101 kms per
endavant, amb els seus respectius puges i baixes que en sumarien uns 4000 de
positius. La previsió del temps és molt bona, tant que serà la nota que encara
endurirà més el traçat.
Cornudella
de Montsant és el punt de partida i arribada. Hi arribem al divendres per
recollir el dorsal a última hora, la resta (roba, quecs, motxilla,
avituallaments…), a diferència d’altres vegades, ho tinc tot apunt, així podré
esgarrapar uns minuts al despertador. Tot i això, aquest, sona d’hora. Control
de motxilla amb material obligatori, últimes abraçades i cap a sota l’arc. Original
petard de sortida, com si d’un presagi es tractés, arrenquem sota un petard de
“correfoc”, primer avís que haurem de córrer sota el foc en forma de sol que
cau del cel.
Enfilem els carrers
del poble ja en pujada, per sortir-ne pel costat de les primeres vinyes que
veurem avui. No hem acabat el 1er quilòmetre i la calor ja ens fa suar tots els
nostres porus. Primera pujada per pista estreta i pedregosa que ens fa decantar
cap a la dreta, tot agafant un corriol per mig de bosc de pi, que ens resguarda
uns pocs metres del sol i ens fa recuperar l’alè dels primers quilòmetres. Hem
sortit a bon ritme, ni molt ràpid ni molt lent; no sembla que ens quedin 100 km
pel davant, però de moment vaig còmode, el terreny es deixa córrer.
Passem sota els
singles de Sant Joan mentre anem guanyant alçada fins arribar al primer control
d’Albarca.
El control és dins al poblet, km 7, i fem un petit tram que
compartim amb els que ja en tornen. Em creuo amb les 1eres noies, veig que no
són moltes i les tinc a tocar (no hauré sortit molt ràpid i petarem?). Trobo a
la Mila i li dic que vaig bé, però que fa molta calor i que al pròxim
avituallament necessito canviar la samarreta; tot em sobra i em fa nosa.
M’avisa que begui molt, que no me’n descuidi. Desfaig el tram compartit i
començo a enfilar la primera pujada important del dia. Trec els pals que m’hi
ajudin (ja no els endreçaré més). Aprofitant la poca velocitat, intento
empassar-me una barreta; avui si no mengem i bevem sovint, ho pagarem car.
Les
vistes d’alt del Pla del Grau són impressionants, es divisa tota la Serra del
Montsant, estem a la seva punta dreta. Planegem pels cingles de Fontalba, per
fi un bon tros d’ombra, passem a tocar de les seves immenses parets, per un
corriol en va i ve que les ressegueix, abans d’encarar la baixada cap a
Ulldemolins.
Baixada tècnica, divertida i ràpida, de les que ens agraden perquè
les cames encara estan fresques. Trepitgem pista asfaltada i ja som al poble.
Segon
control de pas i primer avituallament on podem rebre ajuda. La Mila ja m’ho té
tot apunt: canvi de samarreta, bidons nous, menjar i reomplim la camel que ja
està ben buida. La calor comença a apretar de debò, em diu que tothom es queixa
del mateix, em repeteix que sobretot, sobretot no deixi de beure. Em torno a
calçar la motxilla ben plena i encara amb la última queixalada a la boca torno
a arriar. Ara ve el tram més llarg sense tornar-la a veure. Mentalment
visualitzo el perfil i recordo que ara toca el tros més corredor, petita pujada
i anem perdent desnivell entre puges i baixes molt petits. Toca tenir seny per
no embalar-se, a més seran les pitjors hores de sol. Poso el pilot em mode
“crucero”, blindo la ment i som-hi! Sortim del poble pel mig dels carrers on
els avis i la gent que hi ha ens miren somrient, segur que pensen “on carai van
aquests beneits a aquestes hores amb la que cau”. Una senyora gran m’etziba un
“vingue xiquete, molte force!” , li somric i li dic que moltes gràcies que la
necessitaré.
Primer pugem a Sant
Antoni i baixant per corriol anem a buscar el Riu de Montsant, correrem llargs
quilòmetres per la seva llera. Vaig bé de cames, però la calor m’està estovant
molt, aguantem una cleca de sol que ni estirats a ran de mar a la una del mig
dia, i a sobre no corre ni un bri d’aire. Pateixo de valent amb la gola seca
tot i no parar de beure i porto un globus que em fa marejar un parell de cops.
