Mar o muntanya? I
després hi ha els qui ho volem tot. Fàcil trobar-ho a la Mitja de l’Albera de
Llançà. De 0m a 600m i van 13km de distancia només. Ja és un clàssic encetar
temporada amb aquesta cursa. Els amics de Tramuntanya amb en Philippe al davant
i tota la Unió Excursionista de Llançà bolcada, ens n’hi tenen una de molt ben muntada.
21 km pel paradís que no deixen a ningú indiferent.
Fa fred, força
fred, la temperatura no escau amb el nom del poble. Llançà sona a estiu, a
calor a banyar-se al mar... però avui tot i ser-hi amb calça curta, portem
guants, tèrmica i les orelles ben tapades. Mig miler de persones arrodides i
fregant-nos les mans esperem al carrer que toca a la plaça Major, darrera l’arc
de sortida. Som de les últimes a entrar al corralillo, anem avançant fins a
trobar els de casa, pescallunes i nyerros que entre abraçades ens diem “tonto
l’últim”, i que el primer d’arribar tingui les cerveses preparades.
Les 10 en punt,
tocades al campanar i un petard ens fan sortir esperitats. 4 segons i ja he
perdut a tothom de vista. Sortim pels carrers del poble, tothom buscant el seu
lloc, m’avança la Lídia, som-hi que tens la Mila al davant, a veure si us feu
amb les primeres posicions i el TRC Aresta té el seu primer podi del 2015.
Travessem la carretera general per ficar-nos
a la riera (buida d’aigua), només amb basses que provoquen les primeres
embossades del dia. Seguim pel seu curs amunt, ens saltem un camí que recordava
de passades edicions, agafar-lo per anar a buscar el primer corriol de pujada,
on es feia un tap impressionant. Variació del recorregut per evitar això doncs;
molt millor. Però els primers quilòmetres al ser tant corredors, surto a una
velocitat que no em pertoca, i el tractoret pateix. Ja portem 3 km i és en aquest
punt on enganxem el corriol estret i dret de Sant Genís. Abans d’enfilar-lo
m’atrapa en Salvador, i em posa al dia: tenim aquest, aquesta i aquest al
davant; al darrera venen aquest, aquestes i aquest. Molt bé vailet, però tira
que aquest no és el teu ritme. Amb el nas a terra i les mans als genolls, la
fem petar amb en Salvador i se’m fa menys feixuga la pujada. Sortim a la pista
que ens durà al Coll de les Portes on hi ha el primer control. Aquí em deixa en
Salvador, però al cap d’uns metres i bufant en una pujada noto una mà celestial
al darrera que m’apreta; ja tenim en Ruski aquí. Va nano, tira que bades aquí
al darrera. Seguim per pista ara de baixada, on aprofito per treure guants i
paravent que tot ja fa nosa. Deixem pista per baixar per un corriol tècnic,
dels que ens agraden i ens deixaríem anar però, som uns quants en fila india, i
hem de posar el fre.
Sant Silvestre de
Valleta, segon control i avituallament que ens saltem, ara toquen uns
quilòmetres travessant el torrent de la Balmeta d’un costat a l’altre, i d’aquest
a l’altre unes quantes vegades. Em mentalitzava per, al trobar un mas, enfilar
per una pista i anar guanyant metres molt carregosos; però al deixar el torrent
enrere i veure que no agafem la pista sinó que seguim recte, canviem el xip. El
recorregut torna a canviar, per a millor. Seguim mig quilòmetre més per pista
però de seguida ens hem de tornar a posar el mono de treball i pujar per un
corriol maldestre, entre pins i matolls de bruc. Tornem anar al ritme dels de
davant, aprofito per beure i menjar, al baixar la respiració ho faig més
còmodament i senes afogar-me. El corriol ens puja a Sant Martí de Vallmalla,
aixeco la vista i el Puig d’Esquers em saluda amb un cop de tramuntana freda,
tot dient: vinga que aquí d’alt t’esperem.
Passem un altre control i l’equador de la cursa, a partir d’ara ja
resta. Em salto l’avituallament i altre cop amb el nas enganxat al terra i les
mans als genolls, sense pressa però sense pausa vaig guanyant alçada fins
arribar a la falda del cim. Pista que correm a pas lent perquè no deixa de
pujar fins l’últim tram per arribar al cim. No puc evitar parar a mitja pujada
per mirar les vistes dels Pirineus, tota la plana de l’Empordà i els primers
pobles del país veí.
Seguim pujant fins a grimpar per unes roques i tocar el punt
més alt de la cursa. Desgrimpem i els ulls em fan tornar aturar, se’ns obre tot
el mar al nostre davant.
No m'encanto gaire,
bufa tramuntana i és freda, freda. Avall que fa baixada, sense perdonar res i
passant-nos de frenada algun cop, em planto al Mas Patiràs amb un tres i no
res. El nom del Mas t’avisa de la última pujadeta que ens queda, fins d’alt al
Puig del Llop patim de valent per arribar-hi. Resseguim aquet puig i el seu
coll per pujar al Puig Tifell, i a partir d’aquí, ja és tot baixada fins al
poble que s’albira des d’aquest cim.
Anem perdent alçada per tota la
Serra del Socarrador entre matolls que avisen a les nostres cames que això
encara no s’ha acabat. La gent cansada va perdent velocitat, em trobo i avanço
a corredors que m’havien passat com una bala als primers quilòmetres, i ens
animem mútuament que això ja ho tenim. El terreny et fa estar alerta, si et
despistes un sol moment et pots trobar de morros a terra. El traçat és tècnic i
pedregós, dels divertits, dels que ens agraden, dels que ens fan somriure per
sota el nas. Arribant al Coll del Boquer, decantem a mà dreta i fem la última
baixada per agafar pista i ja tocar el poble. Dos últims quilòmetres per asfalt, apretant les dents. Miro el rellotge, primer cop que el trec de sota la
màniga; somric, he baixat molt el temps d’altres anys. Travesso la riera que
desemboca a la platja de Llançà, dos carrerons entre horts, i ja la última
apretada, tot recte per l’avinguda general i peus al mateix carrer de sortida.
Companys i amics a dreta i esquerra, que ja fa una mica que han arribat. En
Philippe amb el micròfon em dóna la benvinguda, i recollida de braços a l’altre
banda de l’arquet.
Pregunto, 2na i
3era! Genial noies, sous unes maquinotes, quina mitja que fan les companyes d’equip!
Gran cursa, gran
recorregut, gran organització i... quin millor lloc que el paradís per començar
temporada? Una clàssica que no ens podem perdre any rera any.
Recorregut i perfil:
