LA MEVA ULTRA PARTICULAR - UTVH

Un dels bons va escriure un dia que “pensar i conceptualitzar la vida, els reptes, els somnis, les superacions... és molt important, però no té un efecte real si no es porta a la pràctica”. Mai us heu posat una cosa al cap i no heu parat fins a aconseguir-ho? Sí, sóc d’aquesta raça: si alguna cosa es posa entre cella i cella... petar o rebentar. 

La idea era fer la volta a casa. Us tradueixo “volta”: uns 50 km amb 2700m de desnivell positiu, passant pels cims i racons més emblemàtics, bonics i especials de la Vall d’Hostoles, de casa. Ens passem els dies corrents en pobles, racons i muntanyes desconegudes, amb l’encant de passejar-hi i conèixer-les; d’aquí, d’allà i encara de més enllà. Doncs perquè no fer-ho als racons on entrenem, els camins que envolten casa nostra, a la terra que tant ens estimem? Córrer la meva ultra particular, feta a mida, al meu gust: la ultra del pati de casa.

Traçar línies, i amb un peu darrera l’altre ajuntar-les totes.

Després de buscar camins, imaginar recorreguts, comentar amb amics altres camins que no coneixia, preguntar i posar en comú quins podien ser els millors.... vaig tenir la volta dissenyada. Sobre paper sortien menys quilòmetres dels que imaginava o volia, quina Vall tan petita que tenim, pensava. Però resulta que les línies mai són rectes sobre terreny palpable i a la pràctica en van sortir uns quants més.

Surto sola, avui corro sense dorsal, sense presses, sense crono, sense controls, sense públic. Amb un parell d’avituallaments de la incondicional, i un petit tram amb companyia, perquè és nou (i tenen por que em perdi). Avui és un entreno, però no un entreno qualsevol. Sentir i absorbir l’amplitud de la solitud, que treballi la ment i no només les cames. Avui a gaudir, a disfrutar del que he imaginat tants dies i avui ho faig realitat.

Com que m’autoorganitzo i m’autogestiono, ja començo més tard de l’hora prevista (no canviarem pas mai). Porto la motxilla ben carregada de ganes i il·lusió, i amb un somriure d’orella a orella, surto de casa.

Aixeco el cap i a mà esquerra em saluda el 1er objectiu: el Far. Però decanto cap a la dreta deixant les últimes cases del poble enrere. Per pista passo pel bosc de l’Olivà fins a la font de Can Puig, d’on brolla l’aigua que bevem tots els planencs.

A 100m Mas Joan, un dels racons on m’hi escapo sovint quan hi ha poc temps i molta necessitat de tranquil·litat. Seguint la pista que t’hi porta des de l’altre banda, no puc evitar parar al balcó (que li dic jo): una feixa que fa de mirador de tot el poble. Continuo baixant amb pas alegre, per empalmar la pista que puja a la Xuriguera, en faig uns metres, però de seguida la deixo per tornar a baixar per un corriolet, estret, emboscat, curt, tècnic, el primer tobogan de diversió del dia; que em deixa a Ferrers, on, a lladrucs, les seves dues perles em donen els bons dies. Petita baixada i corriol més que fresat pels senglars, quin festival s’han muntat aquesta nit. Vorejant el torrent de les Fontiques, arribo a la font que porta el mateix nom. Seca de fa molts anys, avui no n’és l’excepció i tampoc en surt ni una gota d’aigua. 

A partir d’aquí ja no deixaré de guanyar desnivell fins al Far. Seran 4,5 kms amb 700m +. Redueixo marxes i enfilo corriol amunt. En poc passo per la Serra, en runes i el seu roure, ja sóc a la Costa; les ganes tiren. Amunt, casi tocant el cel, la cinglera del Far ja em pica l’ullet. No tiro pel dret per anar a la Xuriguera, sinó que decanto cap a l’esquerra, cap al seu pla, per passar pel Roure Gran. Arbre monumental, que fa rendir-te als seus peus. 35m d’alçada i 4,15m per voltejar-lo, t’impressionen i et fan sentir petit petit. Com ell, de dimensions més reduïdes però no menys impressionants, per aquest bosc n’hi ha uns quants, però aquesta ruta avui no toca. 

Segueixo cap a la Xuriguera, per ja agafar el camí del Far. 

Parada tècnica per treure els pals, que això comença a enfilar-se de veritat. Tot un corriol sinuós, amb fullaraca de catifa per adornar-lo més, que no deixa de guanyar alçada però es deixa córrer bé a “trote burriquero”. Un cop a l’encreuament amb el camí que puja de font d’Àliga, la cosa canvia. Nas a terra, serrem dents i clavem bé els pals, que el pendent ha canviat, i de valent. Ja sóc sota la penya, pel Grau de Sta. Anna, una escletxa que s’obre en zig-zag al mig de la roca. El seu pas és senzill i ràpid, en res surto a l’ermita de Sta. Anna, un trosset d’asfalt per arribar al Santuari del Far i gaudir de les vistes que el dia tan clar em regala.

