Em costava entendre
al que plegava d'una cursa amb l'argument de "no tinc ganes, avui no és el
dia" . Què vol dir que no tens ganes? Què vol dir que avui no és el dia?
Com pots no tenir ganes de córrer? Si no tens ganes, perquè t'inscrius? Així,
sense saber la sensació que tenien, el que els passava pel cap o el que els
deia el cor.
Realment no sabem
el que jutgem, fins que no ens toca
viure-ho en primera persona.
Després de l'aventura "franca-italo-suïssa",
3 setmanes i el Cadí es vesteix de festa. La gran volta a aquest massís, que
per més que li canviïn el nom, li afegeixin quilòmetres i li treguin
autenticitat, per mi seguirà sent la Cavalls del Vent. Unir els 8 refugis que
donen nom a la ruta, baixant a Bellver i a Gòsol, 110km amb 6800+.
Començar malament,
ja pot presagiar una catàstrofe. La il·lusió ja no és la que es removia per
dins meu el dia de fer la inscripció. La preparació s’ha limitat a fer un
càlcul matusser, del que trigaria d'un punt a l'altre per passar horaris a la
família; ni una trista ullada al perfil ni al mapa del recorregut, utilitzar la
memòria visual dels quilòmetres, de les vegades que l'hem trepitjat. Arribar el
dia abans tard i amb presses, organitzar la motxilla tot oblidant de posar-hi
els somnis, les il·lusions i les ganes.
Més estrany és dirigir-me a la sortida, sola, sense la
incondicional. Què faig jo anant sola cap al mig d'aquesta multitud? I qui em farà
l'abraçada plena d'energia que em fa volar els primers quilòmetres? Tot això ja
ho estic rumiant pels carrers de Bagà, tot arrodida per lo fred que s'ha
aixecat el dia. Hem quedat amb els companys d'equip darrera l'arc d'arribada,
per sortir junts. En Mel i l'Ed ja hi són quan arribo. Crec que les seves cares
reflecteixen tot el que a la meva li falta. De seguida ens dirigim cap a la
plaça porxada, l'increïble escenari que dona el tret de sortida a la cursa.
Som dels primers a
entrar, volem evitar el tap que es forma només sortir de la plaça, quan el
carreró que en baixa es transforma en un embut. L’estona passa ràpid, la plaça
s’omple, només falta arribar l’elit. Les pessigolles per tot el cos i els
nervis previs a una sortida, estan fent tard. L’escena és de pura pel·lícula,
en Depa no deixa d’animar, els corredors no deixen de bellugar-se nerviosos,
les cares més famoses a primera línia, sonant “L’últim dels Mohicans”, i jo, allà al mig, com indiferent, com si no
hi fos. Perquè no reacciono a tantes emocions que s’haurien de viure més que
intensament? Perquè no sento el mateix que tantes altres vegades?
Comença el compte enrere i ens comencem a moure, toco l’esquena d’en Mel, acosto el cap a l’ombro de l’Ed,
desitjant-los tota la sort del món, i crec que donant-los tota l’energia que jo
no necessito.
Vídeo sortida: aquí.
Sortim ràpid de
Bagà, els carrers estan plens de gent que ens esperonen. M’avança més gent de
la que jo avanço, i abans de deixar l’asfalt i encarar
la Costa de St.Pelegrí, la consciència ja ataca.
- Pst!
- Ja?
- Què hi fas aquí?
- Va! Passa!
Una munió de cuques de llum que enfilen amunt, mentre
el dia acaba de despertar.
El corriol es va
estrenyent i la marxa es redueix a la velocitat del de davant. Primers taps,
gent apinyocada, amb presses de passar. Jo sóc molt pacient, i en situacions
així encara més, dosis d’humor i hi
treus ferro. Avui no, avui tot em molesta: la gent impacient, i la més pacient.
Les cuques de llum que ja es van apagant em fan totes nosa. M’adono del que
estic pensant i em renyo internament. Què carai et passa?!
Començo
a avançar gent, fins que topo amb els vividors del paradís. Una treva a la meva
lluita interna causada per intercanvis de somriures i abraçades. Però de
seguida em torno a posar a la batalla de les embossades i de la
consciència. Amb tot, i després de 8 km
sense deixar de pujar, arribem al primer refugi, Rebost, un dels més xulos amb
unes vistarres impressionants del Pedraforca; ni me’l miro, ni me les miro.
No
em paro, afluixo el pas i arreplego alguna cosa per menjar, no m’adono del que
és fins que noto el seu gust a la boca. Mitja hora després, encara mastego.
No
parem de pujar, el pròxim refugi és el Niu de l’Àliga, a la cota més alta de
tot el recorregut, els 2500 de la Tossa d’Alp. Anem guanyant metres per tota la
collada de Comafloriu. Quan ja havia aconseguit treure’m el fred de sobre, al
guanyar altitud i acostar-nos a aquestes cotes, la temperatura torna a baixar,
bufa vent i cada vegada és més fred. Això tampoc m’ajuda a arreglar els mobles
del cap. Continuo pensant amb tot menys amb la cursa. Fins i tot la consciència
ja es riu de mi, i se m’escapa en veu alta un “què hi cardo aquí?”. No m’ho
estic passant gens bé, no disfruto de res, d’absolutament res. Sóc de les que
no mira mai el rellotge, fins i tot sovint m’oblido d’engegar-lo al començar a
córrer, i molt menys de mirar-me el perfil del dorsal; avui no paro d’aixecar i
rotar el braç dret per mirar els quilòmetres que he fet; no paro de girar el
dorsal amunt per veure què em queda per arribar al pròxim punt
d’avituallament... Això no xuta, jo no ho faig així. Quins putos nervis.
Cada
vegada tinc més fred, em poso guants, els tinc a l’abast. No em poso paravents,
el tinc darrera i penso que pel que em queda arribar no val la pena parar,
treure’l i posar-me’l. Fins que mig quilòmetre més amunt no puc més, estic
tremolant i no em sento les mans. Trobo uns amics d’Olot, i em treuen la
motxilla, el paravent, me’l posen i m’ajuden a cordar-lo. Els ho agraeixo,
m’animen dient que ja hi sóc, que mengi bé a d’alt i que em demani un pa amb
bimbo i nocilla ben encimbrollat. M’arrenquen un somriure. Potser tenen raó.
Tenim
una petita treva en forma de 50 metres de baixada, la corro amb les mans sota les aixelles, a veure si agafen temperatura. Una última pujada i seré a d’alt.
Molta gent animant, i jo només penso que a d’alt hi tindré els meus, i els
petits a veure si em donen energia. Trepitjo els rasos de Comabella, i després
de la llarga esplanada ja tenim el refugi. Un de petit tapat fins les orelles
ve corrents cap a mi, en Guillem m’abraça tan fort com pot, li torno l’abraçada
amb la mateixa intensitat, i em ve una plorera terrible. Això no funciona.
Havia de ser un somriure enlloc de llàgrimes. I s’havia d’eixamplar el cor
enlloc d’encongir-se.
Uns metres més enllà la meva germana amb l’Ester, li
faig que no amb el cap. M’abraça i em diu que tiri, que al refugi hi ha en Pep
i l’Abril, que venen de seguida i entre tots ho arreglem. Segueixo trotant per
l’esplanada de sota el refugi, però la meva cara, tal com diuen, és el reflexa
de l’ànima.
Entro
pel túnel que forma la gent per esperonar-nos a la pujada del refugi i, entre
crits d’ànims, uns braços petits que també m’esperen al capdamunt. La meva
mateixa reacció que abans, l’Abril m’eixuga una llagrimeta que s’escapa. També
faig que no amb el cap a en Pep, que em mira de fit a fit, m’envia a menjar i
em diu que m’esperen a l’altra banda. M’afanyo a agafar un caldo ben calent per
veure si la temperatura puja, alguna cosa de sucre i plàtan. Baixo les escales
del refugi i em topo de nou amb els ulls d’en Pep que m’escruten de d’alt a
baix. L’home de la calma, l’home del seny, l’home que ho analitza tot amb totes
les opcions possibles, l’home de les coses clares... No diu res, deixa que
parli jo, que li expliqui com em sento i com estic. Abans no he acabat amb tota
la meva retòrica, m’abraça, m’agafa la cara entre les seves dues mans i mentre
m’estampa un petó a la galta em diu que ells estan amb mi, que el que jo
decideixi ells m’ajudaran, que continuo sent la campiona de casa, i que si no
estic fent el que voldria fer, no estic fent bé. Que si crec que ho he de
continuar provant, que ho faci, que hi torni rumiar, i si continuo tan sols uns
quilòmetres igual, ells m’esperaran a Bellver amb els braços oberts.
Ens
abracem els 5 i m’empenten avall.
2km
de baixada recta cap al Coll de Jou, avui les baixades tampoc hi són posades
per mi. Fins i tot això se m’entravessa.
Em fan falta tan sols 10 minuts per decidir que l’aventura s’acaba a
Bellver. Em paro, tan sols porto uns 16 km, em calço l’iphot a les dues orelles
i m’aïllo. Tinc pressa, vull arribar quan abans a Bellver. Envio un missatge a
la Mila, que n’estic segura que li va super bé, que quan arribi a meta, em
trobarà dins el pavelló que l’espero, que no s’espanti, que no passa res ni
m’he fet mal. Ho deixo a Bellver, ja li explicaré bé allà.
Pujo
a poc a poc però amb pas ferm a les Penyes Altes, baixo pitant cap al Coll de
Moixeró i ja encaro la baixada que em deixarà al peu de la última pujadeta cap
al següent refugi, el Serrat de les Esposes. Aquí menjo i bec, sense gana i sense
set. M’assec 2 minuts. Em desabrigo, el sol ja escalfa de valent. Tanco els
ulls, aixeco la cara cap al sol, com la flor que el busca per carregar energia,
ho intento igual. Inspiro profundament i mentre deixo anar l’aire dels pulmons
ben plens, ja m’he aixecat. Som-hi que això ja li queda poc. Uns pocs
quilòmetres de pujada, i llavors ja tot baixada fins a Bellver.
