Jugant al pati de casa: ZEGAMA és ZEGAMA

Sí senyores i senyors: Zegama és Zegama. Zegama és especial, Zegama és diferent… i qui digui el contrari, si mai té l’oportunitat de viure-la en directe, canviarà d’opinió al segon 1.

Cursa que tot corredor de muntanya vol(em) córrer alguna vegada a la vida; però que pocs privilegiats ho poden fer. Que hi hagi 450 dorsals per sortejar i s’inscriguin més de 10mil persones diu molt de Zegama.

Algú pot pensar que aquesta cursa l’han mitificat pels "pros" que hi corren o les marques que ho patrocinen. Però no, continuo dient que no. Que tots ells no se la vulguin perdre any rera any, també diu molt de Zegama.

La gent del País Basc viu tant les curses de muntanya com el “preciat futbol". Ho viuen amb tanta passió que animen des del primer a l’últim amb les mateixes forces i ganes. Empenyent amunt amb els seus crits d’ànims. I ho encomanen als que, tot i el nostre pesar de no haver estat afortunats amb un dorsal per poder trepitjar aquest poblet i pujar al seu punt més alt, no ens volem perdre aquesta cursa. Sense dorsal, però la vivim igual.

Fa uns quants anys que intentem penjar-nos un número al pit i fer 42.000 passos, però no hi ha manera que el nostre número surti del bombo. Per això també fa uns quants anys que ens la mirem des de darrera la balla, des de diferents punts del recorregut. Ens enfundem estelada i ikurriña, quecs, jaqueta, llista de corredors en mà (per saber el nom de cada un) i impermeable (que si no plou, ja no és Zegama) i per munt.

A veure quin any serà el que podrem sortir d’aquest poblet de carrers empedrats, enfilar cap a Otzaurte primer, on el cor s’acceleri i preparar-lo per coronar el primer cim, l’Aratz, entre crits de “oso ondo neska, oso ondo”. Baixar cap a Sant Adrián i plantar-nos al Sancti Spiritu. Aquí que els crits i els ànims de tot el públic et facin pujar sol per la pendent tan dreta i enfangada que l’orgull t’obligui a no parar ni un sol moment.

Mentre vas pujant cap a l’Aizkorri t’aconsellin amb un “tipi tapa neska, tipi tapa”.

I abans de coronar l’Aizkorri pujar per la carena en mig d’una cadena humana que et fa tocar el cel “aupa neska”; tot posan-te els pels de punta de l'emoció.

Carenejar fins l’Aitxuri, baixar per tornar a pujar a l’Andraitz i d’aquí tot per avall per tornar a entrar a Zegama tan victoriós com tas sentit durant tot el recorregut.

I cel.lebrar-ho amb les cames cansades, on comença i acaba tot: als carrers del poble a la taberna fent txacolís i pintes amb els amics, amb els que has conegut aquest dia, amb els "pros" i amb qui s’afegeixi a la festa (que no tot és córrer).