En una banda els Pirineus ben nevats, Bassegoda i Mare de Déu del Mont, Puigsallança i Rocacorba, amb les Planes, Amer i St. Martí minúsculs als peus.  I per l’altra banda els pantans de Susqueda i Sau, que estan a vessar, a primer pla; les Guilleries, el Montseny i Montserrat petit petit a la llunyania, el Pedraforca amb l’enforcadura nevada, i a tocar els imponents cingles de Tavertet.

Sóc al punt més alt del recorregut, a 1125m de la talaia del Far. Amb el temps de fer una queixalada i un glop mentre m’encanto amb les vistes. Surto del recinte, i després dels aparcaments a mà esquerra, agafo un caminet que voreja per damunt de la costa de la Triola. El camí és espectacular, està al límit de les pedres, sembla que corris per damunt del cel. 

                                 

Impressionen aquests pedruscos, sembla que flotin damunt dels arbres. 

Arribo al pla de Malla encara amb l’adrenalina a tope, travesso pel seu Coll i, al fons, d’un blanc enlluernador, apareixen els Pirineus.   

Vaig perdent alçada per un camí pedregós i de mal trepitjar, que poc paisatge em deixa veure, ja que poc aixeco el cap del terra. Per sota el Puig i la Serra del Moro, m’arribo a St. Pere Sacosta, una església que té més de 700 anys d’història, en ruïnes però té el seu encant pel lloc on es troba. No acabo d’arribar al Masnou, enfilo a mig camí per intentar agafar el que em portarà cap a Coll de Condreu. Intentar, això he dit, perquè surto una mica més enllà de l’encreuament i quan me n’adono ja he desfet més de mig quilòmetre cap al Puig del Moro. Reculo tot bufant fins a agafar el correcte i acabo de caminar fins a Coll de Condreu. M’hi espera la Mila, després de 3 horetes va bé veure alguna cara. Carrego energia i per mont. 

                 

Si el nom d’Armadans ja és una mica místic, el bosc que comença aquí encara li fa més. Un corriol estret que costa fer-hi cabre els dos peus junts, amb un va i ve com si em gronxés, em deixa als peus d’una fageda impressionant que amaga un tresor màgic: les roques encantades. Un bosc de llegenda, com aturat en el temps, o com els boscos de Sherwood d’en Robin Hood. Involuntàriament les cames es van aturant i els ulls no deixen de mirar-ho tot, com si fos la primera vegada que ho veuen. Mai deixaran d’impressionar-me aquests blocs de pedra, com si algú els hagués posat expressament a aquest racó de món.

Armadans a l’esquena, direcció a la Salut i Roca-roja. Abans d’arribar-hi ja m’hi esperen en Salvador i en Toto, vaig tard, havíem quedat més endavant, però tenen por que em perdi, els sherpes no es fien de mi.  Què faríem sense els amics? Les nostres veus de la consciència, els que ens cuiden i mimen per les muntanyes de casa. Tot i els compliments, no deixo passar en Salvador al davant, l’hi haig de demostrar la fiabilitat de la meva memòria visual (alguna cosa bona que tinc...) En Toto riu, i ens fa tirar, ens trobarem a baix.

Des de Roca-roja unes vistes espectaculars del Puigsacalm, que bonic que és, la seva silueta em té enamorada.

Baixem per la fageda de la Feixassa, un tram espectacular que us podeu trobar a la Warclubs d’aquest any. Que diferent córrer sol o amb companyia, sembla que tiro més i tot. Arribem a Coll d’Uria , on ens espera la Mila, un mos i carregar aigua, el sol apreta. 

   

De Coll d’Úria a Coll de Bas, aquest tram no l’he fet mai. Continuo amb en Salvador, ara si que el deixo passar al davant, anem xerrant i em va donant indicacions per on hauré de passar. Enfilem cap a Sobremont, ens queda tot Sant Feliu als peus, des d’aquest costat no el coneixia ni li tenia preses les mides. El corriol m’agrada i és corredor, anem a bon ritme. Sortim a la pista que porta a la Baga, fins aquí m’acompanya, no fos cas que em sortís el gos (que tanta gràcia em fan, nye!). Em dibuixa un mapa mentalment. No marxa gaire convençut que me’n surti i deixa anar un: “Truca al mínim dubte!”. Ric per sota el nas i marxo tot pensant que potser si l’hauré de trucar.

Segueixo la pista sense perdre de vista un pi, que és on he d’anar a petar. Cau un bon sol no sembla que encara siguem hivern. Aigua que no falti que no agafem un pajarón. Em queda la Serra de Murrià a l’esquerra i per la pista arribo al pla de la Miranda, on hi ha el pi. Aquí desvio cap al Serrat de la Calcina. De moment està ben indicat. Una pista, força mal girgada, que va pujant fins al Puig Blanc. A d’alt, la Vall d’en Bas s’obre a mà esquerra custodiada pel Puigsacalm. Un trosset de pista més i ja entro a bosc, per sort meva, m’amago del sol. El corriol que descobreixen els meus peus fins baixar a Coll de Bas em torna a donar energia. Espectacular la baixada trialera, hi disfruto com una nena petita, un altre tobogan.

