Ja fa 5 anys de la primera vegada que vam córrer aquesta cursa, quan encara
voltàvem amb la pilota als peus i ens començava a picar el “gusanillo” amb això
del córrer. 11.111 metres que per aquells llavors se’ns van fer eterns.
Com passa el temps de ràpid, i que de quilòmetres n’hem arribats a fer
entre aquests 11.111m i els 29.700m que hem corregut en aquesta edició.
Avui correm a casa, en un dels millors paisatges que
tenim a la Garrotxa; i a sobre… entre amics. O sigui que ha de ser un gran dia.
Per començar, arribarem amb temps (cosa rara amb nosaltres, però que
aconseguim). Dinem d’hora i anem a fer el cafè al Càmping la Fageda, on hi ha
tot el tinglado muntat (que quina una n’han muntat…), així podem estar estona
parlant amb els amics. L’Aresta en pes, el presi (que ja ens l’hem fet nostre i
és el presi de tots) l’Agustí Jimenez, … i “Il professore”, l’amic CésarCanales i la seva senyora; amb els que ens tirem més d’una hora xerrant i al
final ens hem d’afanyar per recollir dorsal i canviar-nos.
Fa molt bon dia, amb un sol espatarrant; esplèndid per estar a la
terrasseta fent la cervesa, però per córrer crec que estem arreglats amb
aquesta calor. O sigui que lleugers de roba, peus i racons ben embetumats de
vaselina i portar poca cosa que faci nosa. Amb això que decideixo córrer sense
cinturó per portar aigua, i tan sols em fico un gel i el carmelet d’”Il
Professore” a les butxaques (error).
La zona de sortida està que bull de gent. Uns
escalfen, altres acaben de recollir dorsals per la cursa de 13k que surt més
tard, petits que corretegen amunt i avall també esperant el seu torn, famílies
i acompanyants acabant de desitjar sort als seus... i d’altres que s’ho van
mirant.
Ens dirigim cap a sota l’arc de sortida i ens continuem saludat amb amics.
Skaldabecs a la presidència, nyerros sota el mateix arc de sortida, vells
companys que feia temps que no vèiem. Ens desitgem sort amb la Mila, que tiri,
que intenti seguir a en César, que ho farà d’allò més bé. Jo com sempre...ja
faré la meva tot “alu alu”.
La sortida, com sempre i com totes: estrepitosa,
aguantant el tipus com puc.
De seguida sortim del càmping i enfilem camí esfaltat fins al
parking de la Fageda d’en Jordà, i deixant-l’ho enrera pel tunel que passa per
sota la carretera de Sta. Pau, ens endinsem al cor de la fageda. Sota l’ombra
dels faig fem els primers quilòmetres.
La gent ha sortit amb ganes, el grup davanter estira fort; però tot i així
encara identifico alguns caps i esquenes que em sonen. Anem avançant, em van
avançant.... Fa molta calor, avui patirem, de fet, ja patim. Un cop sortim de
l’ombra dels faigs i anem direcció a la cooperativa el sol apreta i sembla que
em posa uns quan quilos de més al damunt, pesen les cames, tinc molta calor,
fins i tot la badana em fa nosa avui. Em
comença a avançar molta gent. O has sortit molt endavant o t’està vinguent un
pajarón que no vegis. Al quilòmetre 2,5 pajarón ja? No dona, no. A poc a poc i
bona lletra.
Direcció cap a Can Xel, no puc més i em trec la badana
(mare meva avui...). Per consol no dec ser la única que pateix, la gent en una
pista que puja lleument ja camina, i avanço els que pateixen més que jo.
Som´hi,
som´hi companys.
Comença
la primera pujada de veritat del recorregut. Un quilòmetre ben dret cap al Puig
de la Costa, que ens agafem per fer un respir, amb el nas enganxat al terra,
les mans als genolls, apretant dents i per munt sense pressa però sense pausa.
Oratori de St. Miquel
Un cop a d’alt, planegem uns 150m i avall a Sa Cot, sense fre i deixant que l’aire ens baixi una mica la temperatura del cos. Km 6 i primer avituallament. Només hi ha aigua, n’agafo dos: una pel damunt i l’altre l’engoleixo com una esponja.
- Vinga noia que vas tercera – crida una senyora més que contenta.
- Nooo, es deu haver descomptat senyora.
- No, no. T’ho dic de veritat.
Caram! Anem doncs! Però... 3, 2, 1... quarta! Menu... jo vaig fent. Toca tornar a pujar, ara cap a la Collada de Colltort. M’enganxo amb dos nois, que tot xerrant anem pujant, i avanço a la noia. Ens tornem a posar al podi (osti tu!). Dura tant o menys que abans i m’avança una noia diferent. Avui estarem distrets i serà divertit.
Les cames s’han anat posant a lloc ja i sembla que no acusem tant la calor. El que torna començar a molestar, tot pessigant-me la planta del peu, és la fàscia. Esperem que sigui així de suportable tota l’estona.
Arribem a d’alt i baixem una mica abans d’endinsar-nos en una fageda, que ens torna a regalar ombra. Aquí m’avança com una bala una altre noia. Acabo de perdre la zona de Champions, però no les tinc lluny, vaig veient a les dues noies que tinc per davant sense perdre’ls la pista. Ni rastre de la primera o la segona, millor! Estic contenta, això vol dir que la Mila va com una bala i deu estar fent un paperàs (gas aquí, vaig pensant).
S’acaba el planejar i enfilem el quilòmetre més dret per arribar al punt
més alt de la cursa, el Turó de St. Jordi. Em torno a posar el mono de treball,
les mans als genolls, el nas a terra, les dents apretades i sense pressa però
sense pausa. Anem avançant a gent, entre ells la noia que portava al davant i a
pocs metres més amunt veig l’altre noia. Avui ens divertim, ara tu, ara jo
després ella i tornem a començar.
El pendent és dret i es fa dur, la calor continua
ofegant i de lluny es senten trons, desitjo que plogui així ens podríem
refrescar i potser guanyaríem velocitat i agilitat; però res, els trons sonen
lluny i la xafogor no marxa. El que si marxa són tots els mals a l’arribar al
cap de munt i parar uns segons per mirar les vistes; som uns privilegiats de
viure on vivim.
Foto de Marc García
Un bufet i cap avall, a pocs metres tenim l’avituallament. Arribem juntes
amb la noia del darrera, la del davant no triga a sortir quan ens veu arribar.
M’hidrato bé, aigua que no falti. Fruits secs i coca-cola (sucre a la vena).
Agafo taronja i plàtan i per vall que fa baixada. Surt amb mi l’altre noia, fem
3 o 4 metres juntes comentant que ella va bé de baixada i dient-li jo que no
pateixi que a mi el gasoil se m’acaba aviat i vaig fent. Ella tira; avui la fàscia
no em deixa baixar com m’agrada, però tot i això intento baixar ràpid i no
perdre’ls-hi gaire distancia a les dues. Ens topem amb un repatxo i les tres,
una darrera l’altre i en les mateixes posicions, anem avançant. Avui lluitem
per Champions com el meu Athletic (aupa!).
Baixada llarga de 4 km per les Marrades. Corriol
tècnic, dels que agraden tant i disfrutem com mai. La del davant meu avança a
l’altre i ja la perdo de vista. Avancem a uns quants nois durant la baixada i
no deixo de trepitjar-hi els talons a la quarta. Ens acostem al preciós poble
de Sta. Pau, i ens perdem pels seus carrerons fins a la plaça on hi ha control
de pas i avituallament.
Surt la quarta i jo m’acabo de
refrescar, menjo i bec i prenc el gel. Visualitzo el perfil i recordo que ara
venia planer, i aquest em mata; per tant he d’aguantar la que ve per poder fer
les dues últimes pujades bé i no perdre-hi massa temps. Portem ja 16 km i la
calor crec que ens ha xafat molt a tots.
Sortim pel laberint de carrers empedrats del poble, travessem la carretera
i anem cap a St. Martí Vell. Atrapo a un parell de nois, anem una estona junts, volen que els
estiri. Estan arreglats si s’han de refiar de mi; tot i això sembla que puc una
mica més que ells. Anem xerrant i em diuen que són d’asfalt, que és la
primera que fan de muntanya. Que valents, els dic jo, atrevir-se ja amb una de
29km.
