L’epopeia començava el dissabte. Setmana Santa, venim de dies de solano
a marina i ves per on, a la tarda-vespre, quan ja enfilàvem cap a Vallfogona,
comença a canviar el temps; i de quina manera.
Pugem per la Cantina amb la intenció de dormir al poble, per no matinar tant l’endemà. No sé pas quan feia que no passava per aquesta carretera, diria que des del segle passat, quan anàvem amb la família a buscar sucre i tabac a Andorra i al coll de Canes ja havíem de parar a airejar-me sinó els tacava la tapisseria del cotxe. Aix! Quins temps...
Pugem per la Cantina amb la intenció de dormir al poble, per no matinar tant l’endemà. No sé pas quan feia que no passava per aquesta carretera, diria que des del segle passat, quan anàvem amb la família a buscar sucre i tabac a Andorra i al coll de Canes ja havíem de parar a airejar-me sinó els tacava la tapisseria del cotxe. Aix! Quins temps...
Al que anàvem!
Dissabte nit, de fosc ja, baixada de temperatura brusca, plugim i boira espessa de no veure a més de 3 metres. Comença bé la cosa. Tot pujant repassem recorregut: 21 km amb 1000 i poc de desnivell, pujadeta dura només de començar... igual a cursa molt corredora i ràpida. Baja...la cursa perfecte per mi, amb la “velocitat” que tinc jo (som-hi tractor, cadenes i per amunt).
Dissabte nit, de fosc ja, baixada de temperatura brusca, plugim i boira espessa de no veure a més de 3 metres. Comença bé la cosa. Tot pujant repassem recorregut: 21 km amb 1000 i poc de desnivell, pujadeta dura només de començar... igual a cursa molt corredora i ràpida. Baja...la cursa perfecte per mi, amb la “velocitat” que tinc jo (som-hi tractor, cadenes i per amunt).
Plou tota la nit. La primera batalla que guanyo avui és la de sortir de
sota els llençols. La segona, canviar-me i decidir que si corro sota la pluja i
a 5º (va valenta, espavila!).
3, 2, 1 i sortim!
.jpg)
Sortida rapidíssima, no tinc temps ni de veure l’esquena de la Mila, cadascú a lo seu.
Aguanto el ritme frenètic de la sortida com puc, d’aquí poc tots ens posarem al nostre lloc. Primers metres per pista i de seguida ens endinsem per corriols. Avanço a uns quants, m’avancen a mi uns quants altres i tots ja estem al nostre lloc.
Primera pujadeta que aguantem corrents i caminant, les cames encara
estan fredes i em diuen que avui no estan gaire per la “labor”.
Segueix ploguen, però al haver-hi molta fulla i pedra, de moment el
fang no apareix. Pujadeta superada i després d’un prat trobem el primer
avituallament, quilòmetre 4. Trago i taronja i ale! Pista i seguim pujant. Vaig
amb dos nois, que ens anem tornant: ara tu al davant, després l’altre i després
jo, i tornem a començar com qui fa relleus. A la pista sortint de
l’avituallament tinc els dos al davant i seguint els seus passos els vaig seguint,
fins que aixecant el cap m’adono que fa estona que no veig cap cinta; al mateix
moment que ho dic, el que tinc a uns 15 metres es gira i fem el mateix
comentari. Cridem al primer i decidim girar cua fins a la primera cinta que
trobem, i de cop ens trobem de morros amb una dotzena de corredors que també
venien. Tots comenten el mateix i reculem fins trobar unes cintes a mà esquerra
que enfilaven per un corriol.
Passarella! Mira que fa temps que corres i has pecat de novata. Com
xais sempre seguim als que tenim al davant sense fer la feina bruta de buscar
les cintes per nosaltres sols. Entono el “mea culpa” per no mirar més i per amunt!
Un suggeriment des d’aquí als organitzadors (no d’aquesta cursa, sinó
de totes): els del peloton i els ressegant com jo, al cap d’uns quilòmetres
bufem molt i anem amb el cap jup; els de davant ho tenen més fàcil per córrer
amb el cap ben alt i somrient; a als que ens costa... penseu una mica més amb
nosaltres i talleu camins des del terra o amb guix o fletxa o alguna cinteta de
més. (moltes gràcies)
Fet i fotut hem fet 1 quilòmetre i pico més, però com diu el gran Kiki:
“more kilòmetres, more fun”. Però tot
i així, cop psicològic ja que toca tornar a avançar a qui ho ha fet bé, però
tenies al darrera.
Amb tot, arribem al sostre de la cursa amb un veterà de guerra fent-la petar i explicant-me batalletes (m’encanten aquests moments, aquest esport té això).
Amb tot, arribem al sostre de la cursa amb un veterà de guerra fent-la petar i explicant-me batalletes (m’encanten aquests moments, aquest esport té això).
Quilòmetre 6 i arribem a Sta. Magdalena de Cambrils, per la serra que porta el mateix nom.
La pluja incansable no para de caure. La Laura cansable comença a baixa
i comença a caure; ara si, per corriols on el fang ja impera. Guanyem algunes
posicions i ens tornem a col·locar els que érem.
Anem planejant i fent petites pujades i baixades pel camí que ens portaria al Castell de Milany, però que no hi acabem de pujar. Ens acabem els prats del Puig de l’Obiol i ara si: corriol enfangat més no poder i baixada empinada que baixem com podem i no a la velocitat que volem.
Anem planejant i fent petites pujades i baixades pel camí que ens portaria al Castell de Milany, però que no hi acabem de pujar. Ens acabem els prats del Puig de l’Obiol i ara si: corriol enfangat més no poder i baixada empinada que baixem com podem i no a la velocitat que volem.
Arribem al segon avituallament, quins valents aguantant la que està
caient, per mimar als corredors (moltes gràcies).
Petita pujada de ½ km i continuem baixant planejant i patinant, tot
carregant un parell de quilos de més de fang i un altre d’aigua; amb molta fred
de mans fins a arribar a no sentir-me-les.
No parem de baixar per corriols i tot i reduir marxes i vigilar amb 4
ulls, no evito caure unes quantes vegades de cul al fang.
Resseguim un riu amb unes gorgues espectaculars, per parar-me alguns
segons a contemplar-los tampoc hi perdré res. Me les imagino a l’estiu, a ple
sol i amb molta calor, quina passada deu ser banyar-s’hi (tornarem).
Quilòmetre 18 i 3er i últim avituallament. Demano algo calent, però
pobres no tenen res. Hauré de fer el que pugui amb les mans, queda poquet. Em
diuen que 300 metres de pista tot pujant i corriol de baixada fins al poble.
Així és, 300 de pujada per pista que m’obligo a corre’ls tots i directe cap a baix. Últim regal abans d’enfilar la pujada que ens porta a la meta, un pont romànic més que ben conservat.
500 metres, continua ploguen, última apretada, esbufec, arc i braços
oberts que em recullen.
Territori que no coneixíem i ens ha encantat. He patit de valent amb la
pluja, el dia amb que ens havíem despertat, el fred i el fang. L’hauríem
disfrutat més amb sol i menys boira, però potser no hagués set tan divertit?
Hem salvat el dia guanyant la 3ª batalla: arribar a meta amb un
somriure a la cara.
Segueix així valenta! corrent i escrivint
ResponElimina