Jugant al pati de casa: de juny 2014

Aquesta no comença el dissabte a les 6 del matí, ni el divendres abans mentre reculls el dorsal, sinó molts mesos abans quan per primer cop veus uns números estratosfèrics que de primeres espanten, però com més els mires, més gràcia et fan. I al final, t’acaben hipnotitzant, perquè... no saps com, però de sobte et trobes a la pàgina web de les inscripcions posant el teu nom.

Comença molts mesos abans mentre entrenes llargues distàncies per poder estar mínimament preparat per afrontar-te a aquest colós; i tot hi haver passat infinitat d’hores corrents, pedalant, nedant o caminant, arribes als dies abans i t’entren tots els dubtes pensant que no has fet prou, que no estàs preparat i que no te’n sortiràs.

Comença quan hi somies, i comença quan ja és una realitat.

L’Emmona, la cursa de l’Abadessa de St. Joan d’unes quantes com ella. Aquí, al costat de casa, et porta a recórrer els cims més emblemàtics del Pirineu Oriental. 110 km amb 8460m de desnivell positiu.

Divendres a la tarda, carretera i manta i cap a St. Joan. Al poble es respiren aires de festa, engalanat per la ocasió. Instal·lem la furgoneta i tot passejant ens acostem al centre del poble per recollir dorsal, bossa i el que faci falta. Els carrers ja són un bullici de corredors. S’enflairen nervis i es parla del respecte que fa aquesta cursa. Tots retirem aviat, que demà el despertador sonarà molt d'hora.

Dissabte, les 3:45 de la matinada; costa obrir els ulls, ahir costava tancar-los. Menjar, vestir, preparar, revisar, tornar a revisar... Ok! Tot a punt. Anem a deixar la bossa que ens portaran a Planoles pel recanvi de coses que puguem necessitar. És fosc encara i a la sortida tan sols hi ha un parell de voluntaris que acaben d’enllestir coses. En canvi a la zona de recollida de dorsals i entrega de bosses està ple de gent.

Un cafè i cap a la zona de sortida. Com ha canviat en mitja hora, el passeig està a arrebossar de gent. Una última abraçada plena d’energia i cap al “corralillo”. Costa avançar, però puc situar-me cap al mig del “pelotón”. Tinc poc temps per rumiar que ja estem al “lio”, pels altaveus donen quatre indicacions, veiem focs d’artifici però no els sentim, compte enrere i com formiguetes ens comencem a moure. Aquestes són les meves sortides, sense pressa, sense la velocitat de les curses més curtes on el cor se’t posa a mil al segon pas. Aquí agafarem el ritme a poc a poc.

Sortim pels carrers estrets del poble.

Travessem el famós pont Vell i agafem una pista que tot serpentejant anem enfilant cap al turó dels Castellets. Fa pujada però es deixa córrer bé. Un cop deixem la pista per agafar corriol i acabar de pujar el turó es formen les primeres cues; soms molts i tots volem passar.

Però amb aquesta petita parada podem gaudir de veure sortir el sol. Acabem de pujar, i primer avituallament. Bebem una mica i encarem la primera pujada dura del dia. Nas a terra i mans als genolls i el pensament cap al Puig Estela. La pujada es fa llarga i carregosa, el grup encara no està estirat i pels corriols toca anar al ritme dels demés. Quan deixem corriol i continuem pujant per prat, la gent es posa al seu lloc. La pujada s’empina de valent, es nota que estem a punt de coronar Puig Estela. Costa arribar a d’alt, el pendent és molt fort, però arribem i quines vistarres, ens parem uns segons a fer uns esbufec i a donar una volta de 360º, quin dia tan clar, esperem que aguanti. Tornem a arrencar, correm de nou que ara ve baixada, la mateixa i amb el mateix pendent que acabem de pujar, a sobre, l’herba és molla i tots, no ens n’escapem cap, anem més de dos i tres cops de culs a terra. Agafem pista direcció Pardines ja, ho tenim a prop es sent xivarri, uns 3 quilòmetres corredors amb una última pujadeta per entrar al poble.

