Jugant al pati de casa: L'ALTRE CARA DEL CORREDOR

Sí, correm sols, les nostres cames, manades pel nostre sistema nerviós (uns més que d’altres), són qui ens porten al llarg dels quilòmetres que ens posem pel davant. Això és el que es veu a ulls de qui pot estar mirant la cursa. Però, a les llargues distàncies mai correm sols. Una servidora, si ho fes sola, possiblement no acabés cap cursa de les que s’atreveix a fer. L’assistència que pots tenir en cursa, per mi és el 50% (sino més), del qui et fa avançar al llarg dels quilòmetres.

Normalment sóc jo qui rep o qui té aquest 50% extra de gasolina, però avui em tocava, i de molt bon grat, intercanviar papers. Avui l’assistència era jo. Només esperava estar a l’alçada del repte i de la corredora.

Per atapeïment de calendari, no vaig poder fer entrar la Trepitja Garrotxa dins els meus plans. Doncs quina millor manera per viure-la igualment?

Repte per la Mila, nova distància, a casa, cursa nova, una de les millors zones de la Garrotxa... vaja... tots els ingredients per participar en una bona cursa.

Vam fer els deures: entrenar bé, conèixer la zona i part del recorregut, estudiar mapa i perfil, planificar cursa, descansar i menjar bé. Només ens faltava disfrutar-la al màxim.

El dissabte Oix es desperta emboirat, però no hi ha previsió de mal temps, potser pluges a la tarda-vespre, ens tocarà una mica. Diferent d’altres vegades, veig poc nerviosa a la Mila, segura i amb ganes. Somric, la cosa anirà més que bé.

La sortida és al bell mig del poble, tot i ser poquets hi ha ambient (masses curses? Anunciada tard al calendari? És igual, és la 1a edició, li auguro èxit i durada a aquesta cursa, ja veureu).

Abraçada plena d’energia, una cap a sota l’arc i l’altre carrer amunt per no perdre’m detall de la sortida. Minut de silenci per recordar un company de la organització, que crec que posa la pell de gallina a tothom. Tret de sortida i la cosa ja està en marxa. Que diferent es veu des de darrera la balla. Haig de fer esforços per parar les cames per no arrencar a córrer darrera d’ells.

Volta al poble i en pocs minuts els tornem a veure. Ep! És la 1a fèmina a passar. Genial! A veure si ho mantenim.

El primer tram se’l coneix: pujada fins a Pruneres i baixada cap a Sadernes, amb sorpresa degut a les pluges, que ha revingut el riu, i l’hauran de travessar amb aigua fins a la cintura. Recomanació de treure’s les sabates i travessar-lo descalç. No, no, ja farem canvi de sabates a Sadernes (1er avituallament).

Al cotxe ràpid i direcció Sadernes. Arribo amb el temps just de preparar tres sandvitxos per posar a la motxilla de la Mila, agafar bossa dels estris i esperar 10’. Arriba amb el temps que havíem contat, 1h10’, i segueix 1a. Collons tu! Molt bé!

Canvi de sabates, omplim bidons, cap gel, glops al recuperador i ale, per avall. Pròxim punt Tortellà. Els toca força pista ara. Seny, no ens embalem que això és molt corredor i portem pocs quilòmetres.

Tortellà, el centre del poble ja està preparat. Tampoc tinc molt temps. Veig passar als primers, això vol dir que tampoc els portem molta distància. L’Aresta team ho està petant, en té una bona colla al davant.

Arriba la Mila, somrient. Bona senyal. Continua al capdavant de les noies. No li puc donar referències, no sé a quant estan les altres. Toca renyar-la, no haig d’omplir bidons, no beu. Has de beure! Es comença a encetar un peu, vaselina i recarreguem un parell de gels. Pròxima parada: Beuda.

Arribo amb temps. L’he vista bé, i segur que arriba abans de l’hora prevista aquí. Van arribant corredors, els animem, es comença a notar el cansansi a les seves cares; fa molta calor i ja porten uns quants quilòmetres. El que deia, arriba abans d’hora i bé, el somriure no se li desdibuixa. L’obligo a menjar, recuperador, sandvitx, canvi de gels i reomplim bidons. Es continua queixant del peu encetat, intentem arreglar-ho amb un Compit, a veure què dura... Toca pujar al Mont, la pujada més dura del recorregut. Tram que també es coneix. Calculem una hora de pujada, però amb l’acumulat... a veure quan toquem sostre.

