CORRENT PEL PARADÍS

Defineixen el Paradís com un tros de cel, com un lloc espectacular, pur. M’atreveixo a dir que la zona del Cap de Creus podria ser un bon exemple terrenal per portar aquest nom. Els amics d’allà així ens l’han fet conèixer. La nostre Costa Brava de més al nord, té racons impressionants i màgics.

Avui correm pel Paradís, a la Marxa deResistència del Cap de Creus: 87km amb 6000 m de desnivell acumulats. La ultra trampa. Una ultra molt corredora, que et fa envalentonar i si no et guardes alguns cartutxos, ho acabes pagant (jo). Una ultra d’una bellesa espatarrant, que et fa embadalir amb els paisatges, i si no estàs atent i concentrat, la seva orografia et fa tocar el terra (a mi). I la ultra on el seu millor protagonista, la tramuntana, et castiga a cops de bufades, confonent els sentits fent que no notis la set o la temperatura real, i si no es carreguen bé els dipòsits, també ho acabis pagant (jo).

 

 

 

 

Les 3 de la matina, i em desperta el soroll de la pluja caient a la xapa de la furgoneta. Óstia no! Que no plogui! Si ho ha de fer que sigui quan ja hàgim començat a moure’ns, però sortir fred i mullar-te... bruufff. Si ho fa a mitja cursa, serà un regal, però ara...una putada. Em torno a adormir amb el clonc-clonc, però de seguida sona el despertador, mandrejo uns minuts fins que m’adono que ja no se sent la pluja i ho corroboro al baixar la cortina. Som-hi doncs! Esmorzar, vestir, repàs als punts on ens trobarem amb la Mila i equipatge a punt.

Primer peu fora la furgo i ens dona els bons dies una bufetada d’aquest vent fred del nord, la tramuntana ens pica a la pell i ens acaba de despertar. Vaig d’hora, i el tros que ens separa fins a la platja del port, on hi ha la sortida, el fem tranquil·lament. Recollida de dorsals on comencem a trobar les primeres cares conegudes, tothom en té ganes. Cadascú amb l’objectiu que té marcat, però es respira la mateixa il·lusió per tots. Ens trobem amb els companys d’equip, un és una bala, l’altre un veterà que ha guanyat moltes guerres, jo al mig, petita... No ens veurem més, abraçades i molta sort per tots.

 

 

Trepitjant la sorra de la platja, ja darrera la cinta de sortida, es fa un silenci majestuós, la tramuntana ha parat un instant i tampoc es sent la remor del mar, tan sols uns tambors a ritme acompassat i un petard posen en moviment els nostres peus. Això ja ha començat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Fem uns pocs metres per la sorra i de seguida sortim al passeig. Intento donar-me pressa i sortir ràpid, recordo la primera vegada que la vam fer, que es feia un tap en unes escales, a veure si ho puc evitar. Ens posem pels carrers de Llançà, i perdem un moment de vista el mar, però de seguida el tornem a tenir al costat. Les escales a uns metres, hi ha tap, però es soluciona ràpid. Amb els pocs segons que m’he hagut d’esperar ens saludem amb el rei del Paradís, en Philippe, avui corre a casa, avui disfrutarà com mai. Continuem cap a la platja de Grifeu, ja agafant el meu ritme i posant-nos tots  a lloc. Fem uns metres per la carretera que porta a Portbou, i aquí coincidim amb l’Oriol Batista, intercanviem ànims i comentem, que només començar, el paisatge ja és espectacular. El dia tot just desperta, i les llums del mar amb les vistes del seu horitzó, ens fan córrer amb el cap de costat sense poder parar de mirar-ho. Així de distrets fem els primers quilòmetres, ràpids, les cames estan fresques i tenen ganes. Deixem les darreres cases de les urbanitzacions de Llançà enrere, i agafant el GR-92 ja trepitgem Cap Ras. Un dels nostres racons preferits a l’estiu, té unes cales solitàries espectaculars.

 

 

 

Primer control al bell mig del cap. Continuem pel GR travessant una pineda, arribem a Garbet, tornem a trepitjar sorra de platja, com costa avançar per aquí, entre això i la sorra que entra als quecs... Passem per sota la via del tren per agafar el primer corriol en pujada, que enganxa amb una pista de terra que segueix pujant, i no deixa de fer-ho fins al segon punt més alt de tota la cursa, el Puig d’Esquers. La pista és corredora, no deixa de guanyar alçada però es deixa conquerir passet a passet.

