No, no em fa gens de gràcia volar. Això de no tocar de peus a terra i
no controlar jo cap on vaig... A l’escola em van dir que tot cos suspès en
l’aire cau per la força de la gravetat, i aquí em vaig quedar. No entenc com
això que pesa tant es pot aguantar allà d’alt. A més, sempre he cregut que els
avions on pujo jo, els costa tant enlairar-se per lo fort que arribo a apretar
amb les cames avall; o el mateix a l’hora d’aterrar, baixen en picat per la
mateixa força de les meves cames. I la sensació que l’estómac se’n va al pit
quan pugem tants metres de cop, les orelles tapades i el cos ben tens... Sí,
rieu... però a mi no em fa gens de gràcia. Però, és clar, si vols moure’t ràpid
pels racons del món, no pots deixar d’enlairar-te. I l’arxipèlag canari no n’és
una excepció. La illa de La Palma, “La Isla Bonita”, illa de contrastos,
salvatge, terra de volcans... amb els seus palmeros i palmeres, els muyayos i
el carinyo que desprenen per tots els seus porus. TRANSVULCANIA, la seva
cursa. Amb un recorregut com un vol d’avió: sortir de ran de mar, sense deixar
de pujar per tocar el cel de La Palma, i tornar a baixar en picat fins al mar
altre cop.
Al Faro de Fuentcaliente, on comença la història, bull il.luminat per 1500
cuques de llum, intentant fer-se un lloc per sortir el més ràpid possible.
Especial il.lusió em fa aquesta sortida, la comparteixo amb la Mila, s’estrena
en distància i les ganes són màximes. Mentre encara la miro de reüll tot
somrient, arrenquem a empentes i amb la
pell de gallina per l’instant i les emocions que també s’apilonen amb
nosaltres, tinc temps, amb la punta dels
dits, de tocar-li l’esquena com a despedida, desitjant que disfruti tant com
pugui.
Volta al far i enfilem els primers quilòmetres, de tap en tap, intentant
sortejar el pilor de gent que ens amunteguem per sortir, se’m fa impossible
avançar. Trepitgem terra volcànica, i són dos passos endavant i un enrere. El
corriol és estret i tots volem passar alhora. Inevitable girar-se i mirar amb
ulls sorpresos la imatge que formem els corredors sortint del far. Quin
espectacle.
A poc a poc el camí s’eixampla fins convertir-se en pista, començant a
agafar ritme fins a un altre corriol que ens deixa al primer poble. Los
Canarios, on la gent ens rep amb un carinyo espectacular. De bon matí tothom és
al carrer empenyent amunt amb els seus crits d’ànims.
Continuem pujant mentre es desperta el dia, els primer rajos de sol
apareixen per darrera el bosc de pins que estem travessant. La olor de matí
acabat de fer barrejada amb la de la resina dels pins s’acaba, tornem a
trepitjar terra volcànica, negra, polsegosa, salvatge... La pujada no para i és
dura, però ens regala una imatge espectacular de la illa veïna de Tenerife: el
Teide treu el cap per damunt dels núvols. Tan pocs quilòmetres i tantes imatges
guardades a la retina ja.
El paisatge volcànic segueix fins a Las Deseadas, on comença el primer
descens. Mentre anem perdent alçada ens endinsem dins bosc de pi altre vegada.
Baixada ràpida i agradable fins El Pilar. Arribo que acaben de sortir els de la
marató, topo amb els últims, ara en som una bona colla de barrejats. Sortim per
pista ample, uns quants quilòmetres, són de bon córrer, potser massa i tot.
Torna a començar la pujada, i amb ella una boira que ens obliga a
tapar-nos amb el paravents. Fins Al Reventón arribo bé, d’allà crec que
m’emporto el nom del coll amb mi. Es destapa i
el sol apreta de valent, però per més que apreti jo les cames, aquestes
els hi costa avançar. “El Reventon” el porto jo. Aconseguir arribar al Pico de
las Nieves em costa uns quants esbufecs de més i una assentada obligant-me a
menjar. Cap ombra enlloc, amb el terreny
ben polsegós em fan abraonar sota una dutxa improvisada que tenen a l’avituallament
muntada.
Més fresca segueixo pujant cap al Pico de la Cruz, ens queda la Caldera
de Taburiente a mà esquerra, sota els nostres peus que passen a escassos
centímetres de la penya que es llença avall. Quines vistes, quin paisatge.
Alternem petites baixades amb grans pujades, o al menys a mi em dóna la
sensació que són grans, serà perquè les pujades em costen molt més.
A la llunyania ja s’alviren els telescopis enormes de l’observatori del Roques de los Muchachos. Nits abans i vam venir a veure les estrelles.
Espectacular la infinitat que se n’arribaven a veure, un mar de llumetes
suspeses damunt nostre, semblava que les podies anar collint. Avui el paisatge és
completament diferent. Terreny llunar, amb la calor que fa sembla que levitem
sense gravetat i tot per arribar-hi. No deixem de veure el cim, però sembla com
si mai hi haguéssim d’arribar, com si s’allunyés a cada passa. Sota mateix de
la última pujada, un tajinaste posa el punt de color a aquest decorat tant
desolador. La gent animant, hi acaba de posar l’alegria que em falta per la
última empenta al cim.
2400m, el sostre de la cursa i de la Isla Bonita.
De 2400 a 0, del cel al mar, i aquí no passa res. Baixant del Roque no
deixem de fer-ho fins a Tazacorte. Els primers quilòmetres són un gronxador,
van i venen pujadetes i baixadetes, avisen als quàdriceps que els n’hi espera
una de bona. S’acaba el va i ve i comencem a perdre metres a marxes forçades.
Les cames s’han envalentonat i poc toquen al terra, com disfruten; terra tou
entre bosc, i es deixen portar ràpid pel ritme de la música que sona. Se
m’escapa un somriure, fins i tot algun tros de cançó en veu alta; m’ho estic
passant d’allò més bé.
Arribo ràpid Al Time, un oasis en mig d’aquest llarg descens. Les cames
ja no riuen tant, i menys als següents metres,
que el terreny torna a ser sec, dur i ja barrejat amb asfalt. Els
quàdriceps cremen i criden per arribar a baix ja. Últim quilòmetre i mig amb
500 de negatius, per arribar al port de Tazacorte.
Tazacorte rebossa alegria, els palmeros ens tornen a banyar amb el seu
carinyo. A l’avituallament ens mimen, ens queden 5 quilòmetres de pujada i això
ja està. Sortim de la platja i ens endinsem per un barranc.
2 quilòmetres picats amunt, les cames ja no saben quin múscul fer
servir. Trepitjo asfalt i una llarga avinguda d’1,5km s’obre infinita al
davant, donant ales a les cames. Qui es recorda ara del mal que feien fa uns
segons? Qui es recorda ara de lo patit? Això és una festa! Passadís de gent a
banda i banda que et porta fins a la meta, altra vegada la rebuda més carinyosa
dels palmeros.
Alfombra vermella per les millors de les arribades, abans dels braços que
sempre em recullen. Barregem la il.lusió del matí amb l’alegria i la
satisfacció de la tarda. Explosició de sentiments fosos en dos cossos.
No sabeu pas com es posa això després de 6 mesos sense calçar-me un
dorsal i córrer ben poc.
Com he xalat! Enamorada de la Isla Bonita. “Esto es la Palma muyaya!”
En moviment potser us ho explicaré millor:
Recorregut:
Perfil:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada