MÉS FORTA QUE VELLA

"El que no et mata, et fa més fort"

Andorra se’m resisteix. La Mític em pot. La salvatge i agresta terra andorrana no em deixa passar més enllà de Margineda.

Fa uns quants anys ja, quan feia poc que corria i les ganes van poder al sentit comú, em plantava a la línia de sortida d’Ordino. Amb el temps veig que poc preparada i amb més entusiasme i il·lusió que cap i cames. Aquella vegada, l’estómac es va tancar i en pocs quilòmetres correguts, no deixava entrar res, i tot el que jo intentava posar-hi, ell ho treia. La opció va ser no posar-hi res, però si no es posa benzina al motor, aquest no tira. I a Margineda es va apagar.

Tot i això vaig sortir meravellada d’Andorra. Només la coneixia blanca i freda, i al tastar les seves muntanyes verdes i resseguir els seus llacs tan blaus, em va robar un trosset de cor.

Aquest any em tornava a posar sota l’arc de sortida a Ordino; amb les mateixes ganes i il·lusió de la primera vegada, però amb molt més cap i més cames, amb molta més experiència i amb molts més quilòmetres passejats.

10 de la nit. Ordino bull mentre, a ritme de tambors, ens col·loquem darrera la línia de sortida. Envoltada d’amics dins i fora de la zona de corredors, i sota l’atenta mirada de la incondicional, comença la festa. Focs d’artifici que l’ocasió bé s’ho val i GO!

Sortim esperitats pels carrers d’Ordino darrera la llum del nostres frontals. Primers quilòmetres d’asfalt on els poblets passen ràpid i van posant-nos en situació: Sornàs, la Cortinada i Llorts, l’últim que trepitjarem aquesta nit. Aquest darrer, arrebossat de gent on els seus crits i aplaudiments sonen a desitjos de bona nit! Ales per encarar la primera pujada, curta però dura, en forma de toc d’atenció: Ei! Que això ja ha començat!

Baixem durant 2km abans de topar-nos amb una forta pujada fins al Coll de les Cases. Petit replà, crec que és el primer que trobem per agafar aire pels 100m d+ fins a un altre coll i baixar fins a les Bordes dels Prats Nous. Entrem dins de bosc, per un corriol ondulat, corrent i disfrutant, quan desconnecto pensant ves a saber què i patapam!  Entrebancada i de morros al terra. Les mans arriben abans que el nas. M’aixeco, m’espolso i, jo, somriure i genolls pelats tornem a arriar.

Arribo al refugi del Pla de l’Estany, primer avituallament. Mentre ho omplo tot, bidons, panxa i cames, aixeco la vista, a mà esquerra el Comapedrosa saluda, li pico l’ullet i mentalment li dic: ja vinc. Acabo d’aixecar el cap i m’encanto amb el piló d’estrelles que hi ha avui al cel.  Arranco de nou, sé que això no deixa de pujar fins damunt el sostre d’Andorra, o sigui que piano piano. Anem pujant per caminet herbós fins que desapareix tota vegetació i trepitgem pur mineral. Enormes blocs de pedra, barrejat amb pedra solta i trams de neu. Costa avançar, la pujada es fa dura, tan física com psicològicament. Ja per si sol, al ser un tros tècnic, t’has de concentrar, amb la llum del frontal encara costa més. Uns últims 100m casi com una paret vertical i ja trepitjo la Collada del Forat dels Malhiverns. M’abrigo. Guants també, fa molt vent aquí d’alt, i encara bufarà més, més amunt. La pujada no s’ha acabat, 10 minuts zigzaguejant i trepitjo el sostre d’Andorra. Abans de coronar el cim, ja sento la gaita que durant tota la nit no deixa de sonar al cel andorrà. Quin moment tan místic. M’aturo, gaudeixo de l’instant, m’emborratxo amb tots els sentits... fins que un cop de vent fred em torna a la cursa. Em llanço avall fins vorejar l’estany Negre, trepitjo neu i una mica més enllà, a les basses de l’estany Negre, em torno a aturar. Davant meu se’m planta una lluna enorme i reflexada a les basses, tornen a pintar un moment perfecte. Tan encantada estic que amb la baixada i sense agafar-me a les cordes, me’n vaig de cul a terra i patino un bon tros avall. Continuo baixant fins al refugi de Comapedrosa. Menjo i bec caldo ben calent, la nit s’està cobrant les primeres víctimes, alguns es queden aquí.