 

 

Passem per tres Colls: el de la Perica, el d’en Poca-sang i el de Tres Camins, abans no arribem a l’ermita de Sant Miquel de Colera, on tenim el segon control. Vaig bé, les cames responen bé, i la pista, tot i córrer-la casi al seu total, no m’ha deixat massa cansada. Paro poc, el temps de marcar, somriure als voluntaris, agafar fruita i marxar amb ella tot queixalant-la.  Petit corriol que ens porta a la pista per coronar Puig d’Esquers. El mateix tram de la mitja de Llançà. Al cim, vistes espectaculars, impossible no parar uns segons tot i la tramuntanada que apreta.

 

 

 

 

Volant i amb poc fre em tiro avall, que la baixada ja ens la coneixem i és per difrutar-la. Sóc a Mas Patiràs amb un tres i no res, però a diferència de la mitja, no pugem al Puig del Llop, sinó que el voregem per la pista fins al Puig Tifell per decantar cap al Coll de les Portes, on continuem per pista per baixar cap a Sant Silvestre de Valleta. És difícil contenir-se córrer a ritme més lent, sóc conscient dels quilòmetres que em queden pel davant, però hi ha molta pista, es deixa córrer, i hem sortit amb els de la mini (la mini són 25 km, de mini no en té res), i ells porten un altre ritme, t’estiren, t’acceleren el pas sense adonar-te’n.

A Sant Silvestre de Valleta m’hi trobo en Marc, amic de fatigues “Emmonianes”, ens alegrem de veure’ns, intercanviem paraules i fotos; em diu que vaig primera, li contesto a veure quan dura, a veure quan aguanten les cames. M’anima i em canta els quilòmetres que em queden per arribar a Llançà, i com són.

 

 

 

   

 

 

 

Fem un parell de quilòmetres molt planers, travessant repetides vegades la riera de Valleta. Peus molls i pas alegre, anem avançant.

 

 

 

 

Creuem el petit barri de Valleta i encarem una forta, però curta, pujada fins al Coll de Mares. Mans als genolls i nas al terra. El sol ja comença a apretar, qui ho havia de dir que faria el dia que està fent... Control un cop d’alt, un glop i seguim. Pista que ens porta a l’Església del Terrer i tornem a fer un tram de la mitja, baixem el corriol que tant costa pujar pel gener. Avanço un noi que l’està baixant de recules per les rampes, l’animo i li dic que ja acaba ell, que li queda poquet i ja estarà. Un quilòmetre i ja serem a Llançà, on acaba la mini i comença la de 60. Per la Ribera de Madres fem l’últim quilòmetre. M’atrapa un noi que ens hem anat creuant aquests primers quilòmetres, i ens posem a xerrar, arribem junts, abans de posar un peu al poble el deixo, la seva família l’ha vingut a rebre. Jo ja tinc la Mila esperant amb un somriure, això reconforta. Arribo amb el temps que havíem calculat i amb sorpresa inclosa per la posició. Reomplo el poc que he buidat (em renya, tota la raó del món), menjo i bec a consciència. Trec roba, tot em sobra, i també desplego pals, la pujada que toca ara es farà dura. 

 

 

Surto a trot pels carrers de Llançà, la gent anima, s’agraeix per encarar amb ganes els 10 km que no deixaran de pujar fins a Sant Pere de Rodes. El corriol s’enfila en va i ve, i fins a Roca Miralles els porto bé; però avui em sobra tot, fins i tot els pals, que no sé si m’ajuden massa. Començo a patir de valent amb la calor i em comença a costar menjar, no m’entren ni gels ni barretes, però m’obligo a fer petites queixalades. Les pujades es van succeïnt amb petits plans que deixen respirar i trotar una mica. Un cop superada la Serra de l’Estela tenim les primeres vistes del Golf de Roses. M’atrapa en Joan, el noi que havíem fet l’últim tros junts fins a Llançà, a partir d’aquí compartirem molts quilòmetres del recorregut. Em va genial anar amb ell aquest tram, no se’m fa tan feixuc i a l’anar xerrant, encara que sigui poc, m’ajuda a distreure la ment. Arribem junts al control de la carretera de St. Pere, i a la pujada que ens porta a Sta. Helena el perdo, avança més ràpid que jo. Trepitjo Santa Helena i baixo les escales que ens deixen al camí asfaltat de Sant Pere de Rodes. Gent aplaudint i donant ànims, no pots deixar de donar gràcies fins arribar al control.  Segon punt on trobo a la Mila. Ja no faig la mateixa cara que en la última trobada, els quilòmetres ja sumen i les cames ja es comencen a queixar. Menjo, necessito sòlid, l’arròs amb llenties es posa de fàbula. Vaig buida d’aigua i reomplim. La Mila m’informa, en Mel s’ha perdut i ha plegat tot i anar primer destacat, ostres quina putada! La veritat és que a l’estar poc marcat amb cintes, és fàcil perdre’t si no estàs molt atent. També em dona tots els ànims que els amics envien per les ones. Se’m dibuixa un somriure d’agraiment. Endreço pals, si fins ara m’han fet nosa, al tram tècnic de Sant Salvador, sóc capaça de llençar-los. Sals, magnesi, una abraçada, energia, i jo i el meu trote “burriquero” arriem.

