Al calendari no
marcava aquesta cita, però la última ferida de guerra que va deixar l’Emmona,
ho va retrassar tot, i a última instancia vam arribar a temps a poder inscriure’ns
a la Catllaràs. Pel lloc, pels amics que hi tenim, per lo bé que ens n’havien
parlat... ens hi vam afegir. No en les millors condicions per afrontar-la i conscients
que potser no l’hauríem de fer; però... les ganes poden amb tot. Podríem
utilitzar moltes excuses per justificar el temps irrisori que vam necessitar
per acabar-la; però no senyores i senyors, siguem realistes, el motor és el que
és i tampoc sabíem on ens posàvem. 54km amb 4000+ de desnivell. Catllaràs i
patiràs, a part de rimar, són sinònims.
Permeteu-me que us
avanci el final: el patiment també té recompensa; i no només
guanya qui arriba primer, sinó que acabar també és guanyar.
La serra del Catllaràs, un massís
situat entre el Pedraforca, Vallfogona i el Cadí-Moixeró, a l’alt Berguedà. I a
la seva falda: la Pobla de Lillet, centre d’operacions de la cursa. On després
del desembarc de Klassmark i tots els corredors, doblem el sens de la població.
Hi arribem el divendres, entre bots i barrals, però una abraçada ben forta de l’Eli,
l’Àneu i l’Enric ens aixopluga. Els
amics berguedans ens reben i ens cuiden com mai.
Recollim dorsals, avui correm en
equip, és la meva estratègia de cursa: he engatussat al “vòlido” de casa perquè
estiri al tractor. Feia temps que no corríem juntes, i ja en teníem ganes; la
Mila avui portarà el timó. Al briffing comencem a agafar consciència que
aquest desnivell al mig d’aquests quilòmetres no ens lliga gaire; o sigui que
serà més dura del que imaginem. Sopar i
retirem una mica tard, amb tot, encara tenim les coses per preparar (tard
com sempre). A la zona d’acampada la gent acaba de preparar les coses i nosaltres,
amb el frontal i com unes lladregotes, encara fem una última visita per saludar
a amigues que demà al matí només li veurem el cul i l’esquena durant mig
minut.
Foto: Oriol Batista
La nit es fa curta, de seguida sona el
despertador i a ¾ de 5 toca llevar-se. Menjar, vestir, ... fa fred? Calor?
Les pluges d’ahir ho han refrescat tot, però van anunciar bon temps per avui;
ravequeta i per avall.
La
zona de sortida bull de gent ja. Ens afanyem a deixar les bosses que ens duran
al punt mig de la cursa i cap dins que és tard. Ep! L’Eli s’ha aixecat per
venir-nos a desitjar sort. Els koala’s també van justos, el Raül i la Marta,
quin tàndem també. Abraçades i molta sort per tothom, i com si d’un tren es
tractés, tothom va agafant el seu lloc per començar a fer via.
Sortim pels carrers del poble i de seguida
comencem a enfilar per endinsar-nos a la muntanya. Tot i la volta per estirar
el grup, es fa cua al primer corriol en pujada que trobem per enfilar cap a
Falgars, una dura pujada de 6,5 km amb 700+. Als pocs quilòmetres les cames ja
em diuen que avui patirem, que es farà llarg i que haurem de lluitar molt,
perquè elles hi ajudaran poc. Tot pesa, i costa tirar. Encara no ha acabat de
despuntar el dia i ja fa xafogor barrejada amb una humitat que et dona la
sensació que tot costa més.
Un cop d’alt, se’ns obra el
Berguedà als peus, custodiat pel Pedraforca que sembla que ens vigili en tot
moment. Quin regal pel ulls. Fins i tot les cames ho agraeixen. Quin país tan
bonic que tenim.
Tot el que hem pujat, ho hem de baixar, els mateixos
quilòmetres amb el mateix desnivell. Una primera baixada molt pronunciada que
ens fa estar alerta tota l’estona; seguida d’un fals pla per sota una penya tot
resseguint el perfil de la muntanya enganxades a la seva paret per passos molt
estrets (com xalem aquí).