Continuo amb
pressa, un cop d’alt els Plans de Bor decantem a mà dreta, agafant quilòmetres
i quilòmetres de pista ampla, que lleig aquest afegit, quin pedaç que hi han
fomut aquí. Apujo el volum de la música, apreto més el pas, avanço a molta gent
i per fi trepitjo els carrers de Bellver. Entro al pavelló, revisió de material,
tot en ordre menys jo. Busco un racó tranquil, m’ho trec tot del damunt:
motxilla, rellotge, sabates. M’agafo uns minuts per mi sola, per ordenar tot el
que m’està passant i tot el que he decidit. Necessito els meus. Al cap de 10
minuts entren la teta i la Mila. Llàgrimes. Abraçades i mimus. La teta ho
intenta tot: raona, explica, exposa, busca solucions, anima i m’entén. Té les
ganes i l’energia que a mi em falten. La Mila, una mica descol·locada, primer
m’entén i després m’ho raona. M’abracen les dos, i sense paraules m’ho diuen
tot.
Jo
sóc la que no ho entén, però sé que estic fent bé. Em costa, em dol més això
que no una lesió o poder-ho justificar amb algun altre argument més
consistent. Però el cervell mana, a
vegades per damunt del cor i tot. Acabo l’aventura a Bellver. Avui no era el
dia, avui no hi ha hagut ganes des del començament. No he disfrutat ni m’ho he
passat gens bé, i realment és això el que hi venim a buscar, oi? Angoixada
mirant el perfil i el rellotge constantment, pensant més en els bolets que hi
havia que no on trepitjava, desconcentradíssima oblidant el menjar i el veure,
pensant amb tot menys en el que havia de pensar, volent ser a altres llocs i no
on era... Avui no tocava córrer, avui no era al lloc que volia ser.
Diuen
que s’ha de saber estar i també s’ha de saber no estar. Avui he aprés una altre
lliçó d’aquest esport. I crec que l’he après bé. El cos és savi, l’hem de saber
escoltar.
Recullo
la motxilla i l’ego del terra, i me’n vaig cap a la organització a comunicar el
meu abandonament. Motiu? Em pregunta. Quedo uns segons callada. Lesió? Em torna a preguntar. Somric. Li dic que no, que si hi pot escriure més de dues paraules a
la maquineta hi posi que AVUI NO ÉS EL DIA.
Bagà, la seva plaça porxada, els 8 refugis del Cadí,
Niu de l’Àliga, Penyes Altes, el pas de Gosolans, el Pedraforca, els empedrats,
els amics del berguedà, la família i la incondicional.... l’any vinent hi
tornaran a ser.
Dies després, parlat amb molta gent, amb els que els hi ha passat, amb els que no però que ho entenen, amb els que ho saben tot i no saben res, i amb els experts; aquests últims hi diuen que:
"Puff a ver como te explico yo...
Tienes dos motivos para estar "chofff" después de un Ultra
La primera.
Con dos días de esfuerzo continuado y baja ingesta calórica, ya que dudo yo mucho que hayas consumido los 90 grs / hr que se recomiendan en un ultra... el cuerpo entra en cetosis producida por la deprivación calorica intensa y la falta de alimentación adecuada. Ese hecho per se hace que te sometas a un intenso estrés que no te afecta durante la prueba dado que tu decisión mental es superior. La deplección de tus sistemas energéticos hará que tras el reto tu cuerpo solo se preocupe de regenerar y no querrrá gastar nada!! Ya ha tenido bastante y ahora toca ser GANDÚL.
Sumado a esta deplección viene el tema hormonal... En la ultradistancia igual que en el estres y el sobreentrenamiento y
entendemos como estres la agresión al organismo, que puede ser enfermedad...se produce unos niveles elevados de CORTISOL. Esta hormona produce como efectos secundarios, depresión, insomnio y en algunos paciente incluso cuadros psicóticos!!! Durante el ultra y deprivando al cerebro del necesario sueño elevas
mucho tu cortisol, hormona CATABÓLICA e inhibes la TESTOSTERONA y la GH u hormona del Crecimiento. Estos desequilibrios en tu sistema hormonal hacen que entres en un estado depresivo... y es tan solo por supervivencia!!!
Además en el caso de las mujeres se producen alteraciones en la FSH y LH y en la Prolactina que pueden acarrear incluso amenorrea...
Espero que mas o menos se entienda, sino me preguntas sobre este
correo y vamos aclarando términos!
Un abrazo"
César Canales - No os cuento lo que me dijo que hiciera para quitarme esta "tontería de encima" ;)))
Web cursa: UTPIRINEU
Vídeo: aquí.
Recorregut:
Perfil:
