Jugant al pati de casa: Romànic Extrem '14

Tornem a la Vall de Bianya per córrer la Romànic. Cursa que, si l’any passat ens va agradar, aquest ens ha acabat d’enamorar. Córrer a casa, córrer a la Garrotxa ja de per si és un plaer, si la cosa està més que ben organitzada, ja no vegis. Per aquest any, en David i companyia ens regalaven un canvi de recorregut, per mi, millorat al del darrer any.

A les 8 en punt arrencàvem el motor des de la zona esportiva del poble. Mentre un peu va seguint l’altre a tota pressa (no m’han agradat mai les sortides, la gent nerviosa tira massa de pressa per mi, i es clar... què he de fer jo? No sé menys), el cap comença a pensar a veure com ho farem avui (sí! sempre a última hora). En correm 42, el desnivell és important, estem refredats (potser tossint t’impulsaràs)... saps què? Fem-ho com sempre: ale, ale, trote borriqueru i el tractor ja anirà fent; les cames i el cor ja manaran on correm més o menys.

Amb això que ja hem fet els 2 primers quilòmetres tot sortint del poble i ja enfilant cap a la banda nord d’aquest. Passant per prats i fals plans que conviden a córrer, però bueno... les cames volen, deixe-les fer. Tot i això, una mica més endavant veig a la Marta Morera. Ui! Lau frena, no és el teu ritme, amb les de davant no s’hi batalla que després no arribem. Devien ser les ganes que apretaven i no el seny.

Enfilem la primera pujadeta en processó, per baixar les pulsacions i començar a posar a la gent al seu lloc.

Arribem al primer avituallament del Cap Sec i després d’un glop i un mos, i saludar-nos amb l’Agustí encarem junts la segona pujada, ja més llarga amb rampes dures però que s’aguanten bé; enfilem i enfilem fins al km 9. Aixequem al cap i vistarres de la vall, tenim molta sort del dia que fa, és preciós.

Repatxó, petita baixada cap a Llongarriu i segon avituallament. Aquí es separen les dues curses. Mentre torno a beure i pico alguna cosa, els pensaments se me’n van: arribarà bé la Mila aquí? Taronja i plàtan a la mà que ja aniré menjat pel camí, som‘hi! Petit corriol de baixada i encarem la segona pujada durilla del dia, 5 km drets com una mala cosa, mans als genolls i nas al terra. Arribem al pròxim avituallament de Porreres, repostem benzina i gas pels corriols que baixen durant uns quilòmetres pel mig del bosc. Ens ajuntem un grup per enfilar una altre pujadeta fins a l’avituallament de Capsacosta del quilòmetre 21; hi ha membres d’Sportvicius que fan la pujada menys dura tot fent-se esperar per en “Fàaabregueeees espèeeraaa’m”, riem força estona amb ells. A l’avituallament els deixo, menjo i bec ràpid; les cames comencen a pesar i comencen els mals. Però vaig bé de cap i de cor, que és l’important. Posem-hi una mica de música que no es faci més dur. Pujada fins al sostre de la cursa i la baixada més dura, 5 kms en picat per la via Romana, pedra aquí pedra allà, baixem fent saltirons com cabres, tan ràpid com es pot (com disfruto a les baixades).

Avituallament d’Hostalets i continuem de baixada fins arribar a una zona morta de puja i baixa, en vaivé que permet córrer suau sense para massa el ritme.

Penúltim avituallament i amb el company que anem fa una estona, demanem el quilòmetre que passem; ens diuen el 29 i poc; arrenquem i al cap de poquet em diu que li acaba de venir baixon que no s’esperava aquests quilòmetres que contava 3 més. Li dic que no s’amoïni, que no pari ara, que es posi una estona darrera meu, que l’estiro jo una mica (la valenta de mi, mare meva el que fan les ganes). Així anem una bona estona i sembla que el company s’anima. M’adono que començo a adelantar més gent del compte, i penso que no pot ser que vagi tan cremada. Molt bé Laura, no t’emocionis que ens acabem d’ajuntar amb els de la mitja.

Baixada trialera de les que molen: gas als quecs! Arribem a un planer i des d’allà ja sentim les veus que a través del micro van donant la benvinguda als corredors que ja han arribat. També veiem l’antena de St. Miquel del Món. L’objectiu que ens hem de posar ara. Li senyalo al company, que hem de pujar allà i llavors ja estarem. L’últim esforç fins allà i ja es podrà deixar anar. Xerrem una estoneta més i tiro.

Arribem a l’últim avituallament, ens tornem a separar les dues curses, els de la mitja ja acaben, la marató s’enfila, i de quina manera. L’últim regal del dia. Plàtan, taronja, fruits secs, aigua, coca-cola, un bufet ben fort, música i per munt! 2km amb 400m de desnivell positiu, es fa dur de collons. Tot i això encara avanço a tres nois: som-hi que ja estem, copet a l’esquena i per munt. Tirem de cap, ens estira el cor... les cames no poden. St. Miquel... santíssim Miquel. Toquem el cel i disparada cap a baix. Les cames ja han perdut tota l’estabilitat que els hi quedava, la baixada es fa més dura del que pensava, frena o arribarem a baix de cop.

Ara si que els aplaudiments i les veus que sentíem abans són per mi; ara si que arribem. Travesso l’arc i uns braços oberts m’esperen; no porto rellotge (com de costum) miro de reüll i el crono. Perfecte! Així ho havia vaticinat.

Com vam xalar de la Romanic Extram. Primer dorsal de la temporada disfrutat, patit, gaudit, suat... com mai. Recorregut dels que molen: exigent a les pujades que et deixen sense alè; tècnic a les baixades que baixen amb un somriure d'orella a orella perquè t'ho estàs passant d'allò més bé; corriols infinits, vistes espectacular; i lo millor... gent de muntanya que fa amb passió allò que tant ens agrada i que fa que acabi sortint una cursa perfecte.

Una cursa fixa al calendari.