Pardines, segon avituallament però el primer on rebrem una injecció de moral ja que molts familiars hi seran. Portem casi 3 hores corrents, arribo 10 minuts abans del que esperàvem, més moral. La Mila m’espera amb tot, els germans Julià també ajuden, vaselina, menjar, beure, canvi de samarreta, ara toquen els pals que toca pujar, pujar i pujar. Abraçada, ànims i tornem-hi.

En pocs quilometres pugem uns mil metres de desnivell, la pujada torna a costar i no hi ha ni un moment que pugui córrer. El sol comença a apretar i arriba el primer “pajarón”, l’aguanto estoicament com puc, prenc un gel, bec i segueixo a poc a poc. Per sort entrem en una zona de pins i sotabosc, aprofito l’ombra per refer-me. Se’m devia notar, ja que passa un noi pel costat tot cantant “Laura no está, Laura se fué ...”, el cap reacciona ràpid i tot somrient li dic que no, que no hi és, però que tornarà. Això de portar el nom al dorsal, fa que ens tutegem i ho fa tot més familiar (bon invent).

Amb tot, arribem d’alt la Serra de la Canya. 3er avituallament, ens ho agafem en calma. L’avituallament és molt complert, i menjo arròs amb tonyina, fruita i grana seca, m’hidrato bé i m’assec uns minuts. Des d’aquí podem veure gran part del recorregut, casi tot el que ens queda de volta. Buf! Tot el que queda!

Seguim pujant i ho intercalem amb alguns fals plans que ens atrevim a trotar una mica. Ens ajuntem amb un noi i la fem petar mentre anem avançant. Passem per sota el Balandrau i fem la última pujada per travessar el Coll dels Trespics i baixar cap al Refugi de Coma de Vaca. Duran la baixada comprovo que les cames comencen a estar carregades. Un cop a baix al Pla de les Eugues enfilem per la variant del GR-11 que ens portarà fins al Coll de la Marrana. El desglaç de la neu, fa que la vall estigui preciosa i que el Freser baixi espectacular. Costa aixecar el cap, però al fer-ho espanta veure el Bastiments que ens espera pacient.

L’última pujada per arribar al Coll de la Marrana se’m fa eterna, costa pujar-la i cada pas sembla que arrossegui les cames. Comencen a venir els pensament negatius: “què hi cardes tu aquí? Mai més t’atreviràs a fer una cosa així. No veus que no podràs? Arriba a Núria com puguis i prou!” M’animo i m’obligo a tirar pensant que en poc tornaré a veure els meus. Al Coll ens tornem a avituallar, quan arribem nosaltres ja no hi ha aigua, només uns crosants que no em venen gens bé. Menjo dels sandwich que porto a la motxilla i bec del dipòsit també. Fa vent (que estrany) em poso el paravents i per munt; però al cap de pocs metres me l'he de treure, suo sang per fer la pujada.

Ens creuem a molta gent que ens dona ànims i jo de tant en tant em sembla sentir “va Booooiiix”; penso que no pot ser però quan em queden pocs metre per arribar al cim, ho torno a sentir, i llavors veig a la Cutsi i en Juanjo, aixeco els bastons i m’adono que cridava per cridar (a quantes Laures deu haver animat...), no m’havien vist. M’esperen una mica avall i acabem de pujar junts fins d’alt. Això dona forces, això et dona una injecció d’energia brutal.

A la Cutsi li costa abraçar, per això l’abraçada abans de marxar encara és més significativa i si hi cap, encara dona més ales. Gràcies Cutsi. Gràcies Juanjo, per ser-hi.

Al cim tenim control de pas, escanejada al dorsal, copets a l’esquena amb els voluntaris i baixem cap al Coll del Freser per tornar pujar cap al Pic del mateix nom, baixar-lo i enfilar cap al Pic de l’Infer. Per mi la part més tècnica del recorregut i una on podem gaudir d’unes vistes espectaculars.

Baixant del Pic de l’Infern, podem tornar a córrer, les cames deixen i els ànims tornen estar pels núvols. Quin recorregut més xulo de moment, quins paisatges tant espectaculars, quins indrets que tenim.

Fotos de Nació Digital - Mutanya

Tornem a enfilar cap al Coll de Nou creus, i ara ve un puja i baixa pels Rocs Blancs i el Pic de l’Àliga que es fan amb ganes i amb un somriure als llavis, d’aquí poc serem a Núria i allà hi seran tots.

