Un dels bons va escriure un dia que “pensar i conceptualitzar la vida,
els reptes, els somnis, les superacions... és molt important, però no té un
efecte real si no es porta a la pràctica”. Mai us heu posat una cosa al cap i
no heu parat fins a aconseguir-ho? Sí, sóc d’aquesta raça: si alguna cosa es
posa entre cella i cella... petar o rebentar.
La idea era fer la volta a casa.
Us tradueixo “volta”: uns 50 km amb 2700m de desnivell positiu, passant pels
cims i racons més emblemàtics, bonics i especials de la Vall d’Hostoles, de
casa. Ens passem els dies corrents en pobles, racons i muntanyes desconegudes,
amb l’encant de passejar-hi i conèixer-les; d’aquí, d’allà i encara de més
enllà. Doncs perquè no fer-ho als racons on entrenem, els camins que envolten casa
nostra, a la terra que tant ens estimem? Córrer la meva ultra particular, feta
a mida, al meu gust: la ultra del pati de casa.
Traçar línies, i amb un peu darrera l’altre
ajuntar-les totes.
Després de buscar camins, imaginar recorreguts, comentar amb amics
altres camins que no coneixia, preguntar i posar en comú quins podien ser els
millors.... vaig tenir la volta dissenyada. Sobre paper sortien menys
quilòmetres dels que imaginava o volia, quina Vall tan petita que tenim,
pensava. Però resulta que les línies mai són rectes sobre terreny palpable i a
la pràctica en van sortir uns quants més.
Surto sola, avui corro sense dorsal, sense presses, sense crono, sense
controls, sense públic. Amb un parell d’avituallaments de la incondicional, i
un petit tram amb companyia, perquè és nou (i tenen por que em perdi). Avui és
un entreno, però no un entreno qualsevol. Sentir i absorbir l’amplitud de la
solitud, que treballi la ment i no només les cames. Avui a gaudir, a disfrutar
del que he imaginat tants dies i avui ho faig realitat.
Com que m’autoorganitzo i m’autogestiono, ja començo més tard de l’hora
prevista (no canviarem pas mai). Porto la motxilla ben carregada de ganes i
il·lusió, i amb un somriure d’orella a orella, surto de casa.
Aixeco el cap i a mà esquerra em saluda el 1er
objectiu: el Far. Però decanto cap a la dreta deixant les últimes cases del
poble enrere. Per pista passo pel bosc de l’Olivà fins a la font de Can Puig,
d’on brolla l’aigua que bevem tots els planencs.
A 100m Mas Joan, un dels racons on m’hi escapo sovint
quan hi ha poc temps i molta necessitat de tranquil·litat. Seguint la pista que
t’hi porta des de l’altre banda, no puc evitar parar al balcó (que li dic jo):
una feixa que fa de mirador de tot el poble. Continuo baixant amb pas alegre,
per empalmar la pista que puja a la Xuriguera, en faig uns metres, però de
seguida la deixo per tornar a baixar per un corriolet, estret, emboscat, curt,
tècnic, el primer tobogan de diversió del dia; que em deixa a Ferrers, on, a
lladrucs, les seves dues perles em donen els bons dies. Petita baixada i
corriol més que fresat pels senglars, quin festival s’han muntat aquesta nit. Vorejant
el torrent de les Fontiques, arribo a la font que porta el mateix nom. Seca de
fa molts anys, avui no n’és l’excepció i tampoc en surt ni una gota d’aigua.
A partir d’aquí ja no deixaré de guanyar desnivell
fins al Far. Seran 4,5 kms amb 700m +. Redueixo marxes i enfilo corriol amunt.
En poc passo per la Serra, en runes i el seu roure, ja sóc a la Costa; les ganes
tiren. Amunt, casi tocant el cel, la cinglera del Far ja em pica l’ullet. No
tiro pel dret per anar a la Xuriguera, sinó que decanto cap a l’esquerra, cap
al seu pla, per passar pel Roure Gran. Arbre monumental, que fa rendir-te als
seus peus. 35m d’alçada i 4,15m per voltejar-lo, t’impressionen i et fan sentir
petit petit. Com ell, de dimensions més reduïdes però no menys impressionants,
per aquest bosc n’hi ha uns quants, però aquesta ruta avui no toca.
Segueixo cap a la Xuriguera, per ja agafar el camí del
Far.
Parada tècnica per treure els pals, que això comença a enfilar-se de
veritat. Tot un corriol sinuós, amb fullaraca de catifa per adornar-lo més, que
no deixa de guanyar alçada però es deixa córrer bé a “trote burriquero”. Un cop
a l’encreuament amb el camí que puja de font d’Àliga, la cosa canvia. Nas a
terra, serrem dents i clavem bé els pals, que el pendent ha canviat, i de
valent. Ja sóc sota la penya, pel Grau de Sta. Anna, una escletxa que s’obre en
zig-zag al mig de la roca. El seu pas és senzill i ràpid, en res surto a
l’ermita de Sta. Anna, un trosset d’asfalt per arribar al Santuari del Far i
gaudir de les vistes que el dia tan clar em regala.
En una banda els Pirineus ben nevats, Bassegoda i Mare
de Déu del Mont, Puigsallança i Rocacorba, amb les Planes, Amer i St. Martí
minúsculs als peus. I per l’altra banda els pantans de Susqueda i Sau, que estan a vessar, a primer pla; les Guilleries, el Montseny i Montserrat petit petit a la llunyania, el Pedraforca amb l’enforcadura nevada, i a tocar els imponents cingles de Tavertet.
Sóc al punt més alt del recorregut, a 1125m de la
talaia del Far. Amb el temps de fer una queixalada i un glop mentre m’encanto
amb les vistes. Surto del recinte, i després dels aparcaments a mà esquerra,
agafo un caminet que voreja per damunt de la costa de la Triola. El camí és
espectacular, està al límit de les pedres, sembla que corris per damunt del
cel.
Impressionen aquests pedruscos, sembla que flotin damunt dels arbres.
Arribo al pla de Malla encara amb l’adrenalina a tope, travesso pel seu Coll i,
al fons, d’un blanc enlluernador, apareixen els Pirineus.
Vaig perdent alçada per un camí pedregós i de mal
trepitjar, que poc paisatge em deixa veure, ja que poc aixeco el cap del terra.
Per sota el Puig i la Serra del Moro, m’arribo a St. Pere Sacosta, una església
que té més de 700 anys d’història, en ruïnes però té el seu encant pel lloc on
es troba. No acabo d’arribar al Masnou, enfilo a mig camí per intentar agafar
el que em portarà cap a Coll de Condreu. Intentar, això he dit, perquè surto
una mica més enllà de l’encreuament i quan me n’adono ja he desfet més de mig
quilòmetre cap al Puig del Moro. Reculo tot bufant fins a agafar el correcte i
acabo de caminar fins a Coll de Condreu. M’hi espera la Mila, després de 3
horetes va bé veure alguna cara. Carrego energia i per mont.
Si el nom d’Armadans ja és una mica místic, el bosc
que comença aquí encara li fa més. Un corriol estret que costa fer-hi cabre els
dos peus junts, amb un va i ve com si em gronxés, em deixa als peus d’una
fageda impressionant que amaga un tresor màgic: les roques encantades. Un bosc
de llegenda, com aturat en el temps, o com els boscos de Sherwood d’en Robin
Hood. Involuntàriament les cames es van aturant i els ulls no deixen de
mirar-ho tot, com si fos la primera vegada que ho veuen. Mai deixaran
d’impressionar-me aquests blocs de pedra, com si algú els hagués posat
expressament a aquest racó de món.