Menjo o més ben dit, empasso com puc una barreta i la cosa millora; sals,
aigua, recuperador, gel... l’estómac aguanta valent també.
El riu
ens porta al pantà de Margalef, el travessem per una banda damunt un pont i
passem per la presa, un parell de quilòmetres de baixada i ja arribem al poble.
D’alt
l’últim turó i abans de baixar els últims metres ben drets per arribar a
l’avituallament, ja veig a la Mila, no em veu, xiulo un parell de vegades i ja
la tinc avisada. M’ho té tot preparat. Quin luxe d’assistència que tinc, mil
gràcies.
Necessito menjar sòlid, tiro de taper d’arròs amb llenties, m’entren
molt bé. M’hidrato tant com puc, reomplim bidons, plàtan, sucre i més aigua.
Canvi d’espardenyes que els peus ja els tinc bullits. Tornem a carregar
motxilla i piles. Aquests 10 minuts assentada a l’ombra s’han posat molt bé,
surto mig nova, ànims recarregats però cames comencen a estar cansadotes. Ara
toca força pista, música així distraurem el cap; el córrer mode “velocitat
crucero” torna estar activat.
5 km més pel pròxim punt de control a Falset i
altre recàrrega d’energia. La pista fins a Falset es fa carregosa i la calor no
deixa de fer estralls. Arribo ràpid, la Mila ja m’hi espera; em mira i amb els
ulls m’escodrinya a veure si vaig bé. Sense introducció m’envia cap a sota la
font.
En
aquest punt passo el llindar de la marató i encarem la 2na pujada important del
dia. Pujo lenta però sense pausa, passem per mig de bosc i això ens resguarda
del sol. Al perfil he vist que hi ha un petit repetxó a mitja pujada, no trigo
a arribar-hi, però és tant petit que no tinc ni temps de saborejar-lo. Un quilòmetre de baixada per un corriol
estretíssim que ens deixa al control de l’ermita de Sant Salvador. Com mosques
al llom d’un cavall, tots els corredors que ens trobem allà, estem enganxats a
la font xarrupant aigua que ens faci baixar la temperatura corporal. Necessito
sucre, pujant crec que m’he marejat una mica; em prenc un parell de gominoles,
aminoàcids i sals i tornem’hi. Un quilòmetre més de pujada per corriol arribant
al sostre de la pujada que ens regala uns metres plans per poder veure
l’espectacle de les vistes que tenim. Baixada corriolera molt pedregosa que
encara baixem bé i amb llestesa.
Arribem a la Mare de Déu de la Foia, on atrapo
als nois que ens hem anat creuant a les últimes pujades, altre cop amorrats a
la font que hi ha; jo també m’hi tiro de cap. Fem broma i començo a tirar, una
petita pujada per pista i ja tot baixada fins al pròxim control. Tot baixant
corrent, m’avança una noia que va com un coet, collons quina força encara. Ens
saludem i animem mútuament.
Cabacés punt de
control i avituallament fort. Estem a un xic més de meitat de carrera, això
m’anima, vol dir que ja comença a restar. Ja tinc la Mila que m’espera i un cop
més tot apunt. Em diu que s’acaba de retirar la tercera noia, que n’acaba
d’arribar una i jo juntes casi. Li dic que de juntes res, que m’ha trets els
cromos baixant. Menjo de tot el que m’hi cap, costa fer-ho baixar, però sóc
conscient que si no menjo...no tirarem. Reomplim tot, abraçada plena d’energia
i un peu rere l’altre ja torno estar en marxa. Surto davant la noia que havia
arribat abans que jo, per tant em poso tercera. Ui! Això és nou per mi, ho
disfrutarem fins que m’avanci, vaig pensant.