Fotos de Núria Gabernet

A la última baixada sento una altre que crida: “Lau!” Ostres! En Marc. I fem els últims quilòmetres junts fins a Núria. Arribo bé, entre les 10 i les 11 hores que havíem parlat. Aquí hi són tots: els peques m’esperen amb una abraçada, la Teta i en Pep encara me la fan més grossa. La Mila... m! L’Ester, la Sonia i la Dana.

Es torna omplir el dipòsit de l’energia i la moral a tope. Les cames estan cansades, però el cor i el cap estan molt bé. M’ho agafo en calma. Menjo bé, bec, m’abrigo, toca pujar a lo més alt, i sembla que hi farà fred.

Una altre abraçada de tots i som‘hi, surto corrents, amb ganes; aquest tros me’l conec, hi hem vingut a entrenar i se’m fa més curt del compte fins a arribar a Coma d’Eina, aquí girem a l’esquerra per enfilar fins al seu Coll. La pujada és dura, però atrapo a en Philipe i a en Marc. Casi a d’alt fa molt vent i és molt fred. Em canvio el paravent per un de més gruixut i la badana per un buf més gruixut també; em poso els guants i arronso el nas dins el paravents. Collons que passen baixos!

D’alt el Coll d’Eina agafem direcció cap al Puigmal, queda lluny encara, però tampoc se li veu tant. Pugem el Finestrelles i el vent encara bufa més fort i més fred sembla; tant que de tant en tant amb els que anem ens hem d’arrecerar rere les roques que anem trobant per tornar entrar en temperatura. Pugem el pic del Segre i baixem al Coll d’Er. Sembla que el Puigmal cada cop s’allunyi més enlloc d’acostar-nos-hi. Però després de pujar el Pic petit del Segre, travessem neu que encara queda i enfilem les últimes roques abans de veure la creu. Fem cim i pocs metres més enllà tenim el control de pas. Quins valents, aguantar el vent que hi fa i el fred que ves a saber a quants graus sota zero devem estar. I a sobre encara tenen l’humor d’animar-te i rebre’t amb un somriure; ells si que són uns herois.

Un altre repte assolit. M’havia proposat arribar al Puigmal de clar encara, i així ho faig. Contenta i rumiant això, tirem per vall tan de pressa com podem, el vent i el fred són insuportables. Intento no perdre massa en Philipe i en Marc, però ells a les baixades van millor. Arribem a Fontalba i aquí comença a caure la nit. Hi torno a tenir els meus, que patien veient la gent com baixava del cim, i queden parats que arribi tant bé. Estic cansada però tinc ganes, que sovint és el que més compte.

Menjo algo, em canvio, em poso més roba d’abric, continua fent vent, no és tan fred ni tan fort com allà d’alt, però al caure la nit en farà més.

En Marc i en Philip m’esperen, anirem junts ara que és de nit. La baixada és suau i sinuosa i es deixa córrer molt bé. El ritme ja no és el que era perquè les cames tampoc són el que eren, però intento no deixar als companys, i anem avançant a gent. Una pujada fins al refugi de Corral Blanc i 4 quilòmetres que baixen en picat fins a Planoles. Dic a en Marc que tirin que no m’esperin que van millor ells de baixada, a part que baixant les cames ja fan molt mal i els genolls es queixen, que baixaré a poc a poc i que no pateixin que ens trobem a Planoles. Anem fent els tres i no deixen molta distància però ells avancen. La baixada és molt forta i pronunciada i he d’anar frenant quan de cop el quàdriceps dret fa una estrebada. Buf! Deu ser el cansament acumulat, i ja comencen les rampes; els quilòmetres i el desnivell comencen a pesar massa.

La baixada se’m fa eterna i molt i molt dura. Planoles no arriba. Abans de trepitjar l’asfalt que ens portarà dins el poble, torno a trobar en Marc i en Philip que estan parats; comentem el mateix, que la baixada ens ha matat; segueixo i quedem a l’avituallament.