Surto amb les forces renovades. Tornem a guanyar alçada paulatinament per un camí herbós, abans d’agafar un corriol pedregós on el pendent es pronuncia. Però de seguida arribo a la cresta. Som a la Portella de Safons. Baixem fins a vorejar el pic Negre. Pugem, baixem, pugem, baixem... aquí no hi ha res pla. Crestegem fins a arribar al Port de Cabús. 3 km de baixada per arribar a Setúria on agafem unes pistes d’esquí, deu ser una vermella això com a mínim, perquè s’enfila que no vegis fins al Coll de la Botella. Avituallament, amb parada i fonda. Caldo ben calent, altre cop, per escalfar-me l’ànima i trosset d’un pica-pica que m’invento perquè les cames no defalleixin. Canvi de piles al frontal, que també s’han cansat de fer llum, com jo. Tornem-hi. Ens posem dins de bosc per corriol que deixa córrer bé. Travessem les pistes de Pal  i ens tornem a posar a bosc abans d’arribar a la Collada de Montaner. Trepitgem frontera hispano-andorrana. La pujada es torna a accentuar de valent, sembla que d’aquí poc clarejarà, la negra nit ja no és tan negra. Pujo poc a poc, se’m fa dura aquesta cresta. Lentament també sembla que se m’acosta algú per darrera amb el seu frontal, però al girar-me veig que no, que és el dia, que desperta darrera meu. Declaro instant màgic aquest moment d’arribar al cim del Bony de la Pica. Dono una volta de 360º sobre meu, el paisatge és espectacular. El perfil de tots els cims d’Andorra queda dibuixat per la llum de l’albada.

Passo el control del cim i al baixar un mica, hi ha control mèdic. Tot correcte i advertida de la baixada, és molt tècnica, amb passos amb cadenes i tot. Baixo prudentment, però sense encantar-me. Avanço a gent de la Ronda, quins valents aquests. Deixo la canal i arribo al Coll de les Comes. Aquí  comença una baixada per bosc de pinassa, el terra tou reconforta els peus, que per fi poden trepitjar una mica bé i planer. Tot i això, les arrels que en surten, juguen alguna mala passada. Amb això  que ja sóc al poblet d’Aixàs. Sé que en poc haig d’arribar a Margineda, i on descansaré d’aquesta nit tan llarga. M’entra la pressa per arribar-hi. Faig una última pujada fins al Coll Jovell i ja ens endinsem al bosc. 2km i 500m d- per trepitjar els carrers d’Andorra la Vella.

La baixada és pronunciada però  zigzaguejant  es baixa molt bé corrents. Les cames desitgen arribar. El descens se m’està fent molt llarg , em dóna la sensació que fa molta i molta estona que estic baixant. De cop, sense saber com i sense adonar-me de res, em trobo notant que estic caient  i obrint els ulls. No sóc a temps a posar les mans i caic tot picant de costat en una roca del camí que sobresurt i de morros a terra. Em mig incorporo. M’assec bé. Què acaba de passar? M’he entrebancat? No! M’he adormit? No ho entenc, jo no he notat res, cap símptoma de cansanci  més fort del normal, i son... tampoc.

Entre cabòries acabo d’arribar a Margineda. Hi tinc bossa de vida. Em calmo mentre em rento la cara, em canvio la roba...vaig a buscar menjar, i m’assec a ordenar el cap. Com més estona estic asseguda, més cansada estic i m’apodera la son, ara si. Sento que algú em crida, és el Neli. S’adormia i s’ha quedat al pavelló a dormir, però diu que no segueix, que plega. Jo només penso amb tot el que encara em queda pel davant, i mitja nit més que tornaré a enganxar. Plego! No ho aguantaré. Amb la pena, em descalço  el dorsal, es torna a quedar a Margineda (puta Margineda). Em sembla que faig bé, en aquests moments només m’ho sembla.

La Mila està corren, tinc ganes que arribi i de l’abraçada que ho cura tot de l’arribada.

Ja a casa, cansada dels pocs quilòmetres, de la llarga nit, de les poques hores dormides, del viatge... penso que un altre dutxa abans de posar-me al llit i agafar un son ben profund, anirà molt bé. Em planto davant el mirall, em topo cara a cara amb mi mateixa. Em miro, però no em veig. Deixo anar un sospir mentre em trec la roba. Em recolzo amb les mans al moble de davant el mirall, aixeco el cap i em torno a topar cara a cara amb mi. Em miro, em veig. Faig cara cansada, ulls petits, algun quilo de menys, algunes arrugues de més , la cara cremada del sol... Baixo a poc a poc les parpelles, nego amb el cap, tornant a deixar anar tot l’aire dels pulmons. Amb ell surt la recança i els pensaments d’un “i si  hagués continuat?”. Amb el cap cot em poso sota l’aigua, encara freda, i deixo que s’ho endugui tot. Només vull quedar-me amb el bon gust de boca que m’han deixat els quilòmetres correguts, la salvatjada que és aquesta cursa, un autèntic rock&roll de terreny. L’espectacularitat dels seus paisatges, el gaiter de damunt el Comapedrosa, la lluna reflexant-se a l’estany Negre i la sortida del sol damunt el Bony de la Pica.

Passen els dies. També les recances i els retrets. I tornen. Tornen les ganes, les il·lusions, els entrenaments, les muntanyes. Però fan la mateixa fi.

El següent dorsal és al Cadí, la Ultra Pirineu.

Plaça porxada. Pell de gallina. L’últim dels Mohicans. Carreró estret i comença la volta.

De Bagà a Rebost. Una estampida de gent per intentar no quedar encallat als estrets corriols de la primera pujada. Un cop tothom al seu lloc, l’empenta del calor de la gent que espera al llarg dels pocs metres que falten per arribar al primer refugi. Rebost, una balconada amb unes vistes espatarrants del Pedraforca.

Rebost – Niu d’Àliga. Apretada de dents per salvar 940m d+, el punt més alt de la cursa, a la Tossa d’Alp. Injecció d’energia, la incondicional treballant.

 

Niu – Serrat. Baixada trepidant, com el que s’ajup al terra i tot seguit fa un salt, tornant a pujar a Penyes Altes, baixar-les amb més atenció que velocitat, i no deixar de perdre desnivell fins al Serrat.

Serrat-Bellver. Quin trunyo, quin pedaç tan mal cosit. 9 km de pista, com qui va per autopista sense canviar de marxa i mig s’adorm. I per postres, el genoll es comença a queixar. Si que comença aviat avui.

Bellver – Cortals. Després d’omplir dipòsits de valent: alimenticis, anímics i físics, fins a Cortals se’m fa un suplici. 9 km més de pista però en pujada i el genoll que no deixa de gemegar.

Cortals – Aguiló. Quin drama. A la curta pujada després de Cortals fins al Coll de Pendís, el genoll punxa i hi arribo coixejant a base de fiblades de dolor. M’aturo, m’assec, agafo el telèfon i marco el número de l’esperança. Necessito que em planyin o que m’etzibin un “va espavila!”. Em trobo amb la segona opció més una automedicació d’antiinflamatori/dolor/pastillapsicològica. Continuo. La pujada se’m fa duríssima. La baixada és un infern. El cor vol, el cap dubte, el genoll crida que NO.

A Prats d’Aguiló hi ha metge, em fa parar, vull parar. Paro.

Quin altre cop de pal al cap. Quin gerro d’aigua freda. El mal de genoll s’escampa fins al cor i dol prendre aquesta decisió. Costa acceptar que no. Ressona el “i si...”. Però abaixo el braços, abaixo el cap. M’han tornat a vèncer, ploro de ràbia i impotència. No em fa vergonya fer-ho, així els mals es fan més petits i les penes s’esvaeixen abans. No sóc d’excuses ni penes, no m’agraden els planys ni els “avui no era el dia”. Sí, sí que l’era, l’és cada dia. Però en al fons, sé que he fet bé.

I... altre cop a casa... em planto davant el mirall, em topo cara a cara amb mi mateixa. Em miro, però no em veig, i deixo anar un sospir mentre em trec la roba. Em recolzo amb les mans al moble de davant el mirall, aixeco el cap i em torno a topar cara a cara amb mi. Em miro, em veig. Faig cara de cansada, ulls petits, algun quilo de menys, la cara cremada del sol, algunes arrugues de més... No em trec la mirada de sobre. Agafo aire omplint tant com puc els pulmons. El deixo anar a poc a poc, i somric. Somric fent que surtin més arrugues a la cara. Somric perquè, tot i les arruges, sé que m’he fet més forta que vella.