Ve un
tros planer que el seguim corrents, el trote ja és el burriquero de sempre, hem
baixat marxes però lo important és no defallir. El sol també ha baixat i la
calor tot i que en fa no és ni la meitat de fa unes poques hores. Passem pel
costat de camps d’oliveres que sembla que vigilin els nostres passos. Un cop
les deixem enrere enfilem un turó, baixem més marxes i lentament vaig guanyant
metres. Sortim de bosc però no deixem de guanyar desnivell; m’he d’aturar, no
perquè les cames m’ho demanin sinó per l’espectacle que ens regala el cel. Hi
ha una explosió de colors impressionant. Aquests petits detalls fan que aquest
esport sigui tan gran com és: passes de l’agonia a la joia en mil·lèsimes de
segon.
Està
caient el dia i en pocs minuts es farà fosc. Apuro al màxim fins a posar-me el
frontal. Ho he de fer a pocs metres abans d’arribar a la Figuera, nou punt de
control. Escanejada de dorsal, grapat a 4 nous que una senyora més que amable
insisteix a que me les endugui pel camí i, sense perdre més temps, continuo la
marxa.
3 km de baixada i en poc temps em
planto a la Viella Baixa. Les baixades ja no són el que eren, i les cames
comencen a anar on volen. Petit puja-baixa de 4 quilòmetres i arribem al poble
veí de la Viella Alta, on hi ha un petit control mèdic per veure com estem els
corredors; contesto que bé, però que el cansanci comença a pesar molt, però que
a poc a poc i bona lletra ja arribarem. Sortim del poble per una pista que ens
puja cap a la Punta de les Bassetes, la camino a bon ritme tot i el mal que ja
s’ha apoderat de tota la llargada de les cames (que no és poca). Travessem la
carretera general i trepitjant l’asfalt uns metres Escaladei apareix al davant.
Avituallament per recarregar forces. M’assento uns minuts mentre faig baixar un
caldo i alguna cosa de pasta. Els bidons i la camel no s’han de reomplir tant;
ja costa empassar fins i tot la beguda. La Mila em renya. Ho sé, ho sé... Em posa en situació: tinc la noia que em ve
al darrera a 25 min, que faci la meva que queda poc. M’anima i em mima. Em
transmet també tots els missatges que la gent de casa li envien; quina injecció
de moral. Em radia el que em ve pel davant: 9 km de pujada durilla, que un cop
a d’alt torni a menjar, 3 km de baixada pedregosa però de més bon fer que les
últimes, després la torno a trobar a ella i que ja ho tindré, 8 kms finals. Ho
memoritzo, carrego l’equipatge i em torno a endinsar en la foscor.
Anem
pujant una pista que passa pel costat de la Cartoixa d’Escaladei , i guanyant
alçada zig-zaguejant fins arribar al Collet de l’Hort, on agafem un corriol amb
un indicador que anuncia “l’Escletxa”, la famosa Escletxa. A veure què hi
trobarem... El primer que hi trobo abans de pujar, és un pajaron de cuidado. No
sé si dir-li així o com que és de nit li hauria de dir ratpenat. Se
m’entravessa la pujada i arrossego els peus per les pedres, intento
solucionar-ho amb un gel i apujant el volum de la música. Ja és la 3era vegada
que l’Enric vol ballar i tenir una nit boja amb mi (pobret està arreglat), i
que els Txarango no paren de repetir-me “tan de bo” (s’acabi aquesta puta
pujada)... Però no s’acaba, al contrari,
s’enfila més que mai havent de pujar uns pedrots agafada a una corda. Prova
superada, però uns metres més enllà, amb accent argentí, tornem a agafar la corda per pujar no sé com.
Punt
de control al vell mig de la pedra (quins valents aquest parell, allà sense
lligar. Gràcies voluntaris! Peces claus de les curses). Continuem enfilant i
una última corda ens fa pujar l’últim escaló. Som a la part més aèria de la
cursa, al punt més alt , al Piló dels Senyalets. Fixo la vista avall i es veuen
ple de llumetes dels pobles escampats pel Priorat.
Planegem per les alçades
durant una bona estona. Les cames fa estona que em demanen parar i el cap està
temptat a fer-los cas, però m’aguanto. A la llunyania veig una llum que fa
estona que no es mou, serà un control? Només desitjo arribar-hi, però sembla
que cada vegada s’allunyi més. Passen els minuts, se’m fan eterns, però
efectivament era un control. Dorsal i ens diu que dos quilòmetres de baixada i
ja arribem al poble de la Morera. Em llenço avall, les cames van on volen, la
grabilla surt disparada cap aquí i cap allà. El primer quilòmetre el baixo bé,
el que em queda per trepitjar poble, és un suplici.