Per fi arribo a Planoles. Escaneig de dorsal i cap dins que ens hem d’escalfar, refer i ordenar pensaments. Hi han els meus, les abraçades ajuden però no amb tanta força com abans. Estem cansats, per no dir rebentats. L’última baixada ens ha fos. Toca menjar alguna cosa calenta. No entre res, no hi ha gana ni tampoc set, però s’ha de menjar i beure. Un caldo, pa amb tomàquet, Coca-Cola (sucre directe a la vena), i un cafè amb llet també. Obligació de sortir amb tèrmica posada i un litre d’aigua al dipòsit de la motxilla, controlat pel jutge de cursa abans de continuar. Ens avisen que al Taga fa estona que estan sota zero.

Anem tocats, ja són molts quilometres i molts metres de desnivell i a sobre el quàdriceps no acompanya. Qui si ho fa és la Mila, al menys que aquests quilometres no es facin tan durs. Sortim, i el ritme ja ha decaigut totalment, el genoll doblega poc però tot a poc a poc anem guanyant quilòmetres. La pujada a Costa Pubilla no té res que envejar a cap altre que ja hem fet, segueix al nivell de dura i dreta com totes les altres. Avancem lentament, els quilòmetres no passen. Enfilem la Covil i torna a bufar un vent horrorós. De fons la lluna enorme que ens vigila, i una tempesta elèctrica a l'horitzó, que ens fa córrer entre flaixos.

Intentem anar més ràpid, si més no per fugir de la ventada i encarar cap avall on trobarem bosc i ens podrem resguardar una mica. Així ho fem però quan comencem a baixar, el quàdriceps encara fa més mal. Sort que continuo portant els pals. Fa estona que tira el cap, les cames ja no hi són i la inèrcia em porta. Arribem al Refugi de Pla de Prats, on ens aturem poca estona, fem un glop i seguim baixant, ara ja per corriols i entre mig de bosc, a resguard del vent però la baixada torna a ser dura i les cames no paren de queixar-se. Arribem a Campelles, on el dia es torna a aixecar. Veure sortir el sol dos cop en un mateix dia... (ni en els meus millors temps de sortir de festa això). El quàdriceps té un parell de quilòmetres per respirar, i el cap per pensar. Comencen els dubtes i el mal no ajuda a solucionar-los.

Planegem fins a encarar la última baixada abans de Ribes. Curta, però dreta i dura com totes. El genoll ja no doblega i la fa interminable.

Per fi trepitgem els carres de Ribes, i abans d’encarar la pujada per trobar l’avituallament ja tinc decidit que he de plegar. El cor diu que no, el quàdriceps diu que si, el cap dubte més, però raona i diu que si també. Amb pena però creient que faig el correcte, m’acosto als voluntaris i els comunico la decisió. M’animen i em diuen tot el que vols sentir però que no serveix ni per animar-te ni per fer-te seguir. Moltíssimes gràcies de totes maneres.

L’aventura s’acaba a Ribes, queda el Taga a tocar i Sant Joan amb la meta a l’altre costat; però el desnivell és massa important per poder acabar aquest 20 quilòmetres que només falten.

Queda molt mal regust de boca, però avui, uns dies més tard, després d’una visita mèdica i una ecografia, sabem que vaig fer ben fet.

Ho compensa el que he disfrutar, tot el que he viscut, tot el que he après... cada passa per un recorregut espectacular, respectant la seva duresa, i embadalint-me en la seva bellesa. Patint cada metre pujat i vibrant cada metre baixat. Contenta dels companys o amics que he fet durant el recorregut. Aquest esport és així, sempre hi surts guanyant un cop acabada la cursa.

Felicitar a la organització, una cursa espectacular, per tot. Admirar als voluntaris dels controls pel seu heroisme aguantant lo inaguantable als cims més alts; i als de cotes més baixes mimant-nos a tots com si de fills ens tractessin.

Al meus... GRÀCIES per ser-hi sempre. Sense vosaltres no hagués fet ni un sol pas; esteu segurs que m’heu empentat al llarg d’aquests quilòmetres.

Valents, atrevits, agosarats, somiadors,... dieu-nos com vulgueu als que ens posem darrera aquesta línia de sortida de l’Emmona (de llarg, una de les curses més dures que hi ha); però només són uns herois els que creuen la seva línia d'arribada. Espero l'any vinent sumar-m’hi!!!

Video 1: https://www.youtube.com/watch?v=lm8dTNfsUyI&feature=youtu.be

Video 2: http://depasse-tes-limites.blogspot.fr/2014/06/emmona-ultra-trail.html

Perfil: