectacularitat dels seus paisatges, el gaiter de damunt el
Comapedrosa, la lluna reflexant-se a l’estany Negre i la sortida del sol damunt
el Bony de la Pica.
Passen
els dies. També les recances i els retrets. I tornen. Tornen les ganes, les il·lusions,
els entrenaments, les muntanyes. Però fan la mateixa fi.
El
següent dorsal és al Cadí, la Ultra Pirineu.
Plaça
porxada. Pell de gallina. L’últim dels Mohicans. Carreró estret i comença la
volta.
De
Bagà a Rebost. Una estampida de gent per intentar no quedar encallat als
estrets corriols de la primera pujada. Un cop tothom al seu lloc, l’empenta del
calor de la gent que espera al llarg dels pocs metres que falten per arribar al
primer refugi. Rebost, una balconada amb unes vistes espatarrants del
Pedraforca.
Rebost – Niu d’Àliga. Apretada de dents per salvar 940m d+, el punt més alt de la cursa, a la Tossa d’Alp. Injecció d’energia, la incondicional treballant.
Niu
– Serrat. Baixada trepidant, com el que s’ajup al terra i tot seguit fa un
salt, tornant a pujar a Penyes Altes, baixar-les amb més atenció que velocitat,
i no deixar de perdre desnivell fins al Serrat.
Serrat-Bellver.
Quin trunyo, quin pedaç tan mal cosit. 9 km de pista, com qui va per autopista
sense canviar de marxa i mig s’adorm. I per postres, el genoll es comença a
queixar. Si que comença aviat avui.
Bellver
– Cortals. Després d’omplir dipòsits de valent: alimenticis, anímics i físics,
fins a Cortals se’m fa un suplici. 9 km més de pista però en pujada i el genoll
que no deixa de gemegar.
Cortals – Aguiló. Quin drama. A la curta pujada després de Cortals fins al Coll de
Pendís, el genoll punxa i hi arribo coixejant a base de fiblades de dolor.
M’aturo, m’assec, agafo el telèfon i marco el número de l’esperança. Necessito
que em planyin o que m’etzibin un “va espavila!”. Em trobo amb la segona opció
més una automedicació d’antiinflamatori/dolor/pastillapsicològica. Continuo. La
pujada se’m fa duríssima. La baixada és un infern. El cor vol, el cap dubte, el
genoll crida que NO.
A
Prats d’Aguiló hi ha metge, em fa parar, vull parar. Paro.
Quin
altre cop de pal al cap. Quin gerro d’aigua freda. El mal de genoll s’escampa
fins al cor i dol prendre aquesta decisió. Costa acceptar que no. Ressona el “i
si...”. Però abaixo el braços, abaixo el cap. M’han tornat a vèncer, ploro de
ràbia i impotència. No em fa vergonya fer-ho, així els mals es fan més petits i
les penes s’esvaeixen abans. No sóc d’excuses ni penes, no m’agraden els planys
ni els “avui no era el dia”. Sí, sí que l’era, l’és cada dia. Però en al fons,
sé que he fet bé.
I... altre cop a casa... em planto davant el mirall,
em topo cara a cara amb mi mateixa. Em miro, però no em veig, i deixo anar un
sospir mentre em trec la roba. Em recolzo amb les mans al moble de davant el
mirall, aixeco el cap i em torno a topar cara a cara amb mi. Em miro, em veig.
Faig cara de cansada, ulls petits, algun quilo de menys, la cara cremada del
sol, algunes arrugues de més... No em trec la mirada de sobre. Agafo aire
omplint tant com puc els pulmons. El deixo anar a poc a poc, i somric. Somric
fent que surtin més arrugues a la cara. Somric perquè, tot i les arruges, sé que m’he fet més forta que
vella.
