Corriols de Foc [fang]

L’epopeia començava el dissabte. Setmana Santa, venim de dies de solano a marina i ves per on, a la tarda-vespre, quan ja enfilàvem cap a Vallfogona, comença a canviar el temps; i de quina manera. 

Pugem per la Cantina amb la intenció de dormir al poble, per no matinar tant l’endemà. No sé pas quan feia que no passava per aquesta carretera, diria que des del segle passat, quan anàvem amb la família a buscar sucre i tabac a Andorra i al coll de Canes ja havíem de parar a  airejar-me sinó els tacava la tapisseria del cotxe. Aix! Quins temps...

Al que anàvem! 

Dissabte nit, de fosc ja, baixada de temperatura brusca, plugim i boira espessa de no veure a més de 3 metres. Comença bé la cosa. Tot pujant repassem recorregut: 21 km amb 1000 i poc de desnivell, pujadeta dura només de començar... igual a cursa molt corredora i ràpida. Baja...la cursa perfecte per mi, amb la “velocitat” que tinc jo (som-hi tractor, cadenes i per amunt).

Plou tota la nit. La primera batalla que guanyo avui és la de sortir de sota els llençols. La segona, canviar-me i decidir que si corro sota la pluja i a 5º (va valenta, espavila!).

3, 2, 1 i sortim!

Sortida rapidíssima, no tinc temps ni de veure l’esquena de la Mila, cadascú a lo seu. 

Aguanto el ritme frenètic de la sortida com puc, d’aquí poc tots ens posarem al nostre lloc. Primers metres per pista i de seguida ens endinsem per corriols. Avanço a uns quants, m’avancen a mi uns quants altres i tots ja estem al nostre lloc.

Primera pujadeta que aguantem corrents i caminant, les cames encara estan fredes i em diuen que avui no estan gaire per la “labor”.

Segueix ploguen, però al haver-hi molta fulla i pedra, de moment el fang no apareix. Pujadeta superada i després d’un prat trobem el primer avituallament, quilòmetre 4. Trago i taronja i ale! Pista i seguim pujant. Vaig amb dos nois, que ens anem tornant: ara tu al davant, després l’altre i després jo, i tornem a començar com qui fa relleus. A la pista sortint de l’avituallament tinc els dos al davant i seguint els seus passos els vaig seguint, fins que aixecant el cap m’adono que fa estona que no veig cap cinta; al mateix moment que ho dic, el que tinc a uns 15 metres es gira i fem el mateix comentari. Cridem al primer i decidim girar cua fins a la primera cinta que trobem, i de cop ens trobem de morros amb una dotzena de corredors que també venien. Tots comenten el mateix i reculem fins trobar unes cintes a mà esquerra que enfilaven per un corriol.

Passarella! Mira que fa temps que corres i has pecat de novata. Com xais sempre seguim als que tenim al davant sense fer la feina bruta de buscar les cintes per nosaltres sols. Entono el “mea culpa” per no mirar més i per amunt!

Un suggeriment des d’aquí als organitzadors (no d’aquesta cursa, sinó de totes): els del peloton i els ressegant com jo, al cap d’uns quilòmetres bufem molt i anem amb el cap jup; els de davant ho tenen més fàcil per córrer amb el cap ben alt i somrient; a als que ens costa... penseu una mica més amb nosaltres i talleu camins des del terra o amb guix o fletxa o alguna cinteta de més. (moltes gràcies)

Fet i fotut hem fet 1 quilòmetre i pico més, però com diu el gran Kiki: “more kilòmetres, more fun”. Però tot i així, cop psicològic ja que toca tornar a avançar a qui ho ha fet bé, però tenies al darrera. 

Amb tot, arribem al sostre de la cursa amb un veterà de guerra fent-la petar i explicant-me batalletes (m’encanten aquests moments, aquest esport té això).

Quilòmetre 6 i arribem a Sta. Magdalena de Cambrils, per la serra que porta el mateix nom.

La pluja incansable no para de caure. La Laura cansable comença a baixa i comença a caure; ara si, per corriols on el fang ja impera. Guanyem algunes posicions i ens tornem a col·locar els que érem. 

Anem planejant i fent petites pujades i baixades pel camí que ens portaria al Castell de Milany, però que no hi acabem de pujar. Ens acabem els prats del Puig de l’Obiol i ara si: corriol enfangat més no poder i baixada empinada que baixem com podem i no a la velocitat que volem.

Arribem al segon avituallament, quins valents aguantant la que està caient, per mimar als corredors (moltes gràcies).

Petita pujada de ½ km i continuem baixant planejant i patinant, tot carregant un parell de quilos de més de fang i un altre d’aigua; amb molta fred de mans fins a arribar a no sentir-me-les.

No parem de baixar per corriols i tot i reduir marxes i vigilar amb 4 ulls, no evito caure unes quantes vegades de cul al fang.

Resseguim un riu amb unes gorgues espectaculars, per parar-me alguns segons a contemplar-los tampoc hi perdré res. Me les imagino a l’estiu, a ple sol i amb molta calor, quina passada deu ser banyar-s’hi (tornarem).

Quilòmetre 18 i 3er i últim avituallament. Demano algo calent, però pobres no tenen res. Hauré de fer el que pugui amb les mans, queda poquet. Em diuen que 300 metres de pista tot pujant i corriol de baixada fins al poble.

Així és, 300 de pujada per pista que m’obligo a corre’ls tots i directe cap a baix. Últim regal abans d’enfilar la pujada que ens porta a la meta, un pont romànic més que ben conservat.

500 metres, continua ploguen, última apretada, esbufec, arc i braços oberts que em recullen.

(falta foto de l'arribada que encara no he trobat - de seguida li posem)

Territori que no coneixíem i ens ha encantat. He patit de valent amb la pluja, el dia amb que ens havíem despertat, el fred i el fang. L’hauríem disfrutat més amb sol i menys boira, però potser no hagués set tan divertit?

Hem salvat el dia guanyant la 3ª batalla: arribar a meta amb un somriure a la cara.

Vídeo de la prova: http://vimeo.com/92496284

Web de la cursa: Corriols de Foc

Romànic Extrem '14

Tornem a la Vall de Bianya per córrer la Romànic. Cursa que, si l’any passat ens va agradar, aquest ens ha acabat d’enamorar. Córrer a casa, córrer a la Garrotxa ja de per si és un plaer, si la cosa està més que ben organitzada, ja no vegis. Per aquest any, en David i companyia ens regalaven un canvi de recorregut, per mi, millorat al del darrer any.

A les 8 en punt arrencàvem el motor des de la zona esportiva del poble. Mentre un peu va seguint l’altre a tota pressa (no m’han agradat mai les sortides, la gent nerviosa tira massa de pressa per mi, i es clar... què he de fer jo? No sé menys), el cap comença a pensar a veure com ho farem avui (sí! sempre a última hora). En correm 42, el desnivell és important, estem refredats (potser tossint t’impulsaràs)... saps què? Fem-ho com sempre: ale, ale, trote borriqueru i el tractor ja anirà fent; les cames i el cor ja manaran on correm més o menys.

Amb això que ja hem fet els 2 primers quilòmetres tot sortint del poble i ja enfilant cap a la banda nord d’aquest. Passant per prats i fals plans que conviden a córrer, però bueno... les cames volen, deixe-les fer. Tot i això, una mica més endavant veig a la Marta Morera. Ui! Lau frena, no és el teu ritme, amb les de davant no s’hi batalla que després no arribem. Devien ser les ganes que apretaven i no el seny.

Enfilem la primera pujadeta en processó, per baixar les pulsacions i començar a posar a la gent al seu lloc.

Arribem al primer avituallament del Cap Sec i després d’un glop i un mos, i saludar-nos amb l’Agustí encarem junts la segona pujada, ja més llarga  amb rampes dures però que s’aguanten bé; enfilem i enfilem fins al km 9. Aixequem al cap i vistarres de la vall, tenim molta sort del dia que fa, és preciós.

Repatxó, petita baixada cap a Llongarriu i segon avituallament. Aquí es separen les dues curses. Mentre torno a beure i pico alguna cosa, els pensaments se me’n van: arribarà bé la Mila aquí? Taronja i plàtan a la mà que ja aniré menjat pel camí, som‘hi! Petit corriol de baixada i encarem la segona pujada durilla del dia, 5 km drets com una mala cosa, mans als genolls i nas al terra. Arribem al pròxim avituallament de Porreres, repostem benzina i gas pels corriols que baixen durant uns quilòmetres pel mig del bosc. Ens ajuntem un grup per enfilar una altre pujadeta fins a l’avituallament de Capsacosta del quilòmetre 21; hi ha membres d’Sportvicius que fan la pujada menys dura tot fent-se esperar per en “Fàaabregueeees espèeeraaa’m”, riem força estona amb ells. A l’avituallament els deixo, menjo i bec ràpid; les cames comencen a pesar i comencen els mals. Però vaig bé de cap i de cor, que és l’important. Posem-hi una mica de música que no es faci més dur. Pujada fins al sostre de la cursa i la baixada més dura, 5 kms en picat per la via Romana, pedra aquí pedra allà, baixem fent saltirons com cabres, tan ràpid com es pot (com disfruto a les baixades).

Avituallament  d’Hostalets i continuem de baixada fins arribar a una zona morta de puja i baixa, en vaivé  que permet córrer suau sense para massa el ritme.

Penúltim avituallament i amb el company que anem fa una estona, demanem el quilòmetre que passem; ens diuen el 29 i poc;  arrenquem i al cap de poquet  em diu que li acaba de venir baixon que no s’esperava aquests quilòmetres que contava 3 més. Li dic que no s’amoïni, que no pari ara, que es posi una estona darrera meu, que l’estiro jo una mica (la valenta de mi, mare meva el que fan les ganes). Així anem una bona estona i sembla que el company s’anima. M’adono que començo a adelantar més gent del compte, i penso que no pot ser que vagi tan cremada. Molt bé Laura, no t’emocionis que ens acabem d’ajuntar amb els de la mitja.

Baixada trialera de les que molen: gas als quecs! Arribem a un planer i des d’allà ja sentim les veus que a través del micro van donant la benvinguda als corredors que ja han arribat. També veiem l’antena de St. Miquel del Món. L’objectiu que ens hem de posar ara. Li senyalo al company, que hem de pujar allà i llavors ja estarem. L’últim esforç fins allà i ja es podrà deixar anar. Xerrem una estoneta més i tiro. 

Arribem a l’últim avituallament, ens tornem a separar les dues curses, els de la mitja ja acaben, la marató s’enfila, i de quina manera. L’últim regal del dia. Plàtan, taronja, fruits secs, aigua, coca-cola, un bufet ben fort, música i per munt! 2km amb 400m de desnivell positiu, es fa dur de collons. Tot i això encara avanço a tres nois: som-hi que ja estem, copet a l’esquena i per munt. Tirem de cap, ens estira el cor... les cames no poden. St. Miquel... santíssim Miquel. Toquem el cel i disparada cap a baix. Les cames ja han perdut tota l’estabilitat que els hi quedava, la baixada es fa més dura del que pensava, frena o arribarem a baix de cop.

Ara si que els aplaudiments i les veus que sentíem abans són per mi; ara si que arribem. Travesso l’arc i uns braços oberts m’esperen; no porto rellotge (com de costum) miro de reüll i el crono. Perfecte! Així ho havia vaticinat.

Com vam xalar de la Romanic Extram. Primer dorsal de la temporada disfrutat, patit, gaudit, suat... com mai. Recorregut dels que molen: exigent a les pujades que et deixen sense alè; tècnic a les baixades que baixen amb un somriure d'orella a orella perquè t'ho estàs passant d'allò més bé; corriols infinits, vistes espectacular; i lo millor... gent de muntanya que fa amb passió allò que tant ens agrada i que fa que acabi sortint una cursa perfecte.

Una cursa fixa al calendari.

Fotos tretes de la we de la Romànic Extrem dels mateixos organitzadors i corredors que les han cedit.

Aquestes imatges parlen per si soles (video dels companys d'Sportvicius): 

Web de la cursa: Romanic Extrem

Benvinguts.

Feia temps que em feia gràcia començar un blogg. Compartir vivències, experiències, històries i aventures. Lectora assídua de bloggs ja siguin de curses, de companys i amics que expliquen com viuen els seus quilòmetres que es mengen les seves cames; llegint consells d’experts; o seguint els passos de l’elit... i perquè no fer-ho tu? Doncs ens hi llancem de cap.

A veure si les meves paraules, reflecteixen el que veuen els més ulls. A veure si a través de les lletres puc fer-vos imaginar, o fins i tot sentir, el més real possible, el que senten les cames i el cor junts.

Doncs això.... benvinguts, passeu, passeu...