Beuda és l’últim punt que puc assistir, d’alt del Mont, el suport només serà moral. Trigo a arribar, els revols no s’acaben mai i se’m fa llarg. Un cop d’alt, les vistes no són bones avui, tot i el sol el cel està encalitjat i poc veig. El recorregut no acaba de fer-los pujar fins d’alt, sota mateix de la paret del Mont, es desvien cap un corriol que els baixa cap a Lliurona. En aquest punt, em poso a esperar-los.

Van passant, ara a comptagotes. La pujada els hi està dient que això no serà un passeig. Tots agraeixen els ànims i sense perdre temps es llancen avall. Arriba la Mila, va amb un Matxacuca tot xerrant, segueix bé, sembla que s’ha oblidat una mica del mal al peu.

Força, ànims, ull a la baixada, t’espero a l’arribada.

Al pròxim avituallament de Lliurona hi ha l’Anna, que l’avisi que necessita canvi de mitjons. Així ho faig. Jo m’espero d’alt, vull saber on tenim la 2a, no sabem encara a quant la tenim. Van passant corredors, i m’espero 58’ per veure la 2a noia. L’animo i l’esperono pels quilòmetres que li resten. L’avantatge és important, envio el temps a l’Anna perquè li faci saber a la Mila, però em diu que acaba de passar, que ja no li pot dir.

M’informa que va bé, que la veu bé. Tranquil·litat doncs. Li queda pujar al coll de Bassegoda, baixar a Sant Aniol i encarar la última pujada cap a Talaixà per baixar els últims 8 km cap a Oix.

Torno a Oix, a esperar per l’arribada. No sé si funciona però penso i desitjo que els últims quilòmetres li vagin tan o més bé que els primers.

Arribo a Oix, i només para la furgoneta, sona el telèfon. La Mila. Collons què passa?! S’ha fet mal? Despenjo ràpid i ni “hola” dic, un “què ha passat” nerviós li etzibo. Em contesta de seguida que res, que li està fent mal el genoll i que creu que li ve del psoas. Però que té petit baixon i només necessita una mica d’ànims. Només és mal, li dic, el dolor passarà. Porta molts quilòmetres, que és normal al no estar-hi habituat, tot es sobrecarrega, però segur que tan sols és això. Que no hi pensi, que corri pensant on i com posa els peus i el cos i que el pròxim avituallament ho comenti per si hi ha algun metge o fisio. Que vagi tranquil.la que té la 2a a 1 hora, que no apreti que aguanti la distància i prou. La seva veu millora i diu que així ho farà.

Sovint les paraules donen ales. Aquest cop també.

Ja han arribat els primers, i parlant amb en Marc Reixach, 2n classificat, em diu que de Talaixà a Oix ha tardat 45’. Faig càlculs: fa 30’, 40’ que he parlat amb la Mila, estava baixant cap a Sant Aniol... si en Marc a tardat això, sumem-hi 30’... d’aquí 2h15’ serà aquí.

Uff quins nervis! La civada els farà passar, fent-la petar amb els amics de Tortellà, que entre rialles fan passar els minuts més ràpid. Demano un parell de vegades si tenen notícia que la 1a noia ja hagi passat per Talaixà. Crec que els dono el dorsal malament, em miren estranyada, aquest ha tirat cap al Pic de les Bruixes . Doncs no no, no faci cas del número, la 1a noia, ha passat? No, si, no...

Fa estona que el cel s’ha començat a tapar amb núvols grisos, i alguns trons ens avisen que no tardarà a ploure. Així ho fa, però no dura, 10’ d’aigua que refresca l’ambient i apaga una mica els nervis.

Uns minuts més, un quart d’hora més... sento pel micro que la 1a noia està apunt d’arribar, 5’ i la tindrem aquí. Si senyora! Una contracció de punys amb un ràpid moviment de força, com a celebració silenciosa se m’escapa. El cos es destensa tot dirigint-se cap a l’altre costat d’arc esperant amb la càmera apunt d’immortalitzar l’arribada. A l’altre costat arriba la Mila, corrents a poc a poc, vergonyosa, encara més de lo normal. No gosa aixecar els braços, però la seva cara ho diu tot. Aixeca, tot tímid també, el dit polze entre els aplaudiments del públic i la rebuda de la organització. Ho agraeix tornant-los l’aplaudiment i refugiant la vergonya amb la meva abraçada d’enhorabona campiona!

No és el 1er lloc, ni les 9h que ha tardat, ni tan sols els 7è de la general, el que li omple el somriure; abans que s’expliqui se li nota perfectament que ha disfrutat, que s’ho ha passat d’allò més bé fent el que més ens agrada. D’això es tracte no? Així si es guanya quelcom. Ho comparteixo, jo també he disfrutat des de l’altre costat.