Arribo
a la Morera i la Mila m’espera amb un somriure: segueixes 3era, em diu, li contesto que no m’ha avançat cap
noia, però que m’és indiferent, que si m’avança li agrairé que m’estiri.
M’assento mig
minut, les cames m’hi porten sense que el cervell els hi hagi manat. La Mila
em té preparat un cafè, me’l prenc de molt bon gust; faig una queixalada a un
sandvitx de nocilla i m’aixeco de cop.
Som-hi! Anem a acabar!
Surto trotant, o
el que a mi em deu semblar un trot. M’ajunto amb un noi i la fem petar. M’anima
a no parar ni a les pujadetes. Em pregunta si sóc la Laura, que ens hem creuat
algun cop al llarg del recorregut i em demana a quina posició vaig. Li dic que
3a però que no dec tenir la 4a molt lluny perquè aquests últims trams ja no
tiro. És Vasc: “Ahí
va!” , exclama. “No podemos no subir al podio, anda tira!”. I perquè no? Penso jo. Si ho tens a tocar i a sobre pots fer
quelcom important... al menys no deixem d’intentar-ho. Així que, li dic gràcies
i accelero el pas. No faig cas de les cames que demanen a crits que pari, que
no poden més. Tots els músculs es queixen, els replico dient que ja queda poc,
que ja arribem, que com més tirem més aviat deixaran de patir. Corro en un puja
i baixa lleu per mig de bosc de pi, el terra és tou, els peus ho agraeixen.
Un
penúltim regal abans d’acabar, travessem unes bodegues, es nota que és temps de
verema, tot fa flaire a vi, la olor que tant m’agrada, la olor al destapar
l’ampolla... Una última pujada caminant, apretant amb força els pals, atrapo a un
noi, ens animem mútuament: va que ja està això! Em sona el que trepitgem ara,
amb menys llum i menys calor, però ja sóc al tros de camí que coincidia amb el
del matí per sortir del poble, això vol dir que queda poquíssim. Baixada
pedregosa i toco l’asfalt del poble.
Somric, apreto el pas, em puja un calfred,
volo baix, ho he aconseguit. Últim revolt i l’arc d’arribada a 10 metres. Les
emocions se m’apilonen al pit i exploten amb un salt damunt mateix de la línia
de meta. La Mila m’espera amb els braços oberts, ens fonem en una abraçada, on
tots els quilometres correguts avui es troben, i saben que sense una o l’altre
no haguessin estat tots conquerits.
No és la posició,
ni el temps, ni els quilòmetres recorreguts ... és superar-te a tu mateix a
cada moment que defalleixes, és veure que ets capaç de treure forces d’on ja no
n’hi han per seguir un pas més, és el que t’omplen petits moments de glòria, és
proposar-te alguna cosa... i aconseguir-ho.
Costa explicar el
que ens dóna aquest esport i fer entendre als altres perquè ens agrada patir
d’aquesta manera; però és tant gran el que ens regala que ho compensa tot. A
l’arribada, una senyora que no ens coneixíem de res, però que ens havíem trobat
a cada avituallament, m’abraçava tan fort i em felicitava tan contenta com si
familiar seu fos. Un noi, que a cada
avituallament em va estar encoratjant, i a l’arribada celebrava la meva 3a
posició, no em vaig adonar, fins que al cap de pocs minuts va arribar la 4a
classificada i la vaig anar a felicitar, que era el seu company i li explicava
qui era jo. A cada control, que els voluntaris que es passen hores esperant que
passis i sempre tinguin paraules amables per fer-te menys feixuc el recorregut.
Per aquestes coses, per la gent que fa que aquest esport sigui tan gran, per
aquests detalls... per això ens agrada tant i això ho compensa tot.
Grandíssima
cursa, 101km per un recorregut tan exigent com d’una bellesa espatarrant.
Organització de 10 cuidant fins l’últim detall. Mil gràcies a la gent dels
controls, tant als de ran de poble com els que estaven sols d’alt dels cims. No
serà la última vegada que trepitgem aquesta terra.