Coll de  Bas, meitat del recorregut. La Mila ja m’hi espera, tot a punt perquè no em falti de res, el plat a taula perquè toca menjar de veritat. Ni els bons van tan ben cuidats.

           

Motxilla a l’esquena i tornem-hi. Toca pujada, i de la bona. Li diuen el Serrat Llarg,  i tan llarg que se’m fa. El mono de treball, piano piano... Costa guanyar metres, les cames comencen a queixar-se. Quin canvi de terreny, molt més sec, molt més pedregós, lloses de pedra grans que costa superar... i el sol que hi ajuda ben poc, sembla que m’apreti avall, que avanci empenyent una paret.

Arribo a d’alt, a la Serra del Corb. Si tirés a mà esquerra: Xenacs i Puig Rodó a tocar; jo tiro cap a la dreta, a Rocalladre.

Un puja i baixa constant per tot el serrat. Bosc de faig ben despullats, pel vent de dies abans, totes les fulles al terra, que m’arriben fins als genolls.

Les cames castigades pels quilòmetres i que ja no saben si pugen, si baixen, si troten, si ballen o què fan... respiren una mica a l’arribar al Castell de Colltort. Grimpo uns metres i la capital de la Garrotxa em queda als peus. A sota mateix tota la Fageda d’en Jordà. Identifico tots els volcans d’Olot; Sta. Pau a mà dreta i Pirineus, Canigó i Carlit més lluny. M’encanto mirant el sol mentre es va amagant pels seus cims.

Desgrimpo per les lloses que havien aguantat el castell, i baixo per la Collada de Colltort, per tornar a pujar a la Penya de Peguera. Baixo per més fageda, em deixa a l’inici d’un canal, com si d’un tub es tractés, per baixar-hi lliscant. Trepitjo terra negra, carbonitzada, aspre... terra volcànica, terra de la Garrotxa. Sóc a la Collada de Fontpobre i el volcà de Can Tià.

Creuo la carretera que puja de St. Iscle cap al Ventós, i arribo al Coll de Sarrella. Aixeco el cap i el Far em torna a picar l’ullet, no per saludar-me aquest cop, sinó com dient-me: va! Que ja ho tens això! 

Baixo cap a la Penosa i la Codina, tocant l’esquena al volcà del Traiter i, seguint la pista, arribo a l’Estanyol on m’espera la Mila, que s’ha calçat els quecs i acabarà de fer l’últim tram amb mi. Injecció de moral per acabar d’afrontar els últims quilòmetres. Queden 3 cims, petits però que costarà pujar-hi. El primer Sant Salvador de Puig-alder, 500m que es fan eterns i una dotzena d’escalons que a mi em semblen de metro i mig.    

El deixem enrere i encarem un tram de 4 quilòmetres de corriol que ens encanta. Faig passar la Mila al davant, li enganxo el ganxo i que estiri, així m’obligo a córrer o, el que a mi em sembla que és córrer. Arribem al serrat del Castell i el Castell d’Hostoles ja ens espera.   

                         

Una altre pujada que se’m fa dura de cuidado. Grimpada final i ja acaronem les parets del que havia estat la fortalesa de tota la Vall. La tenim a mitges amb els Pescallunes, al menys alguna cosa ens uneix tot i la rivalitat veïnal. No és el punt més alt de la Vall, però es troba al bell mig, i a mi sempre m’ha semblat que des d’aquí, si t’aixeques de puntetes, tanques els ulls i estires molt els braços amunt, pots arribar a tocar el cel de casa.

Som-hi que queda l’últim. La baixada del Castell ja em costa casi tant com la pujada. Les cametes noten que tot just acaba de començar la temporada.

Trosset de bici-carril per enllaçar d’un costat a l’altre que trotem. Em planto davant la pujada del Monticalvari (quin nom per acabar, eh?), aixeco el cap, faig un sospir profund, i les cames tiren. La Mila corre, jo faig el que puc tot mirant-m’ho fent que no amb el cap. 

Arriba a d’alt molt abans que jo. Somriu, somric; l’últim cim a la butxaca. Des d’aquí d’alt, puc veure tota la volta que he fet, d’una punta a l’altre. Mentre el dia es va apagant i les llums del poble que ens queda als peus es van encenent, fem els últims 3 km per tancar la volta que començava al matí.

Arribo a casa, avui no hi ha arc d’arribada, ni un crono per mirar de reüll, ni gent aplaudint... els que no falten són els braços que sempre em recullen a l’arribar.

Repte aconseguit, línies imaginaries fetes realitat, ajuntades a força de diversió i gaudint tantíssim del que més ens agrada. A casa, als camins del pati de casa. La meva ultra particular.

Potser amb imatges us ho explicaré millor:  Vídeo.