 

 

 

 A la pujada cap al Castell de Sant Salvador m’avancen els primers nois de la de 60, com pugen tu! Amb la seva velocitat i que casi ni aixeco el cap del terra, poc els veig. Aquí pugem junts amb l’Albert, un tramuntanya coneixedor de la zona que em corregeix direccions equivocades, sort d’ell. Travessem el castell en ruïnes per dins les seves entranyes i sortim al Coll de les Palomeres. Inevitable tornar a parar amb les vistes que ens trobem de morros. Tota la immensitat del Golf de Roses al complert, i per l'altra banda el poble de Port de la Selva.

 

 

 

  

Seguim carenant tota la muntanya de Verdera. Tram més que tècnic, on no parem de grimpar i desgrimpar per pedres que fan impossible avançar corrents; tot i així molts de la de 60 m’avancen ben ràpid, un d’ells, que va com un llampec en Lluís Puig Puig. Ens saludem i ens desitgem sort mútuament, qui el va fer, està valent valent. M’alegro que vagi dels primers.

No val a badar, aquests pedruscos no estan posats amb gens de gràcia i costa col·locar-hi els peus. Per fi s’acaba la carena i arribem al Coll de la Jacona on agafem corriol que segueix baixant. Aquí torno a atrapar a en Joan, que riem de les vegades que ens hem avançat l’un a l’altre. Tot avançant-lo li dic que a les baixades tots els burros tiren, que de seguida em torna a atrapar. Enfilem una petita pujada al Puig Vidriera i el tornem a baixar per l’altre cara on ja creuem la carretera de Cadaqués per enfilar cap al Pení.

 

 

Control i revisió de material obligatori. Paro poquet, menjo alguna cosa, però em costa. Res em ve de gust, però la Mila m’obliga a menjar; i torno a beure poc. M’acompanya el tros de carretera que puja cap al Pení, necessito energia de la seva. M’empeny psicològicament, ja estic a l’equador de la cursa i que pensi que ja comença a restar. Tardaré una bona estona fins tornar-la a veure. M’endinso per un tallafoc que a cops de ganivetades a les cames pels esbarzers que hi ha, em desperta de l’atomia que porto.  Deixem el Pení enrere, pujant per una pista polsegosa mentre la tornem fer petar amb l’Albert i uns companys. Un cop d’alt, ells avancen. Jo m’he d’aturar, les vistes m’hi obliguen. Davant nostre apareixen majestuosos a tocar Punta Falconera i el Cap Norfeu, Cala Joncols i Cala Montjoi; i a la llunyania les Illes Medes i el Montgrí.

 

 

 

 Enxufo el pilot automàtic, venen 5 km de pista en baixada fins a Cala Joncols. Em deixo portar per les cames, intento no sentir res més. Tanco uns segons els ulls i obro els braços ben oberts, la tramuntana em pica a la cara, i noto el gust salat del mar. 

A Cala Joncols tenim un altre control, em refresco amb aigua pel damunt, el sol m’ha ben estovat. Flairo a barbacoa, algun veí m’està fent la punyeta, això em vindria ben de gust. A veure si la barreta que destapo tindrà gust de costella? Per no tenir, no té ni gust al que posa a l’embolcall; però sí em fa bola com si fos un tros de pit de pollastre. La mastego tota la pujada del GR92 que porta a Cadaqués. Em costa tant mastegar com caminar, porto pajaron dels bons. Un cop a d’alt a Sa Cruïlla el GR continua per pista, que entre repetjó i repetjó trotem. A l’últim ja albirem Cadaqués, els ànims augmenten, d’aquí poc tornaré a trobar a la Mila, necessito una altra empenta.   

 

 

 

 

Trepitgem Cadaqués, el poble més blanc de tot el nostre petit país. Un poble idíl·lic, màgic, que desprèn una aura especial. Avui arrebossat de gent (poc idíl·lic, poc màgic, poca aura), que no para d’animar-nos, i fan que les nostres cames no parin tot i les ganes. Travessem pel seu bell mig, a la plaça encara hi ha més gent, entre ells gent coneguda i plaf! On no m’ho esperava, arriba l’energia abans d’hora. La Mila ha baixat al mig del poble i puja amb mi fins d’alt l’avituallament.

 

M’assec, després de 58km m’he guanyat uns segons de cadira no? Les cames ja no paren de queixar-se. A més dec estar trepitjant malament amb una cama, perquè el lateral del genoll a crits es queixa. Ara és quan comença la retòrica de preguntes: perquè ens agrada tant patir? Qui m’ha manat posar-me en aquests percals? Calen tants quilòmetres? Què collons hi cardo jo aquí? Però un sol pensament, una sola imatge i un sol record, les contesten totes de cop i em sobreposo a les males passades que fa la ment.

Menjo sòlid de nou, i uns glops de Coca-Cola, a veure si amb sucre directe a la vena espavilo una mica més. En mig de tota aquesta feinada arriba la segona noia, ja m’ha caçat. La veig fresca com una rosa, serà la veterania que sempre són uns quants punts a favor.

És curiós com canvia el xip quan et trobes amb situacions que no comptaves. L’objectiu, com sempre, era acabar la cursa (ser finisher, que en diuen ara); i en aquests moments, per uns segons, patia perquè m’havia atrapat la segona. Faig repetides vegades que no amb el cap, per expulsar aquests pensaments , anem pel que anàvem. 

Surt ella al davant amb un grup,  jo surto més tard, però els atrapo a la platja de Portlligat. Faig un tros darrera seu entre trotar i caminar; però un cop agafem el camí de ronda que ens portarà al Far del Cap de Creus, deixo que tirin; no puc seguir-los ni física ni psicològicament. 

Tram tècnic, de pedra de pissarra solta pel terra, i murs de pedra moldejada i afilada per la tramuntana. Costa trepitjar bé, fins hi tot trobar espai suficient per impulsar-te amb el peu. Amb el cansament les cames ja no aixequen un pam de terra, el córrer és feixuc, i entre gambada i gambada pico amb el peu, una pedra com les descrites abans. Veig les estrelles, quin mal al dit, mare meva. Després diuen que la Garrotxa és una terra aspre i de mala petja, brrruuuffff. Tot i així, no hi ha mal que per bé no vingui. El mal del dit em fa oblidar el mal del genoll, mirem-hi la part positiva. Entre renecs i bufades ja he fet un bon tros del camí de ronda, i ja veig el Far.

 

 

 

Abans de pujar-hi tinc temps d’encantar-me a Cala Jugadora, la nostra cala preferida. Enfilo la última rampa que puja al Far, em ve plorera i se m’eixampla el cor, a més d’haver-hi la Mila hi tinc tota la família. La meva germana ja em crida d’un tros enllà i em recull amb els braços oberts: mig dipòsit omplert; més enllà la mare que somriu i acaba d’omplir la resta de dipòsit fonent-nos en una abraçada.  La família... què seria de nosaltres sense ella?

 

 

 

 

 

M’encomano de la seva força, i després de menjar i passar el control ja tiro Far avall, ens veiem a Port de la Selva.  La tramuntana que bufa aquí d’alt és impressionant. Perquè serà que bufi d’on bufi sempre va en contra? Baixant per la carretera hem d’empènyer endavant perquè no ens faci caure d’esquenes.  Deixem l’asfalt i passem pel Pla dels Estanyets, per un corriol igual de punyetero que el camí de Ronda.  

 

 Torno a atrapar en Joan, i la tornem fer petar mentre travessem carretera del Far per enganxar  el GR11 que ens portarà fins a Port de la Selva. Tornem a entrar a la mateixa tònica d’abans, quan caminem jo no puc seguir els seus passos, quan ve baixada i planer el torno a atrapar i seguim la conversa que havíem deixat uns metres enrere. Entre la xerrameca i que havíem vingut amb la Mila una setmana abans a entrenar aquest tram, ja que pensava que l’hauria de fer a les fosques, els quilòmetres cauen més bé. És un trenca cames, no para de pujar i baixar contínuament. A la última pujada abans d’arribar al Coll de Maó i al Mas Vell, en Joan se m’escapa i no el puc seguir, no el veuré més fins a l’arribada. Però en aquest mateix punt, atrapo a l’Albert, que va tocat d’un genoll. Ens animem mútuament i compartim xerrameca i un parell de quilòmetres fins a Sant Baldiri, allà es queda una mica enrere a la baixada fins a l’ermita i tampoc el torno a veure més fins a l’arribada.

Mig quilòmetre més enllà hi ha el control, m’aturo ben poc. Fa estona que no m’entra res, i només faig glops d’aigua, tinc pressa per arribar a Port de la Selva i trobar a la família, que m’acabin d’empènyer fins a l’arribada. La pista continua fins al Puig de l’Oratori, el trot ha baixat de ritme però encara correm. La baixada fins a Port de la Selva se’m fa dura, el corriol és dret i tècnic i les cames ja no segueixen cap ordre. Trepitjo asfalt i penso que ja queda poc, últims 9 km i ho hauré aconseguit. Trobo als de casa, menjo, queda poc, però no puc deixar de fer-ho. La meva cara canvia al veure’ls i em tornen a donar una injecció de moral, però a la que no enganyo és a la Mila, veu que vaig tocada tocada i que no puc treure’m de sobre aquest pajaron que fa quilòmetres que duc a sobre. M’acompanya uns metres: som-hi que ja ho tens! Som-hi que queda poc! Som-hi que t’esperem tots a l’arribada!!!

Els últims quilòmetres fins a Llançà són pel camí de Ronda, tocant el mar. Encara és clar, però el dia s’acaba i el sol ja s’ha amagat a l’horitzó. Se’m fa etern aquest passeig que encara ens depara alguns últims regalets en forma d’escales i de puja i baixes constants.  L’últim control és a falta de 4,5 km, al Far de s’Arenella; casi ni em paro, només alenteixo el pas perquè em marquin el dorsal i agrair-ho amb un somriure, torno a trotar, el cap només pensa en arribar, estic més que cansada.  Ara si cau la nit. Poso els peus a la sorra de la platja del Cau de Llop i em regala la millor estampa per acabar aquest llarg viatge.

 

No encenc el frontal, em regalo fer aquest últim quilòmetre amb el silenci de la nit i la llum de la lluna plena que m’ensenyi el camí. Una última sorpresa abans d’arribar als carrers de Llançà. A la última pujada em reben dues noies que primer no conec per la foscor, però amb les seves veus i un cop al seu costat, veig que són la dona d’en Joan i la seva filla, que ja fa una estona que m’esperen. Que gran la família TRC Aresta, les seves paraules m’ajuden per acabar d’arribar. Als carrers de Llançà hi ha ambient de cursa, la gent aplaudeix i coreja als corredors. Una nena m’estira la mà perquè li xoqui, la mare li recrimina que em faci desviar d’on m’encamino jo, però no em fa res fer uns metres més per acontentar-nos tant a ella com a mi mateixa. 180 graus a l’esquerra i l’arc d’arribada al bell mig de la plaça s’alça. Un salt, el creuo i m’afanyo a resguardar-me als braços de qui sempre em recull, de qui em fa avançar al llarg dels quilòmetres, de la incondicional. Després, vuit braços més m’acaben de reconfortar i ajuntar tots els trossets de mi.

 

 

Quina gran passejada pel Paradís, quin llamp de recorregut amb racons espectaculars, pobles de postal i d’una bellesa espatarrant. Organització de 10, amb voluntaris com familiars que et cuiden; només una pega, si que és una marxa, però faltarien més cintes per marcar més el recorregut, alguns trams costava, i llavors se’m perden els companys, home! ;))

 

Més que contenta del temps, per exigir-me en situacions que abans no ho feia, per sobreposar-me a les adversitats, contenta de gaudir tant fent el que més ens agrada; patint, però sabent que forma part del joc. No tant contenta de com he gestionat el menjar i el veure, una assignatura pendent!  #ilovethisgame  

 

 

Vídeo:  https://www.youtube.com/watch?t=43&v=6XDrF84pqqk

 

Mapa i perfil:
 

 

 

 

 

LA MEVA ULTRA PARTICULAR - UTVH

Un dels bons va escriure un dia que “pensar i conceptualitzar la vida, els reptes, els somnis, les superacions... és molt important, però no té un efecte real si no es porta a la pràctica”. Mai us heu posat una cosa al cap i no heu parat fins a aconseguir-ho? Sí, sóc d’aquesta raça: si alguna cosa es posa entre cella i cella... petar o rebentar. 

La idea era fer la volta a casa. Us tradueixo “volta”: uns 50 km amb 2700m de desnivell positiu, passant pels cims i racons més emblemàtics, bonics i especials de la Vall d’Hostoles, de casa. Ens passem els dies corrents en pobles, racons i muntanyes desconegudes, amb l’encant de passejar-hi i conèixer-les; d’aquí, d’allà i encara de més enllà. Doncs perquè no fer-ho als racons on entrenem, els camins que envolten casa nostra, a la terra que tant ens estimem? Córrer la meva ultra particular, feta a mida, al meu gust: la ultra del pati de casa.

Traçar línies, i amb un peu darrera l’altre ajuntar-les totes.

Després de buscar camins, imaginar recorreguts, comentar amb amics altres camins que no coneixia, preguntar i posar en comú quins podien ser els millors.... vaig tenir la volta dissenyada. Sobre paper sortien menys quilòmetres dels que imaginava o volia, quina Vall tan petita que tenim, pensava. Però resulta que les línies mai són rectes sobre terreny palpable i a la pràctica en van sortir uns quants més.

Surto sola, avui corro sense dorsal, sense presses, sense crono, sense controls, sense públic. Amb un parell d’avituallaments de la incondicional, i un petit tram amb companyia, perquè és nou (i tenen por que em perdi). Avui és un entreno, però no un entreno qualsevol. Sentir i absorbir l’amplitud de la solitud, que treballi la ment i no només les cames. Avui a gaudir, a disfrutar del que he imaginat tants dies i avui ho faig realitat.

Com que m’autoorganitzo i m’autogestiono, ja començo més tard de l’hora prevista (no canviarem pas mai). Porto la motxilla ben carregada de ganes i il·lusió, i amb un somriure d’orella a orella, surto de casa.

Aixeco el cap i a mà esquerra em saluda el 1er objectiu: el Far. Però decanto cap a la dreta deixant les últimes cases del poble enrere. Per pista passo pel bosc de l’Olivà fins a la font de Can Puig, d’on brolla l’aigua que bevem tots els planencs.

A 100m Mas Joan, un dels racons on m’hi escapo sovint quan hi ha poc temps i molta necessitat de tranquil·litat. Seguint la pista que t’hi porta des de l’altre banda, no puc evitar parar al balcó (que li dic jo): una feixa que fa de mirador de tot el poble. Continuo baixant amb pas alegre, per empalmar la pista que puja a la Xuriguera, en faig uns metres, però de seguida la deixo per tornar a baixar per un corriolet, estret, emboscat, curt, tècnic, el primer tobogan de diversió del dia; que em deixa a Ferrers, on, a lladrucs, les seves dues perles em donen els bons dies. Petita baixada i corriol més que fresat pels senglars, quin festival s’han muntat aquesta nit. Vorejant el torrent de les Fontiques, arribo a la font que porta el mateix nom. Seca de fa molts anys, avui no n’és l’excepció i tampoc en surt ni una gota d’aigua. 

A partir d’aquí ja no deixaré de guanyar desnivell fins al Far. Seran 4,5 kms amb 700m +. Redueixo marxes i enfilo corriol amunt. En poc passo per la Serra, en runes i el seu roure, ja sóc a la Costa; les ganes tiren. Amunt, casi tocant el cel, la cinglera del Far ja em pica l’ullet. No tiro pel dret per anar a la Xuriguera, sinó que decanto cap a l’esquerra, cap al seu pla, per passar pel Roure Gran. Arbre monumental, que fa rendir-te als seus peus. 35m d’alçada i 4,15m per voltejar-lo, t’impressionen i et fan sentir petit petit. Com ell, de dimensions més reduïdes però no menys impressionants, per aquest bosc n’hi ha uns quants, però aquesta ruta avui no toca. 

Segueixo cap a la Xuriguera, per ja agafar el camí del Far. 

Parada tècnica per treure els pals, que això comença a enfilar-se de veritat. Tot un corriol sinuós, amb fullaraca de catifa per adornar-lo més, que no deixa de guanyar alçada però es deixa córrer bé a “trote burriquero”. Un cop a l’encreuament amb el camí que puja de font d’Àliga, la cosa canvia. Nas a terra, serrem dents i clavem bé els pals, que el pendent ha canviat, i de valent. Ja sóc sota la penya, pel Grau de Sta. Anna, una escletxa que s’obre en zig-zag al mig de la roca. El seu pas és senzill i ràpid, en res surto a l’ermita de Sta. Anna, un trosset d’asfalt per arribar al Santuari del Far i gaudir de les vistes que el dia tan clar em regala.

En una banda els Pirineus ben nevats, Bassegoda i Mare de Déu del Mont, Puigsallança i Rocacorba, amb les Planes, Amer i St. Martí minúsculs als peus.  I per l’altra banda els pantans de Susqueda i Sau, que estan a vessar, a primer pla; les Guilleries, el Montseny i Montserrat petit petit a la llunyania, el Pedraforca amb l’enforcadura nevada, i a tocar els imponents cingles de Tavertet.

Sóc al punt més alt del recorregut, a 1125m de la talaia del Far. Amb el temps de fer una queixalada i un glop mentre m’encanto amb les vistes. Surto del recinte, i després dels aparcaments a mà esquerra, agafo un caminet que voreja per damunt de la costa de la Triola. El camí és espectacular, està al límit de les pedres, sembla que corris per damunt del cel. 

                                 

Impressionen aquests pedruscos, sembla que flotin damunt dels arbres. 

Arribo al pla de Malla encara amb l’adrenalina a tope, travesso pel seu Coll i, al fons, d’un blanc enlluernador, apareixen els Pirineus.   

Vaig perdent alçada per un camí pedregós i de mal trepitjar, que poc paisatge em deixa veure, ja que poc aixeco el cap del terra. Per sota el Puig i la Serra del Moro, m’arribo a St. Pere Sacosta, una església que té més de 700 anys d’història, en ruïnes però té el seu encant pel lloc on es troba. No acabo d’arribar al Masnou, enfilo a mig camí per intentar agafar el que em portarà cap a Coll de Condreu. Intentar, això he dit, perquè surto una mica més enllà de l’encreuament i quan me n’adono ja he desfet més de mig quilòmetre cap al Puig del Moro. Reculo tot bufant fins a agafar el correcte i acabo de caminar fins a Coll de Condreu. M’hi espera la Mila, després de 3 horetes va bé veure alguna cara. Carrego energia i per mont. 

                 

Si el nom d’Armadans ja és una mica místic, el bosc que comença aquí encara li fa més. Un corriol estret que costa fer-hi cabre els dos peus junts, amb un va i ve com si em gronxés, em deixa als peus d’una fageda impressionant que amaga un tresor màgic: les roques encantades. Un bosc de llegenda, com aturat en el temps, o com els boscos de Sherwood d’en Robin Hood. Involuntàriament les cames es van aturant i els ulls no deixen de mirar-ho tot, com si fos la primera vegada que ho veuen. Mai deixaran d’impressionar-me aquests blocs de pedra, com si algú els hagués posat expressament a aquest racó de món.

Armadans a l’esquena, direcció a la Salut i Roca-roja. Abans d’arribar-hi ja m’hi esperen en Salvador i en Toto, vaig tard, havíem quedat més endavant, però tenen por que em perdi, els sherpes no es fien de mi.  Què faríem sense els amics? Les nostres veus de la consciència, els que ens cuiden i mimen per les muntanyes de casa. Tot i els compliments, no deixo passar en Salvador al davant, l’hi haig de demostrar la fiabilitat de la meva memòria visual (alguna cosa bona que tinc...) En Toto riu, i ens fa tirar, ens trobarem a baix.

Des de Roca-roja unes vistes espectaculars del Puigsacalm, que bonic que és, la seva silueta em té enamorada.

Baixem per la fageda de la Feixassa, un tram espectacular que us podeu trobar a la Warclubs d’aquest any. Que diferent córrer sol o amb companyia, sembla que tiro més i tot. Arribem a Coll d’Uria , on ens espera la Mila, un mos i carregar aigua, el sol apreta. 

   

De Coll d’Úria a Coll de Bas, aquest tram no l’he fet mai. Continuo amb en Salvador, ara si que el deixo passar al davant, anem xerrant i em va donant indicacions per on hauré de passar. Enfilem cap a Sobremont, ens queda tot Sant Feliu als peus, des d’aquest costat no el coneixia ni li tenia preses les mides. El corriol m’agrada i és corredor, anem a bon ritme. Sortim a la pista que porta a la Baga, fins aquí m’acompanya, no fos cas que em sortís el gos (que tanta gràcia em fan, nye!). Em dibuixa un mapa mentalment. No marxa gaire convençut que me’n surti i deixa anar un: “Truca al mínim dubte!”. Ric per sota el nas i marxo tot pensant que potser si l’hauré de trucar.

Segueixo la pista sense perdre de vista un pi, que és on he d’anar a petar. Cau un bon sol no sembla que encara siguem hivern. Aigua que no falti que no agafem un pajarón. Em queda la Serra de Murrià a l’esquerra i per la pista arribo al pla de la Miranda, on hi ha el pi. Aquí desvio cap al Serrat de la Calcina. De moment està ben indicat. Una pista, força mal girgada, que va pujant fins al Puig Blanc. A d’alt, la Vall d’en Bas s’obre a mà esquerra custodiada pel Puigsacalm. Un trosset de pista més i ja entro a bosc, per sort meva, m’amago del sol. El corriol que descobreixen els meus peus fins baixar a Coll de Bas em torna a donar energia. Espectacular la baixada trialera, hi disfruto com una nena petita, un altre tobogan.

Coll de  Bas, meitat del recorregut. La Mila ja m’hi espera, tot a punt perquè no em falti de res, el plat a taula perquè toca menjar de veritat. Ni els bons van tan ben cuidats.