Deixem la pista i fem una petit pujada, em diuen que no poden, els animo
a que intentin no parar i poc a poc aniran pujant. Desisteixen i em desitgen
sort a veure si puc atrapar a la quarta; els dic que en arribar aviat en faig
prou que avui tot pesa, que ens veiem a l’arribada amb una cervesa.
Tiro, m’obligo a no parar. A poc a poc, però no paris.
Passem per granges i les vaques semblen pensar “què carden aquests beneits
amb aquest solano que cau?” M’etziben un “muuu” i m’ho agafo com que m’animen, un
“vinga va” amb l’ idioma vacuno.
Deixem pista i ens fiquem per corriol ja, toca enfilar per saltar a
l’altra banda, cap a Olot. Ho fem pel coll de Boixedes, dret però es pot fer
bé, contant les forces que queden i el gel que comença a fer efecte. Arribant a
d’alt i amb el cap jup encara, un “som´hi noia!!!” em fa fer un bot. Riem amb
el noi perquè m’ha espantat, ni el veia patint per acabar de fer la última
gambada. Em diu que tinc la quarta a 3 minuts (buf! Si que m’ha tret), que tinc
300m de pla, una pujada de 800m i tot per avall. I amb alegria, que ja
l’atraparé. Li dic que no, però que no passa res, que a l’arribada ja les
trobaré.
300m i pam! Enfila que fa por això, el noi d’abans
s’ha descuidat de dir-me que eren tan drets aquests 800m. Tornem-hi! Mono de
treball, mans als genolls....a poc a poc... Avanço a uns quants nois, ens
animem... anem tots molt cansats ja. Som-hi que ja queda poc. 23 apretades més
de genolls i ja som d’alt del Puig de Sacreu (la pujada si que ha set una
creu). Per sort al cim hi
tenim recompensa amb avituallament. Aquest ja és l’últim. Torno a ingerir molt
de líquid (el que em permeten, ja que en queda poquet), la fruita i tornem
‘hi. Un quilòmetre de baixada per pista i petita pujada que hem de tornar fer
amb el nas enganxat als keks. Ara si, baixada corriolera que ens du fins a la
pista on ja podem veure el Croscat de lluny.
Això
vol dir que ja arribem. Anem-hi, que s’acaba. L’últim misto que només queden
3km. En algun punt ens devem haver ajuntant amb la de 13km ja que vaig avançant
caminaires, que amb els seus ànims m’acaben de donar l’empenta per arribar.
Passem per sota el Croscat i les seves grederes.
Un trosset de fageda i de seguida tornem a trepitjar l’asfalt del principi
per encarar la recta final cap a sota l’arc, que per aquesta banda, ara ja és
d’arribada.
Miro de reüll el crono i em sorprenc del temps. Somric. Sembla que ho he
fet bé. M’he quedat a zona Uefa però l’he sabut mantenir i rebaixo el meu temps
en aquesta distància (de veritat funcionaran els entrenaments?).
Avui no m’esperen uns braços oberts, doncs anem-los a
buscar. Trobo els meus i es sorprenen de que ja hagi arribat, ells no fa massa
que han arribat, ara si que em sorprenc
jo (poca he anat tan ràpid jo). Ens fonem tots en una abraçada i celebrem el
podi de la Mila aconseguint la 2na posició (si! Ho sabia!), i la meva 5ena
posició. Em trobo la noia que anava
tercera, li pregunto com ha acabat la cosa i em diu que als últims quilòmetres
la 4ª l’ha avançat. Ostres! Quina cursa! Si que ha estat distreta i disputada.
Aquestes són les curses que molen, si senyor!
Acabem el dia, tal com l’hem començat: entre amics, amb cerveseta, fesols i
botifarra. Comentant la cursa, parlant de les anècdotes, rient, aprenent i sent
aconsellats per “il professore”.... Gràcies César, ets enorme!
De nou, només em queda felicitat en Jose i la Montse
des d’aquí, i a tots els que, sense veure’ls o saber com es diuen, fan
d’aquesta cursa el que és. Que ja sigui la 5ª edició, que hi hagi la gent que
hi ha hagut, que hi hagi un piló de cares conegudes... diu molt de la
organització. Enhorabona!
Web cursa: 11.111 Pel cor de la Fageda
Vídeo cursa: http://vimeo.com/95958315