Armadans a l’esquena, direcció a la Salut i Roca-roja. Abans
d’arribar-hi ja m’hi esperen en Salvador i en Toto, vaig tard, havíem quedat
més endavant, però tenen por que em perdi, els sherpes no es fien de mi. Què faríem sense els amics? Les nostres veus
de la consciència, els que ens cuiden i mimen per les muntanyes de casa. Tot i
els compliments, no deixo passar en Salvador al davant, l’hi haig de demostrar
la fiabilitat de la meva memòria visual (alguna cosa bona que tinc...) En Toto
riu, i ens fa tirar, ens trobarem a baix.
Des de Roca-roja unes vistes espectaculars del
Puigsacalm, que bonic que és, la seva silueta em té enamorada.
Baixem per la fageda de la Feixassa, un tram
espectacular que us podeu trobar a la Warclubs d’aquest any. Que diferent
córrer sol o amb companyia, sembla que tiro més i tot. Arribem a Coll d’Uria ,
on ens espera la Mila, un mos i carregar aigua, el sol apreta.
De Coll d’Úria a Coll de Bas, aquest tram no l’he fet mai. Continuo amb
en Salvador, ara si que el deixo passar al davant, anem xerrant i em va donant
indicacions per on hauré de passar. Enfilem cap a Sobremont, ens queda tot Sant
Feliu als peus, des d’aquest costat no el coneixia ni li tenia preses les
mides. El corriol m’agrada i és corredor, anem a bon ritme. Sortim a la pista
que porta a la Baga, fins aquí m’acompanya, no fos cas que em sortís el gos (que
tanta gràcia em fan, nye!). Em dibuixa un mapa mentalment. No marxa gaire
convençut que me’n surti i deixa anar un: “Truca al mínim dubte!”. Ric per sota
el nas i marxo tot pensant que potser si l’hauré de trucar.
Segueixo la pista sense perdre de vista un pi, que és
on he d’anar a petar. Cau un bon sol no sembla que encara siguem hivern. Aigua
que no falti que no agafem un pajarón. Em queda la Serra de Murrià a l’esquerra
i per la pista arribo al pla de la Miranda, on hi ha el pi. Aquí desvio cap al
Serrat de la Calcina. De moment està ben indicat. Una pista, força mal girgada,
que va pujant fins al Puig Blanc. A d’alt, la Vall d’en Bas s’obre a mà
esquerra custodiada pel Puigsacalm. Un trosset de pista més i ja entro a bosc,
per sort meva, m’amago del sol. El corriol que descobreixen els meus peus fins
baixar a Coll de Bas em torna a donar energia. Espectacular la baixada
trialera, hi disfruto com una nena petita, un altre tobogan.
Coll de Bas,
meitat del recorregut. La Mila ja m’hi espera, tot a punt perquè no em falti de
res, el plat a taula perquè toca menjar de veritat. Ni els bons van tan ben
cuidats.
Motxilla a l’esquena i tornem-hi. Toca pujada, i de la bona. Li diuen
el Serrat Llarg, i tan llarg que se’m
fa. El mono de treball, piano piano... Costa guanyar metres, les cames comencen
a queixar-se. Quin canvi de terreny, molt més sec, molt més pedregós, lloses de
pedra grans que costa superar... i el sol que hi ajuda ben poc, sembla que
m’apreti avall, que avanci empenyent una paret.
Arribo a d’alt, a la Serra del Corb. Si tirés a mà esquerra: Xenacs i
Puig Rodó a tocar; jo tiro cap a la dreta, a Rocalladre.
Un puja i baixa constant per tot el serrat. Bosc de
faig ben despullats, pel vent de dies abans, totes les fulles al terra, que
m’arriben fins als genolls.
Les cames castigades pels quilòmetres i que ja no
saben si pugen, si baixen, si troten, si ballen o què fan... respiren una mica
a l’arribar al Castell de Colltort. Grimpo uns metres i la capital de la
Garrotxa em queda als peus. A sota mateix tota la Fageda d’en Jordà. Identifico
tots els volcans d’Olot; Sta. Pau a mà dreta i Pirineus, Canigó i Carlit més
lluny. M’encanto mirant el sol mentre es va amagant pels seus cims.
Desgrimpo per les lloses que havien aguantat el
castell, i baixo per la Collada de Colltort, per tornar a pujar a la Penya de
Peguera. Baixo per més fageda, em deixa a l’inici d’un canal, com si d’un tub
es tractés, per baixar-hi lliscant. Trepitjo terra negra, carbonitzada,
aspre... terra volcànica, terra de la Garrotxa. Sóc a la Collada de Fontpobre i
el volcà de Can Tià.
Creuo la carretera que puja de St. Iscle cap al
Ventós, i arribo al Coll de Sarrella. Aixeco el cap i el Far em torna a picar
l’ullet, no per saludar-me aquest cop, sinó com dient-me: va! Que ja ho tens
això!
Baixo cap a la Penosa i la Codina, tocant l’esquena al
volcà del Traiter i, seguint la pista, arribo a l’Estanyol on m’espera la Mila,
que s’ha calçat els quecs i acabarà de fer l’últim tram amb mi. Injecció de
moral per acabar d’afrontar els últims quilòmetres. Queden 3 cims, petits però
que costarà pujar-hi. El primer Sant Salvador de Puig-alder, 500m que es fan
eterns i una dotzena d’escalons que a mi em semblen de metro i mig.
El deixem enrere i encarem un tram de 4 quilòmetres de
corriol que ens encanta. Faig passar la Mila al davant, li enganxo el ganxo i
que estiri, així m’obligo a córrer o, el que a mi em sembla que és córrer.
Arribem al serrat del Castell i el Castell d’Hostoles ja ens espera.

Una altre pujada que se’m fa dura de cuidado. Grimpada final i ja acaronem les parets del que havia estat la fortalesa de tota la Vall. La tenim a mitges amb els Pescallunes, al menys alguna cosa ens uneix tot i la rivalitat veïnal. No és el punt més alt de la Vall, però es troba al bell mig, i a mi sempre m’ha semblat que des d’aquí, si t’aixeques de puntetes, tanques els ulls i estires molt els braços amunt, pots arribar a tocar el cel de casa.
Som-hi que queda l’últim. La baixada del Castell ja em costa casi tant
com la pujada. Les cametes noten que tot just acaba de començar la temporada.
Trosset de bici-carril per enllaçar d’un costat a
l’altre que trotem. Em planto davant la pujada del Monticalvari (quin nom per
acabar, eh?), aixeco el cap, faig un sospir profund, i les cames tiren. La Mila
corre, jo faig el que puc tot mirant-m’ho fent que no amb el cap.
Arriba a d’alt molt abans que jo. Somriu, somric; l’últim cim a la butxaca. Des d’aquí d’alt, puc veure tota la volta que he fet, d’una punta a l’altre. Mentre el dia es va apagant i les llums del poble que ens queda als peus es van encenent, fem els últims 3 km per tancar la volta que començava al matí.
Arribo a casa, avui no hi ha arc d’arribada, ni un crono per mirar de
reüll, ni gent aplaudint... els que no falten són els braços que sempre em
recullen a l’arribar.
Repte aconseguit, línies imaginaries fetes realitat, ajuntades a força
de diversió i gaudint tantíssim del que més ens agrada. A casa, als camins del
pati de casa. La meva ultra particular.
Potser amb imatges us ho explicaré millor: Vídeo.
La vall és petita peró tu ets molt gran...molt!
ResponEliminaGeniaaal !!!! M'ha encantat, ara només em falta entrenar una mica més (no us voldria pas entretenir) i ja us demanaré que m'hi acompanyeu jejee Lo vostre sí que és un equipazoooo, quin parell ;-)
ResponElimina