2 km ben drets i ens plantem a St. Julià de
Cerdanyola, el primer avituallament, després de 13 km. Hi arribem amb una hora
de marge del tall de pas. Mengem, bevem i recarreguem les motxilles bé; no ens
torbem molt i de seguida encarem la segona pujada del dia, però que és la més
curta i de més bon fer. Pugem cap a Malpas, per coronar La Creueta i baixar cap a Malanyeu
on trobem el 2n avituallament. Portem una mica més d’1/3 de cursa i de moment
portem el ritme que ens havíem marcat. Tornem a carregar dipòsits per afrontar
la pujada que ens ve ara, que de curta i de bon fer no en té res.
Agafem una pista
però de seguida ens fiquem en un corriol per pujar directes cap a la Foradada.
Anem zig-zaguejant per boscos de pins, i intento distreure la ment mirant els
bolets del berguedà a veure si en conec cap. Comença a apretar la calor i
comentem amb la Mila que sort que passem per sota bosc que sinó... Començo a estar força cansada, i la pujada se’m
fa més dura de lo normal, la Mila ho nota, i es posa ella a estirar al davant;
intento seguir-la però hi ha moments que se me’n va i posa més metres del
compte entre les dos. Un amago de “pajarón”? Gel? Beu! Que no beus gaire...
xarrup i tornem-hi, apretar pals i dents i per munt! 3 km amb casi
600+, que es converteixen amb 50’ de patiment fins a la Graell de Pujals. 2
km en picat cap avall pels cingles de la Tor, més una petita pujada d’1
km fins als cingles veïns de la Creueta, per encarar una baixada infernal de 3
km fins a la Nou de Berguedà. Les cames ja no saben quin múscul fer servir; si
acceleres molt o et deixes portar per la inèrcia, en 10 segons podríem ser a
baix (rodolant, és clar); i si vas frenant els quàdriceps no paren de
queixar-se a crits. Tot i això encara avancem a alguns més prudents que
nosaltres.
Arribem a l’equador de la cursa, La Nou. Avisades del
que ens venia per davant, ens ho agafem bé. Pasta, fruita, sucre... gasolina
que ve el més dur. Sortim de La Nou i un corriol a mà esquerra amb un cartellet amenaçador amb una calavera i la frase “No pain, no gain”; ens indica que comença el Rock & Roll. Ok! Gràcies pels ànims. 3km
amb 800 de desnivell que amb 1h20’ ens deixa al sostre de la cursa, al
Sobrespuny. Pujada inacabable. Aguanto com puc els metres que van pujant. Juguem
a la goma amb la Mila, ara tu al davant ara jo, evidentment, quan jo sóc al
darrera la goma s’estira molt més. Em sento lentíssima, però no només és sentir-m‘hi: hi
vaig! Em dic a mi mateixa que “piano piano, s’arriba lontano”;
el cap ha de fer un sobreesforç brutal per fer seguir
a les cames, i així, un peu
rera l’altre, trepitgem Sobrespuny.
Amb les cames a punt d’explotar, els hi regalem uns
minuts per aturar-se. A l’horitzó: immens paisatge amb el pantà de la
Baells al fons i Rasos de Peguera més a la dreta. Glop i un mos i ens llencem
cap avall, que hem de tornar a desfer el mateix desnivell salvat. Baixada trialera,
de les que t’has de llençar als arbres perquè et parin i més que córrer el que
fas és ballar
una polca amb ells, agafant-te ara amb el braç dret amb un i ara amb l’esquerra amb l’altre. Avançant a
trompicons, però, en definitiva...avançant.
Menys mal que de tant en tant travessem un riu, amb salts d’aigua i
algun gorg que aprofitem per remullar-nos. Però la baixada no s’acaba i encara
ens en queden algunes de vertiginoses, això si, per terreny tou de pinassa, que
al menys les fan més toves.
Acabem de
baixar, i sense parar, podem descansar una mica per una pista que comença a
enfilar cap al poblet del Castell de l’Areny. Avituallament, que l’únic que ja
entra només és la síndria fresca i una bona remullada amb una manguera d’aigua.
Continuem pujant pel coll Jovell, amb la mateixa tònica de les altres pujades:
dretes com una mala cosa i cansada més no poder. Els dies parada m’estan
passant massa factura. El cap ha de tornar a fer un sobreesforç. Se m’estan
entravessant les pujades. Però ningú m’ha dit que això seria fàcil, i avui jugo
amb avantatge, a la veu interior l’ajuda la veu de qui m’estira, que no para de
repetir-me que això ja ho tenim, que queden poquets quilòmetres, que amb dues
pujades més ho aconseguim...
Arribem
a l’avituallament de Sant Romà. Ens ho tornem a agafar en calma per afrontar
els últims quilòmetres. Mengem bé i tornem a carregar motxilles. El puja i
baixa que ve ara, a priori és el menys dur que hi ha dibuixat al perfil; però
sobre terreny i amb tot el que ja porten les cames al damunt, es fa feixuc.
Amb tranquil·litat, no perquè vulgui, sinó perquè no
puc a més velocitat, pugem a Puiglluent
per baixar més suaument cap al refugi d’Ardericó. Últim avituallament,
última pujada i últims 6 km de baixada fins a la Pobla. Pujada d’1 km amb 250+...
som-hi que és la última! Cametes no defalliu ara. Pujo a ritme de processó, o
sigui, un pas cada 5 segons; conteu vosaltres mateixos el que vam trigar a fer
aquesta “pujadeta” (que trist!). La Mila torna a enganxar la goma, però està
tan donada que no dona més de si. Per fi som damunt el Serrat de la Bandera.
Una ullada al que queda sota els nostres peus.
Hi ha qui encara riu... sort que no se’m veu la cara
que porto jo.
Baixada
picada que s’intercala amb trossos de pista al moment exacte abans no explotin
les cames. Demano a la Mila que em vagi cantant els quilòmetres i mitjos
quilòmetres que anem restant, per acabar de fer un pols de força a al meu cap.
A falta de 2km de rellotge per l’arribada, ens trobem un senyor que puja en
direcció contraria, i tota animada jo, li demano quan queda fins a la Pobla, em
diu que una hora. Amb cara de tonta li dic mig rient, pensant-me que era una
broma, que nooo home nooo. Que si! Tot sec em contesta, que ell ha tardat una
hora i 20 de pujada fins allà i nosaltres tardarem una hora a arribar.
Collons, tant a poc a poc baixem? Ens mirem amb la Mila. No, no, una hora més
no! Portem 12h35’ no podem passar de 13. Gas aquí! Que les cames es queixin,
que no els farem cas.
No
saps perquè, però en els últims quilòmetres, les forces sempre apareixen d’on
no saps on les tenies amagades (no podríeu sortir abans?!). Volem. Fins i tot
alguns petits repatxons ens atrevim a trotar. Mila al davant i estira que
prometo no deixar més d’un metre. I així ho fem. De lluny ja sentim l’spiker. Les ganes fan apretar
més. Fins i tot avancem a uns quants corredors, que ens miren amb cara de dir:
“d’on surten aquest parell ara?”
Trepitgem
l’asfalt. A mà dreta el famós pont de la Pobla. El petit de darrera ple de gent
que ens aplaudeix, que ens felicita, que ens abraça i ens dóna la benvinguda
amb els seus crits. Tinc un calfred i
se’m posa la pell de gallina. Avui no entro sola per sota l’arc per anar a
buscar els braços que sempre m’esperen a l’altra banda. Avui entro de la mà
d’aquests braços que es fonen junts amb una abraçada havent compartit tots els
quilometres.
Era
el que us avançava al començament: el patiment també té recompensa; i no només
guanya qui arriba primer, sinó que acabar també és guanyar. Perquè avui s’ha
patit molt. Avui no importava el temps, avui només importava acabar. Que els
números no comptin, que guanyi al cap a la resta d’elements que hi han posat
traves. Avui ho necessitava per donar un cop psicològic a la meva moral i
dir-li que si! Que si que puc!
La
cirereta del pastís, els Koale’s a l’arribada amb la seva alegria, frescura i
cerveseta. Sou grans.
I
la recompensa pel treball en equip: el segon caixó del podi femení per equips.
GRÀCIES per tirar del carro Mila.
Cursa
més que recomanable. Desconeixíem aquest racó del Berguedà, i ens ha enamorat.
Tot i la seva duresa, perquè al Catllaràs i patiràs, hem xalat de valent amb
els paisatges, la seva bellesa, amb els boscos, rierols, pobles i poblets. Organització de deu:
recorregut, marcatge, voluntaris (mil gràcies)... repetirem.