           

Motxilla a l’esquena i tornem-hi. Toca pujada, i de la bona. Li diuen el Serrat Llarg,  i tan llarg que se’m fa. El mono de treball, piano piano... Costa guanyar metres, les cames comencen a queixar-se. Quin canvi de terreny, molt més sec, molt més pedregós, lloses de pedra grans que costa superar... i el sol que hi ajuda ben poc, sembla que m’apreti avall, que avanci empenyent una paret.

Arribo a d’alt, a la Serra del Corb. Si tirés a mà esquerra: Xenacs i Puig Rodó a tocar; jo tiro cap a la dreta, a Rocalladre.

Un puja i baixa constant per tot el serrat. Bosc de faig ben despullats, pel vent de dies abans, totes les fulles al terra, que m’arriben fins als genolls.

Les cames castigades pels quilòmetres i que ja no saben si pugen, si baixen, si troten, si ballen o què fan... respiren una mica a l’arribar al Castell de Colltort. Grimpo uns metres i la capital de la Garrotxa em queda als peus. A sota mateix tota la Fageda d’en Jordà. Identifico tots els volcans d’Olot; Sta. Pau a mà dreta i Pirineus, Canigó i Carlit més lluny. M’encanto mirant el sol mentre es va amagant pels seus cims.

Desgrimpo per les lloses que havien aguantat el castell, i baixo per la Collada de Colltort, per tornar a pujar a la Penya de Peguera. Baixo per més fageda, em deixa a l’inici d’un canal, com si d’un tub es tractés, per baixar-hi lliscant. Trepitjo terra negra, carbonitzada, aspre... terra volcànica, terra de la Garrotxa. Sóc a la Collada de Fontpobre i el volcà de Can Tià.

Creuo la carretera que puja de St. Iscle cap al Ventós, i arribo al Coll de Sarrella. Aixeco el cap i el Far em torna a picar l’ullet, no per saludar-me aquest cop, sinó com dient-me: va! Que ja ho tens això! 

Baixo cap a la Penosa i la Codina, tocant l’esquena al volcà del Traiter i, seguint la pista, arribo a l’Estanyol on m’espera la Mila, que s’ha calçat els quecs i acabarà de fer l’últim tram amb mi. Injecció de moral per acabar d’afrontar els últims quilòmetres. Queden 3 cims, petits però que costarà pujar-hi. El primer Sant Salvador de Puig-alder, 500m que es fan eterns i una dotzena d’escalons que a mi em semblen de metro i mig.    

El deixem enrere i encarem un tram de 4 quilòmetres de corriol que ens encanta. Faig passar la Mila al davant, li enganxo el ganxo i que estiri, així m’obligo a córrer o, el que a mi em sembla que és córrer. Arribem al serrat del Castell i el Castell d’Hostoles ja ens espera.   

                         

Una altre pujada que se’m fa dura de cuidado. Grimpada final i ja acaronem les parets del que havia estat la fortalesa de tota la Vall. La tenim a mitges amb els Pescallunes, al menys alguna cosa ens uneix tot i la rivalitat veïnal. No és el punt més alt de la Vall, però es troba al bell mig, i a mi sempre m’ha semblat que des d’aquí, si t’aixeques de puntetes, tanques els ulls i estires molt els braços amunt, pots arribar a tocar el cel de casa.

Som-hi que queda l’últim. La baixada del Castell ja em costa casi tant com la pujada. Les cametes noten que tot just acaba de començar la temporada.

Trosset de bici-carril per enllaçar d’un costat a l’altre que trotem. Em planto davant la pujada del Monticalvari (quin nom per acabar, eh?), aixeco el cap, faig un sospir profund, i les cames tiren. La Mila corre, jo faig el que puc tot mirant-m’ho fent que no amb el cap. 

Arriba a d’alt molt abans que jo. Somriu, somric; l’últim cim a la butxaca. Des d’aquí d’alt, puc veure tota la volta que he fet, d’una punta a l’altre. Mentre el dia es va apagant i les llums del poble que ens queda als peus es van encenent, fem els últims 3 km per tancar la volta que començava al matí.

Arribo a casa, avui no hi ha arc d’arribada, ni un crono per mirar de reüll, ni gent aplaudint... els que no falten són els braços que sempre em recullen a l’arribar.

Repte aconseguit, línies imaginaries fetes realitat, ajuntades a força de diversió i gaudint tantíssim del que més ens agrada. A casa, als camins del pati de casa. La meva ultra particular.

Potser amb imatges us ho explicaré millor:  Vídeo.